Home
Francis Bacon, "Retrat de dona"

Francis Bacon, “Retrat de dona”

La posició de qui vèn sexe sembla estar condemnada a que l’ocupi majoritàriament la dona, i que sigui l’home qui el compra. L’efecte és una normalització de la prostitució com un treball de dones. Efectivament, parlem d’una realitat on sembla fins i tot més natural qui es prostitueixi sigui la dona, i on la prostitució masculina es veu dirigida primerament a clients homes. És una posició hegemònica i com a tal “natural” a l’interior d’aquest sistema que fa que la puta sigui possible. Molt concretament, ella esdevé possible com a símptoma del matrimoni.

No es tracta de voler o no voler naturalitzar la posició de la dona: es tracta d’un privilegi (positiu o negatiu segons la perspectiva de qui el gaudeix) però un privilegi que és una concessió autocomplaent del patriarcat (per què l’home pugui satisfer-se amb producte extern si no té prou o no està satisfet amb la dona que té en règim de propietat privada, és a dir, mitjançant el contracte de matrimoni). Certament, aquest privilegi també és una concessió de poder cap a algunes dones, però només a les que accedeixen a entrar en el circuit comercial del sexe retribuït per a satisfer les pròpies necessitats sexuals o, més freqüentment, per a pal·liar l’escassedat a què les aboca la distribució misògina del treball i del rendiment. Per molt positiu que sigui el gaudi, però, la possibilitat de la prostitució està determinada pel mateix sistema simbòlic que regula la gestió de la propietat privada mitjançant l’ordre familiar i el contracte matrimonial (abans indissoluble, ara renovable) i que ha perpetuat la distribució desigual del treball tot convertint la lluita de classes en una lluita individual.

Conseqüentment, costa de veure la prostitució com a eina d’autodeterminació més enllà dels beneficis sexuals que suposa per a qui l’exerceix. De fet, el plaer sexual de la prostituta és un bé fonamental per què hi hagi algun tipus d’autodeterminació perquè si la relació sexual retribuïda se sosté només pel valor dinerari retributiu, seguim parlant rigorosament de la mateixa lògica esclavitzant que anima la producció capitalista: l’assalariat sacrifica el seu desig en nom de la necessitat, la qual cosa el situa un nivell per sota d’Orfeu. La dona apareix com a objecte de satisfacció de la necessitat de l’altre i es fa objectificar – empassar – perquè no troba altres opcions de subsistència material o d’arribar al nivell adquisitiu que vol obtenir. Només si la prostitució és una opció prioritària, és a dir, si respon a un desig (com qui vol ser economista, antropòloga, metgessa o atleta) es pot parlar d’autodeterminació: aleshores la dona pren una decisió informada per la possibilitat (poder fer), no pas per la contingència (haver de fer).

És determinant investigar què porta putes i clients a ser-ho per a aprofundir en una qüestió que la prostitució no pot esquivar, que és la de la repressió. La prostitució té a veure amb un deute envers la repressió, que fa possible l’educació, la insatisfacció del desig, i la necessària parcialitat del contracte matrimonial, que és la realització institucional fallida de l’ideal d’amor romàntic. Evidentment, aquesta situació de deute, i a més un deute envers la repressió, no és fàcilment assumible per qui se’n vol més aviat alliberar. Però aquí no es tracta de qüestionar la legitimitat del treball sexual. Vist des d’un altre angle, el treball sexual autònom pot ser una estratègia perspicaç per a eludir el treball assalariat i la relació directa amb un amo (si qui l’ofereix treballa efectivament pel seu compte), i també el frau tributari de Hisenda, la institució estatal que no només accentua l’escletxa de les desigualtats socials gràcies a una gestió autoritària i classista de les contribucions fiscals, sinó que empobreix el teixit econòmic de base, minva el poder adquisitiu de les classes baixes i mitjana (que pel fet de ser les més nombroses són aquelles que podrien reactivar l’economia productiva) i contribueix de forma decisiva al manteniment de les institucions que perpetuen el sistema de dependències: bancs, església, monarquia, senat, exèrcit.

La prostitució apareix com a frontissa ideològica entre el matrimoni i la relació afectiva i sexual no contractual, d’una banda perquè comptar amb el matrimoni com a marc referencial de regulació significa assegurar-se el mercat contigu de desregulació, tot i que la prostitució introdueix les seves pròpies regles que institueixen codis de conducta, negociacions de valor-mercat i tot un procés iniciàtic que manté la prostitució més en línia amb el matrimoni (com a pràctica institucional determinada per un sistema simbòlic) que no pas amb altres pràctiques econòmiques i afectives que es poden desenvolupar encara més al marge de les institucions o de forma veritablement subversiva. Aquestes serien altres relacions més complexes i difícilment classificables que finalment renovarien molt més profundament els llocs comuns de la possessió i la representació d’allò desitjable i que només es poden bastir al fil de la imprevisibilitat.

Doncs bé, la prostitució no té per vocació renovar cap institució ni tampoc la redefinició dels seus propis fonaments, sinó la repetició sistemàtica dels objectes previsibles de desig pel fet que puguin funcionar, i la reproducció parcial i complementària de la finalitat ideal del matrimoni modern, que seria l’experiència continuada de l’amor romàntic. Com que els objectes de desig solen tenir data de caducitat, la forma parcial com la prostituta reprodueix la dona per antonomàsia (la dona amb qui el client està casat, encara que només de forma fantasmal) és satisfactòria pel que fa a l’expectativa de la qual parteix el client. Això no vol dir que l’experiència sigui necessàriament satisfactòria sinó que hi ha una realització de desig recolzada per una aportació econòmica que desvincula la prostituta de les demandes assignades a la dona. Però aquesta desvinculació és la que fa que la prostituta renunciï al privilegi social assignat a la cònjuge, molt significativament anomenada per l’antonomàsia “dona”.

La puta existeix en una realitat on l’home no necessita casar-se ni ser fiel, sinó demostrar que és sexualment actiu (en l’imaginari dominant, la fertilitat té el doble valor probatori de potència sexual i heterossexualitat). Ser actiu implica disposar dels mitjans per a aconseguir objectes sexuals satisfactoris, la qual cosa permet enllaçar l’activitat sexual a l’activitat econòmica i sotmetre la satisfacció professional a la possibilitat de satisfacció sexual. L’esclau que folli millor se sentirà menys esclau que l’altre. És per això que, en aquesta operació substitutiva, la prostituta, com a encarnació pornogràfica aparentment apolítica, és un instrument imprescindible de l’amo: com a objecte sexual assequible a canvi de diners, satisfà parcialment la necessitat catàrtica de l’esclau; com a dona socialment estigmatitzada pel treball que realitza, respon a la demanda moral d’un altre brut que redimeixi la consciència burgesa.

Walter Sickert, "Figura en un llit"

Walter Sickert, “Figura en un llit”

Anuncios

¿Quieres comentarlo?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s