Home

Com una noia descalça, la nit caminava lleu i lenta sobre la gespa del jardí. Era una nit jove de juny. I abocada a l’estany circular ella mirava extasiada el reflex del seu rostre.

Del jardí estant, es veia la casa, una casa de color rosa, gran i antiga que, tota il·luminada en aquella nit de festa, escampava pel jardí llums, lluentors, rialles, música i veus. La llum retallava el boix dels parterres i la música es barrejava amb el gronxar dels arbres.

Per les finestres obertes s’albiraven parelles ballant i vestits clars de noies, vestits que fluctuaven entre els passos i els gestos. Entre les cortines passaven figures d’enamorats que venien recolzar-se en el parapet de les finestres, inclinats vers la nit. De vegades una rialla més aguda tallava, com una petita daga, l’aigua llisa dels estanys.

Vistes des del jardí, aquestes coses semblaven feèriques i irreals, i sorgia, davant la joia serena de la nit, una altra joia ràpida i agitada, desarrelada i efímera, una mica trista i cruel.

Llúcia tenia divuit anys i aquest era el seu primer ball. Havia vingut amb la tieta que era la seva madrina.

Seguida per Llúcia, la tieta va creuar la gran entrada il·luminada i, amb les arracades dringant, va avançar vers els amos de la casa que estaven dempeus a la porta del primer saló.

Van parlar i es van fer petons i, mentre parlaven i es feien petons, Llúcia, una mica desorientada per tants rostres desconeguts i tants vestits amb tants colors i la profusió de veus i flors i llum i perfums, tot per a ella confosament massa proper i massa acumulat, només es va poder adonar que el vestit de l’ama de la casa era blau i que el rostre de l’amo de la casa era vermella i amable com una poma pulcra.

– Aquesta és la meva neboda Llúcia. És la filla del meu cosí Pere – va dir la tieta.

L’ama de la casa va somriure amb un aire un pèl absent, li va fer un petó a la Llúcia tot responent:

– Vaig conèixer molt bé el seu pare. Però fa molt que no el veig.

– Ah, és filla d’en Pere – va exclamar l’amo de la casa amb un aire calorós.

I va reafirmar:

– Coneixem molt bé el seu pare. Encara és parent meu, com li va?

– Ara està bé, gràcies per preguntar. Però aquest hivern va estar malalt.

– Malalt? Vegi quina llàstima – va comentar l’amo de la casa, ja distret de Llúcia i somrient a altres convidats que anaven arribant.

L’ama de la casa va cridar la seva filla, qui va somriure, va saludar la Llúcia i la va portar al saló de ball.

La sala gran estava plena de gent ballant, parelles que es multiplicaven en els grans miralls verdosos. Al fons, tocava un grup de músics. Per les finestres obertes entraven els perfums del jardí. Les cortines s’inflaven de brisa.

La filla de l’ama de la casa va presentar Llúcia a les amigues. Aquestes li van parlar amb un aire aliè i van somriure amb indiferència. Després van continuar les seves converses com si ella no hi fos. Parlaven molt de pressa, frases una mica incomprensibles i entretallades, pampalluguejaven les pestanyes i bellugaven els cabells.

La Llúcia les mirava amb una barreja de temor i fervor. Li semblaven totes ben plantades, animades per una vida ràpida i segura, i tenien rostres rosats com un fruit i una lluïssor aguda en les veus metàl·liques.

La música es va aturar, les parelles es van desfer, altres noies acompanyades per nois es van afegir al grup on era la filla de l’ama de la casa.

La Llúcia va intentar prosseguir la conversa. Va fer una pregunta però ningú no li va contestar.

La música va tornar a sonar, els nois van convidar les noies per a anar a ballar i el grup es va desfer.

La Llúcia es va quedar sola. Ningú no l’havia convidada a ballar.

Es va recolzar en el marc d’una porta. Es van aturar a prop seu una noia vestida de blau i una noia vestida de blanc, que la van mirar de dalt a baix amb mofa i dubte.

I ella va sentir la noia vestida de blau preguntant-li a la noia vestida de blanc:

– Qui és aquesta?

I la noia vestida de blanc li va contestar:

– M’ho preguntes a mi.

I totes dues van deixar caure sobre ella una mirada dura com si la Llúcia fos una intrusa i elles volguessin fer-la fora del saló, empenyent-la amb la mirada. Com si elles, afirmant no saber qui era, la llencessin cap al món de les coses que no existeixen.

La Llúcia va fer com si no ho hagués sentit. Van venir dos nois que van convidar a ballar la noia blanca i la noia blava.

La Llúcia va seguir sola, recolzada en la porta. Aquell saló ple de gent, de llums i de música li va semblar un lloc bell i desitjable on, però, no hi havia lloc per a ella.

I van passar tres noies que la van mirar de reüll i se’n van allunyar xerrant entre elles.

– Estan parlant de mi – va pensar la Llúcia.

Seguia recolzada en la porta. Va mirar al seu voltant cercant un lloc on estigués menys exposada a les mirades de tots els altres. I va veure de l’altre cantó del saló una cadira buida vora una finestra oberta, mig amagada per la cortina.

– Hi seuré – va pensar.

Però havia de creuar mig saló. Pel camí va passar davant d’un mirall i es va mirar. Una vegada més va confirmar com n’era de lleig el vestit.

Era un vestit que li havia donat la tieta, que era la seva madrina.

Vuit dies abans, la madrina s’havia presentat ca la Llúcia.

– Llúcia – va dir ella – d’aquí una setmana vindràs al ball amb mi.

– Però si jo no tinc vestit per a anar a ballar – es va exclamar la Llúcia.

– Jo en tinc un que es pot arreglar per a tu. Demà vindràs a dinar amb mi.

L’endemà la Llúcia se’n va anar a dinar amb la tieta. Tan bon punt hi va arribar, la tieta la va portar al vestidor i va picar a la campana per a cridar la modista.

– Obre’m aquell armari – li va dir la madrina a la criada, senyalant-lo amb el dit.

La criada va obrir l’armari i va sorgir una renglera de vestits de ball en penja-robes.

– Treu-me aquell vestit – va ordenar la madrina, senyalant-lo amb el dit.

La criada va despenjar el vestit de l’armari i va subjectar el penja-robes amb el braç amunt.

El vestit era de seda lilà.

– Està nou – va declarar la madrina – però m’hi veig grassa.

A la Llúcia el vestit li va semblar molt lleig i va balbucejar amb cura:

– El lilà no em queda bé.

– A la teva edat tot queda bé – va contestar la madrina. – Treu-te la roba perquè la modista vegi com l’ha d’arreglar.

La Llúcia es va treure la roba i es va ficar ràpida el vestit. La porta de l’armari estava folrada amb un full de mirall.

I en aquell mirall ella es va veure de dalt a baix i el vestit li va semblar encara més lleig. Va murmurar de nou:

– El color no em queda bé.

– Aquest color s’ha de veure sota una llum elèctrica – va explicar la tieta.

La Llúcia no va gosar dir res més.

La modista va començar a marcar el vestit amb imperdibles i a passar embastes.

– El dia del ball t’hauràs de posar sabates de taló alt – va dir la madrina. – Posa’t en puntetes per a calcular l’alçada.

– No tinc sabates de taló alt – li va respondre. Però la tieta, distreta, ni la va sentir.

La Llúcia es va posar en puntetes i mentre la modista li agafava la mida de la vora, punxava imperdibles i passava embastes, ella mirava dubtosa la seva pròpia imatge.

Sempre havia somiat anar a un ball. Li apassionava la idea d’anar a aquell ball.

La seva vida, entre el pare vidu i arruïnat, els dos germans, les velles criades xerraires, el jardí incult, ple de molsa i males herbes, no era pas una vida trista però sí una vida monòtona i modesta. De vegades, en el col·legi, algunes de les seves amigues parlaven d’un món de festes i divertiments, un món on tot era fàcil i totes les persones eren riques. Ara, aquell ball era per a ella la porta oberta cap a aquest altre món. No podia rebutjar la invitació, no podia deixar que la porta es tanqués. Amb prudència, va intentar insinuar la idea d’un altre vestit. Va dir:

– M’agrada molt el seu vestit. És preciós. Però, a un primer ball, s’hi sol dur un vestit blanc.

– Blanc o de color rosa – va atallar la tieta – i aquest lilà és gairebé color rosa. A la nit, entre lilà i rosa pràcticament ni es distingeix.

Aleshores la Llúcia va comprendre que no hi havia res a fer en aquest assumpte i que pitjor seria no anar al ball. No va dir res més i, tan bon punt va sortir de casa de la tieta, va començar a recórrer les sabateries de la ciutat. Però les sabates de ball eren totes terriblement cares.

– Què hauré de fer? – va pensar.

A casa va fer una recerca al sostremort. Al sostremort hi havia de tot: cadires a trossos, làmpades d’oli d’un altre temps, revistes antigues, llibres mossegats per les rates, flascons buits, una capsa amb ventalls, una maleta amb sabates.

La Llúcia va buscar en aquesta maleta i va trobar unes sabates de taló alt que, tot i que un pèl massa grans, li anaven bé.

Però estaven passades de moda i en mal estat amb el folre blau trencat en les puntes i aquí i allà tenia taques d’humitat.

La Llúcia els va netejar el millor que va poder però el resultat no va ser gaire millor.

– Com que el vestit és llarg – va calcular – no es veuran les sabates.

I, quan el dia abans del ball la modista va portar el vestit, la Llúcia se’l va posar de seguida, va calçar les sabates i va constatar que la falda tocava bé el terra i que ningú no veuria com anava calçada.

L’únic perill era el fet que les sabates li anaven un pèl llargues.

– Hauré d’anar amb cura – va pensar.

Però ara, allà, a la sala de ball, amagada darrere un grup de persones i girada cap al mirall va murmurar:

– Hagués estat millor no haver vingut.

El mirall era antic i tenia un fons entelat, deslluit i verdós on la Llúcia es veia com si negués flotant en una aigua sinistra.

– Estic pàl·lida – va constatar – m’he de posar més coloret.

Va decidir anar al vestidor. Va indagar on era, li van explicar que a la planta de dalt, a mà esquerra.

Va sortir de la sala de ball, va creuar l’entrada, va pujar l’escala. Però a la meitat de l’escala se li va escapar la sabata del peu dret. Va mirar aterrida al seu voltant. No ho havia vist ningú.

– He d’anar amb cura – va pensar.

En el vestidor hi eren tres noies que es pentinaven davant del mirall. No l’havien vist entrar. Xerraven entre elles però cadascuna mirava el seu propi reflex. Deien:

– Qui és aquella noia amb un vestit lilà horrorós?

– No sé, em pensava que ja no quedava gent capaç d’anar vestida d’aquest color.

– Pobrissona, em fa llàstima. El vestit, el deu haver demanat prestat.

– Vosaltres sou dolentes i sou unes esnobs. El vestit és lleig però ella és ben maca – va atallar la tercera noia, que havia estat callada.

– Potser seria maca si vestís d’una altra manera. Així…

Però la Llúcia no va voler sentir més.

Va retrocedir amb cura i sense fer soroll, esperant que no la veiessin.

– Per què he vingut a aquest ball? – va pensar. – Aquí el meu vestit és una mena d’anti-passaport que em prohibeix el pas cap al seu món.

Va baixar les escales. A l’entrada, es va aturar davant d’un gran mirall de marc daurat, penjat per sobre d’una entrefinestra. Encara es veia més pàl·lida en aquests moments. Va obrir la bossa i, ràpidament, es va aplicar una mica més de coloret a cada costat del rostre.

Llavors, al fons del mirall, darrere del seu rostre, va veure, baixant l’escala, la tercera noia. Era rossa, no pas alta però sí esmerlida i tenia un aire eteri. El vestit de chiffon de color rosa pàl·lid ballava al voltant de cada passa que feia.

La Llúcia va fer que no la veia però la noia va avançar, es va aturar al seu costat davant del mirall, va somriure i li va dir:

– No es miri en aquest mirall. No l’afavoreix gens ni mica.

La Lúcia, perplexa, va murmurar:

– Doncs sí, és possible…

– Vostè té una pell bonica i blanca – va atallar la noia – i allà, miri, es veu com gris. És millor no mirar cap allà.

Va planar un silenci. Algú que passava va cridar la noia. Ella, sense moure’s, va respondre:

– Ara vinc.

Després va hesitar per un instant, va tornar a somriure i, mirant a Llúcia, va prosseguir:

– Vostè sap… cal no donar importància a aquesta classe de miralls. Són com les persones dolentes, no diuen la veritat.

– Doncs sí, sí – va concordar la Llúcia provant d’entrar en el to imprevist de la conversa.

– Vostè sap – i la noia va agafar un aire absent com si estigués parlant sola – no podem estar segures de què volen els reflexos dolents, les mirades dolentes, les males paraules. Potser volen perdre la nostra ànima. I la nostra ànima l’hem de conservar lliure.

– És cert – va concordar la Llúcia, sobtada.

– Ho és – va concloure la noia.

Després va tornar a somriure, va bellugar els cabells i va dir:

– Me’n he d’anar, fins ara.

I se’n va allunyar.

Les paraules de la noia, estranyes i entretallades, deixaven en l’aire quelcom inacabat, quelcom suspès.

“Què volia dir ella?” es va preguntar la Llúcia.

“Pot ser que s’hagi adonat que jo estava sentint la conversa en el vestidor i ha volgut consolar-me? Pot ser que jo no hagi entès res de tot això? Pot ser que ella estigués parlant en un llenguatge del seu grup, que jo no puc copsar? O potser només estava dient frases estranyes per a fer-se la interessant?”

Se sentia confosa i irritada, desconfiava de la simpatia de la noia i d’aquella conversa sobtada i, en certa forma, estranya. Sospitava d’un qualsevol parany. Però alhora, obscurament, li semblava que la noia havia volgut ajudar-a a defensar-se d’algun perill que ella no volia veure.

Mentre es feia aquestes preguntes va arribar al llindar de la sala de ball. La cadira vora la finestra, mig amagada per la cortina, seguia buida.

La Llúcia va contornar les parelles que estaven ballant i s’hi va seure.

Sobre les seves espatlles passava el perfum del jardí: olor a mareselva i gespa afaitada, frescor d’humitat nocturna.

Algú va passar aprop i va dir: “Quina festa més bufona!”

La Llúcia va mirar: era una festa bufona. Llums, música, flors. Però allò que més l’enlluernava eren els vestits. Mai hagués pogut imaginar que poguessin existir uns vestits tan meravellosos. Vestits estrets i esquifits, vestits fluctuants que voletejaven amb els gestos, vestits rodats com corol·les lluents de flors enormes. Intensament atenta, la Llúcia els admirava, els envejava, mirava cada detall, aprenia l’eficàcia de cada faisó.

– Si un d’aquells vestits, el blau o el blanc, pogués ser el meu! – va murmurar.

De sobte es va irritar. Es va aixecar i, donant l’esquena a la sala de ball, es va inclinar sobre el jardí.

La nit va deposar la seva mà fresca sobre el seu rostre enrojolat.

Es va quedar així per uns instants. Quan de nou es va girar cap a la festa va veure, a prop seu, la dilla de l’ama de la casa. Estava ballant amb un noi alt, bonic, bru.

El noi, quan va passar, va veure la Llúcia darrere la cortina. Es va inclinar per a veure millor i va somriure. Després li va dir quelcom a la filla de l’ama de la casa. La noia es va girar, va reconèixer la Llúcia, va somriure i, somrient, li va contestar al noi.

– S’estaran rient de mi – va calcular la Llúcia.

Però quan la música va acabar, la filla de l’ama de la casa, secundada pel noi, va avançar cap a la finestra.

La Llúcia va fer que no els havia vist i va mirar cap al jardí.

Però la noia es va aturar davant seu i li va preguntar:

– Que mira el jardí?

Després, sense esperar resposta, li va presentar el noi i els va deixar sols.

El noi es va recolzar a la finestra.

Llúcia no sabia què havia tocava dir. Per fi va murmurar:

– Estava mirant la nit.

– Seguim mirant la nit – va contestar ell.

I girant l’esquena a la sala de ball es va inclinar sobre el jardí, va respirar fons i va exclamar:

– Fa bona olor, fa olor de gespa tallada, boix, til·lers, mareselva.

– És cert – va aprovar la Llúcia, tot inclinant-se ella també sobre la finestra.

– Tot sembla tan misteriós: la claror de la lluna entre les ombres i els fulls dels arbres, el reflex de la lluna en el llac. El llac sembla un mirall. És una nit màgica.

– Sí, molt bonica – va murmurar la Llúcia, una mica perplexa.

– Encara és primavera i ja és estiu. Les nits, en aquesta època de l’any, són una meravella, ve de gust viure’n cada minut, no perdre’n un instant, ni tan sols el gemec de la brisa.

– És meravellós – va aprovar la Llúcia provant una vegada més de copsar l’estil de la conversa.

Va haver-hi un silenci llarg.

De sobte, el noi es va despertar de la contemplació i amb un lleu arravatament, li va preguntar:

– Aquestes nits no l’espanten?

– Espantar? Per què?

– Tant de balu, tants esclats, brises, perfums, semblen la promesa d’una vida enlluernada que és la nostra vida de debò. Però alhora hi ha, en aquestes nits, una angoixa especial – hi ha en l’aire el pressentiment de que ens despistarem, ens distraurem, ens enganyarem i no serem capaços de reconèixer i agafar-nos a aquesta vida que és la nostra vida de debò.

La Llúcia va hesitar, sospitosa. Dubtava simultàniament de l’estil de la conversa i del seu propi enteniment. El noi li semblava tonto i lunàtic. Entenia que no li podia dir que per a ella la vida de debò seria ser allà, en aquell ball, amb un vestit esplendorós. Aquestes coses no es diuen. Per això va contestar:

– Així és, fa una nit extraordinària.

Però després, abruptament, va preguntar:

– Per què em diu aquestes coses? No em coneix, no sap com sóc.

– Perquè vostè estava mirant els estels en comptes de mirar els vestits.

– Com n’és de fàcil, enganyar – va pensar la Llúcia.

No va respondre res però va fer un somriure molt obert.

El noi li va preguntar:

– Vol ballar?

– No sé ballar – li va contestar durament.

El noi va tornar a somriure i li va dir: – És fàcil, jo li ensenyaré.

Li va agafar la mà per a ajudar-la a aixecar-se i la va conduir cap al lloc on ballaven.

Van começar a ballar. La Llúcia s’ensopegava en els seus propis passos. Va tornar a dir:

– No sé ballar.

I va afegir:

– Millor deixem-ho aquí.

Però ell va seguir ballant, la va mirar, va somriure una altra vegada i li va dir:

– No passa res. M’agrada ballar amb vostè encara que balli malament.

El rostre de la Llúcia es va il·luminar. No es tractava només de l’elogi d’aquell noi bonic que l’alegrava. Era, parada en ella, l’atenció d’algú que pertanyia al món de la lluentor i del poder en el qual ella volia penetrar.

Va deixar d’ensopegar-se, va començar a seguir la música, va somriure inclinant el cap cap a un costat.

Però va ser llavors quan va passar allò més indesitjat.

Estaven ballant al bell mig de la sala, precisament al mig, sota el salomó, quan la sabata esquerra va lliscar sota el peu de la Llúcia. Ella va sentir com lliscava però, guiada pel moviment de la dansa, no es va poder detenir per a subjectar-lo de seguida. Va mirar i va veure la sabata separada del seu cos al bell mig de la sala. Estava a punt de dir: – És meu – quan una noia va començar a riure i va preguntar:

– Què és això? Però què és això?

La Llúcia va callar.

Altres persones van mirar. Reien. Les paraules es creuaven en l’aire.

– Una sabata!

– Estripada!

– De qui serà?

– No és de ningú. Serà una trampa?

– De qui haurà estat la idea?

– Quina dèria de jugar al carnestoltes el mes de juny!

– Potser no és una trampa. Potser algú l’ha perdut.

– Ningú no vindria a ballar amb una sabata així.

La sabata estava feta un parrac. Amb els moviments del peu de la Llúcia, la seda del folre s’havia esguinçat en la punta i en el taló.

Algunes persones no veien o feien que no ho veien però les altres miraven, comentaven.

La Llúcia dansava molt dreta en equilibri sobre la punta del peu descalçat que el vestit llarg amagava.

Quan la música va acabar i les parelles van abandonar l’espai de dansa, la sabata es va quedar sola en el centre de l’espai, estripada i miserable sobre el terra pulcre.

La Llúcia i el noi s’havien assegut en un sofà. Ella no sabia si ell s’havia o no s’havia adonat que la sabata era seva. No gosava mirar-lo de fit a fit.

L’ama de la casa va cridar un criat i va murmurar alguna cosa.

El criat va anar a buscar les pinces que estaven penjades al costat dels fogons i amb elles va agafar la sabata i de la va endur.

La música va tornar a començar.

El noi li va preguntar quelcom a la Llúcia però ella només va contestar:

– Tinc set.

– Ara li portaré quelcom de beure – va dir.

Es va aixecar i va sortir per la porta de l’esquerra.

– Es va adonar de que era la meva sabata – va pensar – i va trobar la manera de marxar.

Una de les noies que havia conegut al començament de la nit va venir a seure al costat. La va mirar als ulls i li va preguntar amb aire burleta:

– De qui seria aquella sabata?

– No ho sé – va dir la Llúcia.

– Jo ho sé – va respondre la noia.

I, rient-se, es va allunyar en direcció a un grup d’amigues.

– He de marxar ràpid, ràpid – va murmurar la Llúcia.

Es va aixecar i va marxar de la sala.

A l’entrada no hi havia ningú. Ja no era hora de que arribés ningú i encara no era hora de que marxés ningú.

A prop de l’escala hi havia una porta oberta que donava accés a una habitació mal il·luminada. La Llúcia va ficar el nas: era una petita sala que estava buida. Hi va entrar i va tancar la porta darrere seu.

Però aleshores va veure que de dintre, la cara de la porta que mirava cap a l’interior de la sala petita estava, de dalt a baix, folrat amb un full de mirall. I en aquell mirall ella es va veure sencera, pàl·lida, amb el vestit odiós que degotant de les espatlles fins els peus.

Va fer un pas enrere, davant de la seva imatge enmirallada. Va cercar en la sala un lloc on es pogués amagar de la seva imatge. Va seure en la cadira que hi havia a l’esquerra i va seure en el sofà que hi havia a la dreta. Però el mirall la seguia mirant anés on anés.

La seva mirada freda i lluent mirava el vestit lilà de fit a fit.

La Llúcia va mirar al voltant. Davant de la porta per on havia entrat, una altra porta donava accés al balcó.

– Allà no em mira ningú – va calcular.

I es va arrecerar en el balcó.

Des d’allà es veia l’interior de la sala de ball, les finestres de la qual estaven obertes.

I allà dintre, entre danses i persones, ella va albirar el noi amb qui havia estat ballant. Estava aturat davant del sofà on havia estat asseguts tots dos. Portava un got a la mà i semblava que busqués algú.

– M’està buscant – va constatar la Llúcia.

El noi va recórrer tota la sala amb la mirada, i després es va apropar a la noia que abans li havia preguntat si sabia de qui era la sabata. El noi li va dir quelcom amb l’expressió i el gest de qui pregunta.

La Llúcia, de lluny estant, no podia sentir la pregunta ni la resposta. Però va veure que la noia reia molt i bellugava el cap mentre responia.

El noi se’n va allunyar amb gestos incertos i es va quedar aïllat en un racó de la sala, amb el got a la mà.

– Ell li ha preguntat on sóc. Ella deu haver contestat “Se’n ha anat a buscar la sabata.” Ara ell sap que la sabata era meva i li faig llàstima – va pensar la Llúcia.

I tot i estar sola es va enrogir de vergonya.

Se’n va anar del lloc on era i va seure en un racó ombrívol on hi havia un banc.

Va recolzar el colze en l’ampit fred del balcó de pedra, va recolzar el rostre en la mà, i va posar la mirada en l’onada fosca de la nit.

– Què he de fer ara, què he de fer ara? – va murmurar.

Va començar a imaginar-se ella mateixa en aquell mateix dia, en aquell mateix ball, amb un vestit meravellós, el més bell que hi havia en tot el ball. I quan ella passava, les persones murmuraven: – Quin vestit meravellós! – Va sentir el vestit rasant el terra i la seva imatge esclatant en els miralls.

Va xiuxiuejar;

– Però com?

Llavors se’n va recordar:

Aquell any, el dia en què havia complert divuit anys, la madrina li havia dit:

– Llúcia, tens divuit anys, cal pensar en el teu futur. No coneixes ningú, ningú no et convida per a res, vas vestida com un captaire. Vine a viure amb mi, que sóc la teva madrina i no tinc fills. Si vens a viure amb mi, et donaré tot allò que necessites.

– No puc deixar el meu pare i els meus germans – va dir la Llúcia.

– Molt bé – va respondre la madrina-. – Viure és triar. Tu tries quedar-te amb el teu pare. Però la meva invitació ja la tens. Si un dia decideixes triar un camí diferent, vens a viure amb mi.

La Llúcia es va quedar a viure amb el pare i els germans.

Però ara, allà, amb el rostre contra la paret de pedra freda, amb la mirada posada en la foscor de la nit, va recordar la invitació que li havien fet i va murmurar:

– He de triar un altre camí. He d’anar a viure amb la meva madrina.

Hi ha via quelcom en ella que no n’estava segura, però: deixar casa seva, aquells que estimava, deixar la dolça llibertat familiar – entre la distracció aèria del pare, els germans baixant com bòlids pel passamans, la deixadesa de les criades grans, els dormitoris on el paper es desenganxava de les parets, la sala on la seda de les cortines s’esguinçava i canviar tot això, que era càlid, viu i lliure, per la tirania minuciosa de la tieta rica i pels seus discursos de prudència i càlcul, era difícil. Però ella no volia renunciar a l’altre camí.

Va recordar la noia del vestit de color rosa. “Què m’ha dit?”, es va preguntar la Llúcia. “Que calia no donar-li importància.” Però ella, Llúcia, no volia no donar-li importància. Aquell ball, aquella gent que l’havia ignorada i humillada era el món que ella havia decidit triar. Aquells eren els vestits, les sabates, les joies que ella volia posseir. Aquell era el poder que ella desitjava.

Va posar les mans sobre la pedra freda del passamans del balcó i va murmurar:

– He de triar l’altre camí. Un dia he de tornar aquí amb un vestit meravellós i les sabates brodades de pedres lluents.

René Magritte, L'oeil (L'ull).

René Magritte, L’oeil (L’ull).

II

Uns dies més tard, la Llúcia se’n va anar a viure amb la tieta.

Va iniciar el seu nou camí. Va començar a tenir tot allò que abans no tenia.

El món té un preu i la Llúcia va pagar el preu que té el món. Allà on abans trobava menyspreu, ara hi triomfava. Totes les coses li eren ofertes per una mena de mans invisibles. Era com si ella hagués penetrat en un palau màgic on tot estava al seu servei, tot li obeïa.

A partir del dia de la decisió, el seu èxit era mecànic. Pràcticament no li feia falta lluitar, l’èxit li venia, tot el suscitava. Era com si en ella el triomf hagués esdevingut una fatalitat.

Va casar amb un home ric que després de casar amb ella es va fer encara més ric. La seva bellesa augmentava any rere any, cada dia noves persones volien fer-se amigues seves. A la seva vida no hi havia cap zona fosca, tret de la memòria d’aquell ball antic, el primer ball on havia anat.

Conservava el vestit de seda lilà enbolcallat en paper de seda, guardat en una capsa, amagada en l’interior d’un calaix.

Però, de tant en tant, la Llúcia es tancava amb clau, sola, en el seu dormitori, i treia la capsa del calaix, i el vestit de la capsa.

Després estenia el vestit lilà sobre el seu llit i el mirava una bona estona i pensava:

– Necessito cremar aquest vestit.

I així van passar vint anys. El temps també semblava que estigués al servei de la Llúcia. Ella semblava cada cop més bella. La forma ovalada del rostre s’havia refinat, els trets s’havien redefinit, els gestos que feia eren més perfectes, la veu més equilibrada i serena.

I en aquell vintè any, un cert matí de maig, la Llúcia va rebre una invitació. Una invitació per a anar a un ball el primer de juny. Un ball a la mateixa casa in ella, vint anys abans, havia estat amb un vestit lilà, lleig i passat de moda.

Va somriure i va recordar la frase que aleshores havia pronunciat:

– Un dia he de tornar aquí amb un vestit meravellós i les sabates brodades de pedres lluents.

Aquella invitació per a un ball en la mateixa casa, la mateixa nit de juny, era com una cita marcada pel destí. I a la Llúcia li va semblar que era necessari que ella hi anés ara a aquell ball per a esborrar, amb el seu triomf, l’èxit present, fins l’última petjada, la memòria de la humiliació que hi havia patit. Era necessari que ella, com la madrastra de la Blancaneus, pogués en aquella nit preguntar a tots els miralls de la casa:

– Digueu-me ara, mirallets, qui és la més bella, la més perfecta, la que més triomfs acumula, la de totes més segura en el seu regne?

I era necessari que tots els miralls, fins l’alba, li responguessin:

– Tu.

Un temps després, en el cercle on es movia la Llúcia, va començar a córrer una notícia estranya: es deia que la Llúcia havia encarregat unes sabates brodades de veritables pedres precioses.

Però ningú no s’ho va creure. La història se semblava massa a un conte de fades.

El mes de maig, de brisas tremoloses, va anar comptant un per un els seus dies i el primer de juny, a la nit, després del sopar, abans del ball, la Llúcia es va tancar amb clau en el seu dormitori.

Després, amb una altra clau, va obrir un calaix. Del calaix va treure una capsa i de la capsa va treure el vestit lilà i el va estendre sobre el llit.

Després, va treure de l’armari el vestit nou i les sabates noves i va començar a vestir-se.

Un cop vestida, pentinada, maquillada i perfumada, es va mirar en el mirall. Havent vist que tot era com havia desitjat, es va aturar al costat del llit, davant del vestit antic, el qual va observar fixament en silenci. Finalment va dir:

– Demà aniré a cremar aquest vestit.

I de nou va guardar el vestit en la capsa i la capsa la va guardar en el calaix.

Quan ella va sorgir en el llindar del gran saló de ball, primer, ningú no s’ho creia. Ara ja no es portaven els vestits de ball llargs, tocant el terra: la falda acabava un pèl per sobre de les canyelles de les cames. I les sabates brodades de pedres precioses es veien distintament. Algunes persones que ballaven es van aturar.

La Llúcia va donar la volta al saló, lentament, mostrant l’esclat de les seves passes. Els murmuris es van escampar boca a boca:

– No pot ser que siguin pedres de debò!

– És una imitació!

– És increïble!

– Però si són de veritat!

– Jo mai no he vist pedres falses que llueixin d’aquesta manera!

Les sabates lluien com mil llamps. I el foc que desprenien era tan net, tan pur i tan penetrant que tothom va comprendre que, efectivament, la Llúcia havia vingut a aquell ball amb unes sabates brodades de pedres de veritat.

Va haver-hi un primer moment de sorpresa i gairebé escàndol.

Però la Llúcia va començar a ballar. Les seves passes dibuixaven cercles successius de llum, foc i brillantor. Totes les mirades la seguien. La claror dels diamants s’escampava per tota la seva persona.

I a mesura que la seva dansa donava la volta al saló, la Llúcia anava mirant la seva imatge de mirall en mirall. Cada mirall li deia: “tu”. I ella bellugava els cabells i pampalluguejava les pestanyes.

Era ja la mitja nit quan es va dir a ella mateixa: – Ara he de tornar a aquella sala on fa vint anys em vaig amagar. M’he de veure un altre cop en el mirall que està darrere d’aquella porta, el mirall que em va avergonyir de la meva imatge.

I, com l’altra vegada, va sortir de la sala de ball, va creuar l’entrada i va penetrar en la sala petita que hi havia a l’esquerra de l’escala. Com l’altra vegada, la sala estava buida.

La Llúcia va tancar la porta darrere seu i es va girar cap al mirall. Era el mateix mirall, encara hi era. Però la imatge també encara hi era.

Tot el seu cos va glaçar en un moment d’horror. La sang va deixar de córrer. Un crit va quedar atrapat en la gola. Es va mirar en el mirall. Va mirar i va veure que el vestit que duia encara era el mateix, encara era l’antic vestit lilà. I semblava que el vestit omplís la sala i s’escampés a través de l’aire. El color del vestit s’aixecava com una paraula, s’escolava com el metall fos.

La Llúcia volia cridar però el crit estava pres en el seu coll.

Va dur la ma a la gola.

Llavors el mirall molt poc a poc va començar a moure’s. Va girar sobre el seu eix i la porta es va obrir deixant entrar un home.

Però a la Llúcia li va semblar que més aviat l’home no entrava per la porta sinó que havia sorgit del mateix mirall.

Era una home ben plantat amb un aire pulcre i brillant. Tot en ell era una senyal d’intel·ligència, poder, possessió i domini.

Va fer una lleugera inclinació, amb amabilitat, va subjectar el braç de la Llúcia i va dir:

– Anem al balcó.

Allà fora, al balcó, l’ombra de la nit era inquieta i pesava.

La Llúcia va respirar amb dificultat, va seure en el banc de pedra i va dir:

– Em sembla que no el conec.

– Sí que em coneixes – va respondre el desconegut. – Des de fa vint anys. Vam estar junts en aquest balcó, una nit de juny, fa vint anys. Va ser aquí on ens vam conèixer.

– Jo vaig ser aquí, però estava sola.

– Jo et vaig espiar. Et vaig veure.

– Ves-te’n – va murmurar la Llúcia.

Però l’home va contestar:

– Fa vint anys, aquí, en aquest balcó vas triar l’altre camí. Jo sóc l’altre camí.

– Però què vols ara de mi?

– Vull la sabata del teu peu esquerre.

– La sabata?

– Sí, la teva sabata.

– No, no, no! – va cridar la Llúcia.- La sabata és meva. La vaig guanyar. Jo l’he guanyada. És el treball d’una vida sencera. És la meva vida.

– Dóna’m la teva sabata, Llúcia.

La Llúcia va fer un pas enrere, aterrida, i va dir:

– No, la sabata, no.

– Escolta, Llúcia. Recorda: a partir d’aquella nit de fa vint anys has tingut una vida meravellosa. No se t’ha rebutjat res, no has tornat a patir cap humiliació. Altres n’han patit, han estat abandonats, humiliats, vençuts. Tu, no. Tu sempre has guanyat. Dóna’m la teva sabata: és el preu del món.

– No em puc quedar enmig d’un ball amb un peu calçat i l’altre no.

– Quan et vaig trobar aquí fa vint anys també duies un peu calçat i l’altre no. Però jo ho tinc tot pensat. No oblido res. T’he portat la sabata per al teu peu esquerre.

I tot dient això, l’home li va estendre la mà i a la mà duia una sabata.

Era una sabata de taló alt, folrada de seda blava, vella, estripada, miserable.

La Llúcia va voler escapar-se però tenia el cos rígid i no en podia moure un sol membre. Volia cridar, però la seva veu era muda.

L’home es va inclinaar, li va treure del peu la sabata de diamants i el va calçar amb la sabata estripada.

L’endemà, de bon matí, quan van trobar la Llúcia morta en el balcó, ningú no volia creure en allò que veia. Deien:

– No és possible, no pot ser.

Semblava inexplicable.

Però va venir el metge i va constatar que la mort havia estat causada per una síncope cardíaca. Això era una explicació.

El fet que hagués desaparegut la sabata també tenia explicació: algú que l’havia vist morta o que pensés que dormia no s’hi hauria resistit a la temptació de les pedres.

Però el fet inexplicable era que dugués en el peu esquerre una sabata folrada de seda blava, una sabata amb un aspecte miserable, estripada i coberta de taques blanquinoses, com florida.

Per a això ni hi va aparèixer cap explicació.

El succés va ser discutit apassionadament i obsessionada durant uns mesos. Després va caure en l’oblit.

Sophia de Mello Breyner Andresen, “História da Gata Borralheira” (1965)
Traducció catalana de Francisco Serra Lopes (2014).

Anuncios

¿Quieres comentarlo?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s