Home

 

Sophia de Mello Breyner Andersen, El sopar del bisbe, Contes Exemplars

I

El mas era gran, blanc i antic. Davant hi havia un pati quadrat. A la dreta un taronjal on, de nit i de dia, corria una font. A l’esquerra hi era el jardí de boix, humit i ombrívol, amb les seves camèlies i els seus bancs de rajola pintada.
Enmig de la façana baixava una escala de granit coberta de molsa. Davant d’aquesta escala, de l’altra vorera del pati, hi era el gran portal que obria cap a la carretera.
La part de darrere del mas estava orientada a ponent i de les seves finestres abocades als vergers i als camps es veia el riu que creua la plana i de lluny estant es veien els monts blavosos, els cims dels quals, algunes tardes, devenien anyils.
A les faldes cavades en graons creixia la vinya. Hi era la terra pobre on neix el bon vi. Com més pobre és la terra, més ric és el vi. El vi on, com en un poema, romanen guardats el sabor de les flors i de la terra, el glaç d’hivern, la dolçor de primavera i el foc dels estius. I es deia que el vi d’aquelles faldes, com un bon poema, no envellia mai. A la dreta, entre la plana i els turons, creixia el matossar, el matossar carregat de murmuris i perfums i que les tardors doraven.
Però ara era l’hivern, un hivern dur de desolació i fred, i el vent desfeia el fum blau que pujava de les petites cases pobres. Els camins estaven coberts de fang. Un llarg singlot semblava recórrer les carreteres.
L’Amo del Mas estava d’empeus, emparat a la llar de foc encesa al saló principal, envoltat de convidats, que eren cosins, cosines i alguns veïns. Estava callat, aliè a la conversa: meditava, amidava les seves raons, defenia davant de si mateix la seva causa i la seva justícia. Hi faltava l’últim convidat, que era el Bisbe.
L’Amo del Mas volia fer-li una demanda al Bisbe. Havia estat per això mateix que l’havia convidat a sopar. I era per això que, mentre l’esperava, ell meditava i preparava els arguments de la seva raó.
De fet, allà, en aquelles terres d’assossec, en aquells dominis submisos on ell i el seu pare i els seus avis havien exercit una autoritat indiscutida, allà on sempre abans havia regnat l’ordre, havia sorgit tot just una llavor de guerra.
Aquesta llavor de guerra era el nou capellà, un mossèn jove amb la sotana esquinçada i els cabells esbullats al vent, abat de Varzim, petit poblet miserable habitat pels cavadors de la vinya. Feia molt de temps que Varzim era pobre i sempre cada vegada més pobre, i feia molt de temps que els abats de Varzim acceptaven amb paciència, sempre amb més paciència, la pobresa dels seus parroquians. Però aquest nou capellà parlava d’una justícia que no era la justícia de l’Amo del Mas. I li semblava a l’Amo del Mas que, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, la seva presència anava creixent com una acusació que l’acusava, com un dit que senyalava, com una espasa de foc que el tocava. I allà a casa seva, els amos de la qual havien estat generació rere generació símbol d’honor, virtut, ordre i justícia, li semblava ara que cada gest de l’Abat de Varzim el cridava a judici per a respondre pels tuberculosos escupint sang, per la gent gran sense tenir de menjar, pels nens i nenes raquítics, pels dements, els cecs i els coixos demanant almoina per les carreteres.
Finalment havia sorgit una qüestió de comptes amb un masover i l’Abat de Varzim havia près la defensa del masover.
— Pare — diguera l’Amo del Mas —, pensava jo que el seu ofici era ocupar-se de precs no pas de comptes. Els problemes morals li pertanyen. Els problemes pràctics són cosa meva. Li demano que li deixi al Cèsar ocupar-se d’allò que és del Cèsar. Jo a la seva església no hi mano: només assisteixo i ajudo. El problema que estem discutint és meu, és del món, és un problema material i pràctic.
— De la nostra pròpia gana — li va contestar l’Abat de Varzim — podem dir que és un problema material i pràctic. La gana dels altres és un problema moral.
I la qüestió va prosseguir. Creixia d’un dia a l’altre. L’Amo del Mas era gran i estava acostumat a manar i posseir. Les seves conveniències, les seves comoditats, els seus avantatges i els seus interessos li semblaven drets ètics absoluts, principis sagrats de la pau i de l’ordre. Per això havia convidat el Bisbe a sopar. Per a exposar-li les seves raons i la seva justícia. Però li resultava difícil acusar el seu adversari. L’Abat de Varzim vivia pobrement i castament. Ningú no podia dir que ell no era un bon abat. La seva pietat era visible i la fama de la seva caritat corria de boca en boca pels graons de la serra. Ell feia seure a la seva taula el tuberculós amb els seus parracs bruts de sang i entrava al bar del leprós. Ell donava, deien, tot quant tenia i rebia els vagabunds a casa seva. Dia rere dia el seu rostre afaiçonat pel dur sacrifici quotidià, la seva mirada foradada per la visió del patiment, les seves espatlles estretes, la seva roba destenyida per sols i per pluges, les seves botes esquinçades en tots els camins, d’alguna manera anaven devenint la imatge de la pobresa i de la misèria de Varzim.
D’alguna manera, l’Amo del Mas se sentia vexat per la insignificància d’aquell adversari. No estava acostumat a lluitar, estava acostumat només a comandar. D’altres havien lluitat i vençut per ell. Però, ja que havia de lluitar ell mateix, li agradaria al menys lluitar contra un home fort i poderós com ell. Un adversari tan prim i desarmat li feia vergonya.
Al principi havia interpretat l’actitud de l’Abat de Varzim com una expressió de la revolta social d’un fill de gent pobre.
Però després es va informar de que el pare era parent llunyà d’uns parents llunyans que tenia i que la gana escrita sobre el seu rostre no era hereditària sinó voluntària. Ell havia rebutjat el seu lloc entre els rics i havia près lloc entre els pobres. Aquestes notícies no entusiasmaven l’Amo del Mas.
Perquè ell solia dir: «Tot el poder ve de Déu». I pensava que un pare hauria per tant de respectar tot el poder establert i respectar el diner i la importància social, expressions del poder. I considerava també inadmissible que un home rebutgés l’herència dels seus per a arrenglerar-se al costat dels miserables. Un home de bones famílies si vol fer-se pare ha de ser Bisbe, Nunci o fins i tot Papa. Però com a mínim Monsenyor. Mai un abat de poble enmig de la serra.
L’actitud del nou capellà el sobtava com una traïció.
S’hi afegia a tot això que l’Amo del Mas, sibarita, savi catador de vins i bon vividor, detestava els ascetes, que li semblaven gent malfixada, pretensiosa i perillosa, gent poc humana i sempre amb ganes de fer allò que no és natural. Doncs bé, ell va assabentar-se que els pollastres, les nous, el raïm i les peres que acostumava enviar als abats successius de Varzim en dates regulars, ara, en comptes de seguir el seu destí, que era la taula de l’abat, eren distribuïts per la fam de llop que hi havia a Varzim. També es va adonar que el pare donava les cols del seu hort i el raïm de la seva parra. Donava fins i tot la llet de la seva cabra. Ho donava tot. Per això anava també ell com un famolenc, amb la sotana gastada i les botes que feien vergonya.
Això desafiava l’ús, el costum. Ja ni tan sols era virtut allò: era desordre, abnormalitat, bolxevisme.
Però el pitjor de tot era la missa de diumenge. A Varzim, l’Amo del Mas sempre havia sentit amb despreocupació els sermons de diumenge. Eren sermons que parlaven de paciència, resignació i esperança en un món millor. Sermons que no anaven per ell. D’alguna manera, cap món no podia ser millor per a ell, i per això desitjava anar al Cel com més tard millor. Així doncs, mentre els predicadors parlaven, tot el distreia. El distreia la pintura del sostre, el distreia el nen que plorava. D’allà se’n anava al record del sulfat o la verema o la venda del vi. Pensava en els seus negocis.
Però ara ja no es podia distreure. Ara el nou capellà parlava de la caritat. I la caritat de què parlava no era la costum coneguda i pacífica de les minses almoines regulamentàries. Era un manament de Déu solemne i rigorós, una paraula nua de Déu foradant l’esperit de l’humà.
Tot això pertorbava i amoïnava l’Amo del Mas. A la tornada de la missa dinava malament. La teologia no era la seva especialitat i aquest manament nou de la caritat li semblava el resultat de les idees noves i perilloses del nostre temps. Ell tenia una fe ferma i sense dubtes, basada no pas en els evangelis, que no havia llegit mai, sinó en la seva bona educació i en el respecte que tenia per les coses establertes. Als dissabtes donava l’almoina als pobres i al diumenge anava a missa. Tenia un banc especial a l’església i mai no arribava tard. I conservava a casa seva la costum antiga de tenir sempre a la seva cuina la taula dels pobres. A qualsevol hora del dia en aquella taula se servia un àpat a qualsevol captaire que truqués a la porta. És clar que per a usufruir d’aquest favor calia que el mendicant fos d’altres terres o que, sent de la regió, estigués reconegut com a pobre de debò. Pobres de debò, al poble, eren en Lluci, que no tenia cames, en Manel, que no tenia braços, en Quintí que era cec, la Joana Sorda que era viuda i centenària i la Maria Boja. Aquests eren pobres de debò: de cap manera no podien treballar. Però en Pere de la Serra que tenia nou fills i guanyava quinze monedes al dia cavant roques, aquest no era pobre de debò perquè tenia un sou i dos braços.
La taula dels pobres era una taula especial. Per motius de jerarquia i per motius d’higiene: no es podia imposar als criats el contacte amb el fang, la polseguera, la brutícia, la pudor i les malalties dels pobres. Així doncs, en l’administració d’aquell petit món del qual l’Amo del Mas era el cap, els miserables també tenien el seu lloc, que era una mica per sota dels criats, una mica per damunt de les mascotes. Però malgrat tot era un bon lloc. Al costat del pa i del vi, davant del plat de sopa, la cuinera havia rebut instruccions per a ficar-hi sempre una monedeta.
D’aquesta manera es mantenien les tradicions d’aquella casa. Aquella casa tan bella, amb les seves línies netes, amb els seus materiales nobres i pobres, les parets encalcinades, les rajoles decorades i la gran façana clara i dreta que només era bella per l’equilibri rigorós que tenien els espais i els volums i la nuesa de la calç i de la pedra.
Però a l’interior hi havia ja quelcom retallant l’harmonia. Mobles pomposos, falsos i daurats havien estat afegits a la sobrietat de l’antic mobiliari. Un nou-riquisme estrany envahia poc a poc la noblesa antiga, senzilla i austera. Un excés de catifes atapeïa la dolça fusta del parquet. Cortines complicades injuriaven la lluïssor freda de les rajoles decorades i la calç casta de les parets.
I sobre tot — ai!, sobre tot — els retrats de l’Amo i l’Ama del Mas, rosats i estilitzats, asseguts en una butaca en biaix, al costat d’un gran florer xinès, contrastaven amargament amb els retrats secs i taciturns dels avantpassats. Però l’Amo del Mas no s’adonava d’aquest contrast i li agradava veure’s, rosat com el pernil dolç, les mans meravellosament aprimades, al costat dels seus avis portuguesos. Hi eren gairebé tots: Aquell que havia estat ferit en cinc combats, aquell que havia navegat fins l’altre costat del món i havia mort d’escorbut, l’altre que havia naufragat en l’Índic, el que havia estat denunciat i torturat, el que havia mort en la presó, el que havia mort durant l’exili. Hi eren gairebé tots: aquell que havia perdut un ull a Ceuta, aquell que havia perdut un braç a Diu, aquell que havia perdut el cap degollat pels Filips. Hi eren gairebé tots en retrats foscos, al costat de l’Amo del Mas que no havia perdut mai res.
I quan l’Amo del Mas passava amb les visites davant dels retrats explicava:
— A la meva família tenim la costum, cada nova generació, de deixar aquí el seu retrat. Per això ja hi és el meu. M’agrada fer seguir les tradicions.
Aquestes exhibicions dels retrats entretenien profundament un parent llunyà de l’Amo del Mas a qui tothom a la família deia cosí Pere.
Aquest cosí Pere era el representant més legítim de la noblesa de la comarca i el més malmenat. El seu avi, el seu pare i ell mateix havien anat venent poc a poc finques, camps i masies a l’avi i al pare de l’Amo del Mas. I també els quadres que s’hi exposaven havien canviat de propietari juntament amb les masies i les finques. Els quadres, tanmateix, a més d’haver canviat de proprietari, també havien canviat de descendència.
Però en cosí Pere no necessitava retrats: ell mateix amb el seu posat sec i auster era igual a un retrat. En això contrastava molt amb l’Amo del Mas, que era bru, amb bona planta, rosat, amb les mans grosses i uns dits àvids i curts.
La ruina dels homes com en cosí Pere, el seu pare i el seu avi mai no troba explicació. Ells no dissipen només les seves propietats sinó també els seus dons. Les seves qualitats no troben forma de realització. És com si la relació entre ells i la vida estigués trencada. En què havien ocupat els seus dies, el seu esperit, el seu coratge? Quina renúncia els guiava? Quin divergència els dominava?
El cosí Pere tenia la sensibilitat certa com la sensibilitat d’un artista, tenia la intel·ligència d’un inventor i l’esperit de justícia d’un revolucionari. Però durant tota la seva vida no havia fet res. Hauria estat culpa seva o del cercle que l’envoltava? Hauria estat perquè la imatge de l’Amo del Mas, les imatges dels nombrosos amos dels masos, li feien retrocedir amb nàusea davant de totes les victòries? O seria ell més aviat un esperit teixit de desil·lusió, descreença i ironia? O que potser el seu rebuig significava una voluntat de desarrapament, una renúncia gairebé metafísica?
A l’Amo del Mas no li preocupaven aquests problemes, que a més a més no li pertocaven: per a ell, aquells familiars no eren més que perdedors decoratius, simpàtics i ben educats. Tenia molta més consideració per si mateix i pels seus, gent capaç de conservar i fer créixer la seva fortuna i la seva posició.
De fet l’avi de l’Amo del Mas s’havia casat amb a filla d’un traficant d’esclaus i el seu pare amb la filla d’un banquer corrupte. D’aquí li havia vingut un gran plus a al capital familiar, capital que ara li permetia a l’Amo del Mas mantenir relacions molt properes amb accionistes majoritaris i pertànyer a diversos consells d’administració. Mentrestant, l’avi del cosí Pere, per a escàndol de la comarca, s’havia casat amb una actriu de cabaret i el seu pare amb una familiar tan arruinada com ell. Pel que feia al cosí Pere, ni tan sols s’havia casat. Alt i prim, caminava sol entre paisatges i llocs foscos.
Però malgrat tot això, a l’Amo del Mas li feia molt de gust aquell parentesc que era la prova de la seva bona genealogia. Que el cosí Pere vingués a sopar li donava sempre la sensació de tenir davant seu un dels personatges de la galeria de retrats, assegut a la seva taula.
Però avui no l’havia convidat. Perquè el cosí Pere tenia opinions subversives: defenia la democràcia, la llibertat de premsa, el dret a la vaga i solia citar la teologia de l’alliberament tot dient que no pagar el sou just a qui treballa és com un pecat capital. Això feia que l’Amo del Mas sospités que el cosí era comunista. I també li feia comprendre que convidar-lo al sopar del Bisbe no hagués estat convenient en absolut: de fet, era evident que el cosí Pere es posaria a defensar l’Abat de Varzim.
Llavors l’Amo del Mas, amb el seu sentit pragmàtic, tan perfecte que era gairebé sinistre, havia preparat aquella reunió amb tota la prudència: només havia convidat gent discreta i segura, amb el recolzament, concordància i silenci de qui podia comptar totalment.
Ara ja passava de les vuit del vespre: musical, la pluja percudia contra els vidres, però a dintre regnaven la llum i el caliu.
I d’empeus entre els seus convidats innocus, aliè a les converses, recolzat sobre la pedra de la llar de foc, on es bleia poc a poc el tronc de la vinya, l’Amo del Mas pensava en la finalitat d’aquell sopar: demanar-li al Bisbe que traslladés l’Abat de Varzim cap a una altra feligresia. Calculava les paraules i amidava les raons. No volia que la seva demanda semblés mesquina o venjativa.
Volia explicar clarament que el nou capellà era un perill per a l’ordre social, aquell ordre que ell, amo dels camps, dels vergers, dels pinars i de les vinyes, en el centre del jardí ben podat, ben sembrat i ben escombrat, en el centre del mas antic ben curat, ben encalcinat i ben encerat, en el centre de les baixelles i cuberteries de plata heredades i de les adquirides, en el centre dels mobles vells i de les catifes noves, representava.
Però — malgrat uns motius tan poderosos — la demanda era difícil de fer.

Mentrestant, en el seu cotxe, el Bisbe venia de camí. Els fars iluminaven serres, voreres, matorrals, casalots i, de tant en tant, portals de finques.
En el cel atapeït de núvols atipats de pluja no s’hi veia un estel de sol. Era una nit de foscor total. En el fang de la carretera, el cotxe relliscava de vegades.
El vent desordenat sacsejava les branques dels arbres i els pensaments es creuaven en el cap del Bisbe.
Demanar és una cosa difícil. I tant més difícil com més aquell a qui es demana és ric i poderós. Però a qui hauria de demanar sinó als qui són rics i poderosos?
De fet, el Bisbe tenia quelcom a demanar-li a l’Amo del Mas. Havia estat per això mateix que havia acceptat aquella invitació.
El sostre de la més bella de les esglésies de la seva diòcesi es queia a trossos. Era una església del segle XVII, cèlebre en tota la comarca, i que havia estat feta edificar justament per un avantpassat de l’Amo del Mas. Això era perquè antigament, quan un home poderós es trobava malalt o bé li pesava la consciència, feia la promesa de fer construir una església per a donar-li pau al cos i a l’ànima. Però ara hi ha medicaments per a totes les malalties i arguments per a totes les consciències. Ara els «homens rics» ja no fan aixecar esglésies en honor de la Verge de l’Esperança. Ara la malaltia ja no és igual per a pobres i rics. Ara amb diagnòstics, dietes, radiografies, clíniques, cures de son i suplements, un home ric té la salut gairebé assegurada. I ara la seguretat burgesa ha eclipsat la inquietud i ha jubilat l’esperança.
Per això el Bisbe havia organitzat en va un llistat entre les personalitats eminents de la ciutat. La pietat dels fidels no arribava al sostre. El producte del recapte amb prou feines havia arribat per a restaurar l’altar major. I l’Església de l’Esperança anava caient a trossos.
Arran d’això, el Bisbe havia près la resolució de dirigir-se a l’Amo del Mas per a demanar-li els cent mil euros que faltaven per a arreglar el sostre. Però se li feia dur haver de demanar tants diners. És cert que l’Amo del Mas era un home de virtut. Però qui por comptar amb la generositat d’un home de virtut? Els homes de virtut són assenyats i prudents, i la generositat, sent la virtut d’aquells que donen allò que els hi fa falta, és en si mateixa una cosa desassenyada, contrària a la costum dels homes prudents. Generosos són només els bojos o els sants. Per això el Bisbe, mentre la nit s’afanyava al seu costat, va brandar lentament el cap tot dubtant de l’eficàcia de la seva demanda.
Va recordar, però, que l’Amo del Mas, sent, com els fariseus antics, un home oficialment virtuós, també hauria de ser un home vanidós. Perquè la seva llarga experiència li havia ensenyat que els homes virtuosos en general solen ser extremadament vanidosos. Cultiven amb cura la seva bona reputació, la qual volen esplèndida i reconeguda. I sens dubte l’Amo del Mas, tan remirós de les tradicions de la seva família, no seria indiferent al fet que l’Església de l’Esperança — ara caient a trossos — havia estat construïda, feia tres segles, per un dels seus avantpassats. Potser la vanitat de l’Amo del Mas li valgués al sostre de l’església.
El Bisbe era gran i estava cansat del món. I mentre els fars projectaven la seva llum tot al llarg dels tombants de la serra va pensar:
— Com n’és de trist posar la confiança en la vanitat humana.
I de sobte va voler no fer la demanda.
Però el Dimoni que està a l’aguait de les oportunitats va prendre la resolució d’intervenir.

Just després, el Bisbe arribava al mas. L’automòbil va travessar la cotxera i els fars van il·luminar frontalment la bella escala de granit. El cotxe va fer mitja volta i la llum dels fars va recórrer la façana blanca, esculpint el dibuix dels finestrals.
I de nou el cor del Bisbe es va commoure davant de la bellesa pura i antiga de les parets i de les pedres.
Plovia. Un criat va baixar amb un paraigües. El Bisbe va baixar i, lentament, pesadament, recolzant les mans al passamà de granit cobert de molsa, va pujar l’escala i va penetrar en l’interior calent i il·luminat.
L’Amo i l’Ama del Mas ja l’estaven esperant en la gran entrada buida, on les auques colorides contaven, amb molts detalls realistes, històries de caçades idíliques i irreals, amb caçadors i cèrvols, arbredes i aus. Després de la salutació protocolària, es van dirigir tots tres cap al saló. Les converses van ser interrompudes i els convidats es van aixecar per a venir a saludar el Bisbe.
Però tan bon punt van acabar les salutacions, es va sentir un baluern enorme a l’exterior.
Llavors van haver-hi uns breus moments de confusió. Algunes persones es van precipitar cap a les finestres i van veure en el pati il·luminat un gran automòbil negre i sumptuós xocat contra el pilar esquerre del portal.
Allò va causar un gran efecte. Van haver-hi exclamacions i preguntes. Tots compartien l’opinió de que el cotxe havia lliscat en el fang i tothom deia:
— S’haurà de veure si hi ha algú ferit.
Però es va abrir la porta davantera del cotxe i d’allà va sortir un xofer que va obrir la porta de darrera.
I de la porta de darrera va sortir un home alt i dret, amb un pardessú fosc, barret d’ales bornejades i cara de persona important.
Cada vegada plovia més fort, però l’home, sense pressa ni demora, va mirar davant seu i va creuar el pati pausadament, com si no es mullés per la pluja.
Però el criat del paraigües ja baixava l’escala corrents i l’Amo del Mas ja s’avançava cap al rebedor.
I el seu braç, tan bon punt el vult del desconegut es va dibuixar en el llindar de la porta, va fer un gest llarg d’acollida.
El desconegut va dir quin nom tenia. Un nom que va causar plaer a l’oïda. Era el nom d’un home importantíssim.
— El meu cotxe va relliscar a la carretera — va dir l’Home Importantíssim — i va xocar contra la seva cotxera.
Tot seguit, l’Amo del Mas va donar ordres per a posar-li remei al desastre. Va fer entrar el cotxe cap a dins del pati i va manar que truquessin a un garatge de la ciutat més propera perquè fessin venir un mecànic que reparés l’averia. Però la ciutat estava a més de mitja hora de distància. I per això l’Home Importantíssim va ser convidat a sopar.
El nou convidat va agradar de seguida a tothom. Era un home morè, alt, més aviat prim que gras. Tenia l’edat indefinible dels homes de negocis que estan en el cim de la seva carrera. No era gran, però semblava que mai havia estat jove.
— És molt simpàtic — li va dir a cau d’orella la cosina Ana a la cosina Mariana.
— Però molt — li va contestar la cosina Mariana.
El fill de l’Amo del Mas era l’únic a qui no li agradava el nou convidat. S’havia fixat en com n’era de desproporcionada l’ombra d’aquell home i com omplia els sostres, gesticulant com un pop gegant. Però això era quelcom que només havia vist el més petit.
I, quan l’Home Importantíssim li va preguntar com es deia, ell va contestar molt seriós:
— Em dic Joan.
I després va preguntar:
— Com és que vostè té una ombra tan gran?
El convidat no li va contestar al nen. Es va riure i li va preguntar:
— Quants anys tens?
— Nou.
— Encara ets molt petit.
Joan va tornar a mirar en el sostre l’ombra desmesurada. Després va tornar a mirar l’home de front i li va dir:
— Vostè no em cau bé.
El convidat va tornar a riure i a dir:
— Encara ets molt petit. Quan siguis gran potser et faràs amic meu.
La presència de l’Home Importantíssim va amenitzar molt el sopar. Ell era el centre de les atencions i de la conversa i les seves opinions assenyades produien el millor dels efectes. I quan, ja cap al final del sopar, la conversa es va centrar en els problemes de l’actualitat, tots el van sentir en suspens.
— Aquest temps — va dir l’Home Important — és un temps de crisi: estem dominats pel materialisme. Fins i tot en els camps, on només hauria de regnar l’espiritualitat, sentim parlar constantment de problemes materials. Shakespeare, Camões, Dante van parlar dels problemes de l’ànima humana. Avui dia els poetes discuteixen condicions laborals i el nivell de vida dels països. Però l’home no és només matèria: també és esperit. Tot i que el nostre temps només es fixa en els problemes materials. És un temps de rebel·lió. La gent no vol acceptar. Paciència i resignació són paraules que han perdut el sentit. La gent d’aquest temps vol que el regne de Déu sigui aquest món. És el pecat de la irreverència. Doncs bé, és greu que aquest esperit estigui present en l’art, en la literatura, en la ciència, en la filosofia i en els diaris. Però allò més greu, allò que veritablement és motiu d’escàndol, és veure com l’esperit del materialisme i de la rebel·lió s’infiltra no només entre els catòlics, sinó fins i tot entre els capellans.
— L’església — va interrompre el Bisbe — no es pot desentendre de la qüestió social.
— D’acord, d’acord — va continuar l’Home Important. — Jo conec bé la doctrina de l’Església. L’Església està en el món i no pot desentendre’s del món. Però la missió de l’Església és transcendent: li pertoca guiar els homes cap al seu destí etern. «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu» — aquestes van ser les paraules del Crist en un país ocupat. No li correspon a l’Església ficar-se amb amb la solució dels problemes materials, solució de fet gairebé sempre imperfecta, transitòria i dubtosa.
— El manament de la caritat és molt clar — va dir el Bisbe.
— Però pot ser interpretat de moltes maneres — va continuar l’Home Important. — I crec que avui dia hia ha molta gent que el malinterpreta: la caritat que coneixen és només material. Sembla que l’home viu només de pa. Vegi allò que va passar amb els capellans obrers. Però, sense anar tan lluny, ja veiem entre nosaltres cristians i capellans que parlen com els antisistema.
— Això és veritat! — va atallar l’Amo del Mas, que s’en recordava de l’Abat de Varzim i estava exultant amb el rumb que anava agafant la conversa.
Però l’Home Important ja havia reprès el seu discurs:
— Aquest temps només posa la seva esperança en la solució dels problemes materials. Quina esperança més trista. Avui he vist un espectacle qie m’ha omplert de malinconia. Un espectacle simbòlic. He passat a prop d’una església que es diu Església de la Verge de l’Esperança. És una bella obra del segle XVII. Però s’està caient a trossos. Hi ha catòlics avui dia que parlen de temes d’habitatge però deixen que es caigui a trossos la casa de Déu. Això, Senyor Bisbe, ho he vist jo avui a la seva diòcesi.
El Bisbe es va enrogir com un culpable i va respondre:
— És cert, és cert. L’Església de l’Esperança està malmesa. Cregui’m, és una de les meves grans preocupacions. Necessito trobar-hi un remei. Però per això hauré de comptar amb l’ajuda d’aquells que realment em poden ajudar.
— Efectivament, efectivament — va dir l’Home Important. — A tota costa hem de conservar l’herència del passat. El desordre regne en el Món. Però aquí, en el nostre país, l’ordre encara aconsegueix derrotar el desordre.
— Això és veritat! — va dir la cosina Concepció.
La cosina Concepció estava asseguda al costat de l’Home Important.
Estava meravellada. El seu cor acollia amb entusiasme cadascuna de les paraules que ell deia. Ella tenia seixanta anys, era viuda i la principal propietària de la regió. La seva pietat tenia un caire combatiu, però el seu veritable Evangeli era La Vanguardia. No tenia fills i era l’organitzadora oficial de les festes caritatives. El seu nome venia al cap de les llistes de totes les comissions de beneficència. I era la presidenta de l’obra del ganxet. Un cop per setmana les benefactores d’aquesta obra es reunien a casa de la cosina Concepció i, mentre parlaven del proïsme i feien ganxet per als pobres, la tarda se’ls feia lleugera, només interrompuda per un té tan abundant que n’hi hauria hagut prou per a alimentar durant una setmana els nou fills afamats d’en Pere de la Serra.
La cosina Concepció va començar a explicar-li a l’Home Important què era l’obra transcendent del ganxet. L’Home Important aprovava. La conversa era amena.
L’Amo del Mas se sentia feliç. El discurs del nou convidat havia vingut en favor seu.
Les paraules que ell havia dites eren exactament les paraules que ell necessitava sentir en aquell moment; ara ja no tenia hesitacions, ni dubtes, ni escrúpols. Ara la seva decisió estava presa: al final del sopar, li demanaria al Bisbe que traslladés l’Abat de Varzim cap a una altra parròquia.
I, content, amb l’ànima en pau, amb la ment lliure d’incerteses, ell va mirar feliç al seu voltant.
El tronc de la vinya s’aflamava en el fogar, la llum elèctrica vora els marcs il·luminava les perdius, el raïm i les llimones de les naturaleses mortes, les espelmes lluïen a taula i la penombra es cargolava en les voltes altes del sostre.
A l’Amo del Mas li agradava ser a taula amb visites. Res no li agradava més que donar de menjar a qui té gana. Sentia com regnava sobre la vaixella i sobre els convidats. I mai no s’havia sentit tan feliç com en aquell dia. Era sòlid el pes de la cuberteria de plata. Era sòlid el seu regne. L’Abat de Varzim era una pobre ombra, un fantasma perdut entre roques i vagabunds, irreal i abstracte com una idea que no és d’aquest món.
El sopar s’estava apropant al final. La conversa ara era general i havia pujat mig to. Els criats donaven moltes voltes a la taula.
Una mica estordit amb la rapidesa de les paraules, el Bisbe va mirar la penombra del sostre. Després, va baixar la mirada i va veure davant seu el pa i el vi reposant sobre la taula.
Després del sopar, l’Amo del Mas va conduir el Bisbe i l’Home Important cap a una petita sala, on van seure tots tres i on van prendre el café.
L’Home Important va parlar un altra vegada de l’Església de la Verge de l’Esperança. El Bisbe va explicar que l’església havia estat construïda per un avant-passat de l’Amo del Mas i va exposar el problema del sostre. L’Home Important va oferèixer immediatamente cinquanta mil euros, i l’Amo del Mas va ferir els altres cinquanta mil euros. Després l’Amo del Mas va exposar-li al Bisbe el problema de l’Abat de Varzim. L’Home Important va recolzar les raons de l’Amo del Mas. El Bisbe va concordar que l’actitud del nou capellà en la qüestió del masover havia estat una actitud imprudent. L’Amo del Mas va continuar l’acusació i l’Home Important va continuar l’argumentació. El Bisbe va prometre que traslladaria el abat del poble cap algun altre lloc.

L’Amo del Mas va lliurar un xec i l’Home Important va lliurar un altre xec.
L’Abat de Varzim havia estat venut per un sostre.
Ningú no va parlar de bescanvi ni de venda. Ningú no va fer servir paraules d’escàndol. Però quan es van aixecar els tres i es se’n anaven a reunir-se amb els altres convidats al saló gran, l’esperit del Bisbe li pesava de tant confós. Ell era com un home que, embolcallat en un negoci que no entèn bé i convençut per un hàbil advogat, compra allò que no vol comprar i ven allò que hom no pot vendre.
I Déu en el Cel es va apiadar d’aquell Bisbe perquè ell estava sol i perdut i no sabia lluitar contra els discursos habilidosos dels Amos del Món.

Sophia de Mello Breyner Andresen

II

Un rellotge de paret va colpir les deu batallades i dos cops va colpir un pobre la porta de la cuina.
Va ser la cuinera Gertrude qui va obrir. Va mirar l’home sense entusiasme. No el coneixia, però ni calia preguntar-li qui era: era un altre pobre.
La cuinera va tenir ganes de dir-li que ell venia massa tard. El sopar li havia donar molta feina i encara havia de rentar la vaixella i ordenar la cuina. Però ella rebia ordres per a donar de menjar a qualsevol pobre que colpís la porta mentre hi hagués llum encesa a la casa.
Per això li va dir:
— Passi.
I va afegir:
— No embruti el terra.
Demanda impossible de satisfer. Dels parracs entollats del captaire s’escorria l’aigua. Sobre el terra de rajola, els seus peus descalçats estaven mullats i coberts de fang.
— Bona nit — va dir l’home.
— Bona nit — va respondre la Joana, la criada vella. La Joana estava asseguda vora el foc. Duïa un xal negre per l’esquena i els seus ulls eren d’un blau sense color, com si el temps els hagués destenyit.
Gertrude no va respondre a la salutació. Mirava ostensivament l’aigua que s’escorria dels parracs del captaire.
— Vingui aquí assecar-se vora el foca — va dir la Joana. Encesa d’ira, Gertrude es va girar cap a la criada vella.
— Que vostè no veu que ell m’embrutarà tota la cuina, que m’omplirà el terra de petjades i fang?
Després es va girar cap a l’home, va senyalar amb el dit el banc que era davant de la taula de pedra dels pobres i va dir:
— El seu lloc és allà.
L’home es va dirigir cap al lloc que la cuinera li havia indicat. Cada pas que feia quedava dibuixat en la rajola del terra.
Gertrude va col·locar una mirada cautelosa en els coberts i en els plats d’argent que estaven amuntegats a l’encimera de marbre de Macael. Després, tot veient que una distància suficient separava el captaire dels objectes de plata, va dir:
— Segui.
L’home va seure i ell va afegir:
— Li escalfaré la sopa.
Va agafar una olla ben grossa que algú havia deixada de banda i la va ficar sobre la calor dels fogons.
Després va tallar un tros de pa, va omplir un got de vi i va col·locar el pa i el vi davant de l’home.
Llavors ell va dir:
— Necessito parlar amb l’Amo del Mas.
— El dia de l’almoina és dissabte — va contestar Gertrude.
— Però jo necessito parlar avui amb l’Amo del Mas — va replicar l’home.
— Avui no és dissabte. I a més de no ser dissabte és tard. I a més de ser tard tenim visites. Avui tenim el Bisbe per a sopar i a més del Bisbe tenim un senyor encara més important que el Bisbe.
— Però jo necessito parlar aquesta nit amb l’Amo del Mas. És important.
— Les coses importants són per a les persones importants — va respondre la Gertrude. — Una mica de seny, home. Vostè vol que l’Amo del Mas vingui aquí, ara, parlar amb vostè? Mai per mai!
Allà fora la tormenta semblava que creixia.
La porta que obria cap al passadís es va obrir i van entrar el criat i la criada del saló. El criat portava una safata amb tasses de cafè, la criada una safata amb copes.
— Bona nit — va dir l’home.
— Bona nit — van contestar.
Van deixar les safates i la cuinera va començar tot seguit a rentar les copes.
— Bé — va dir el criat, mirand el pobre —, tenim moltes visites avui. Visites al saló i visites a la cuina.
L’home es va posar d’empeus, va fer un pas endavant cap al criat i va dir:
— Escolti…
— No surti del seu lloc — va atallar la cuinera. — Acabarà embrutant-me tota la cuina.
L’home es va quedar al seu lloc. Acarat, però, amb el criat, va continuar:
— Escolti, si us plau, escolti! Necessito parlar amb l’Amo del Mas. Vagi al saló i demani’l-hi que vingui aquí.
— Jo ja li he dit — li va explicar la Gertrude al criat — que avui no és dissabte i que tenim visites. Però ell no entén quelcom tan senzill.
— Home — va dir el criat, apropant-se al pobre —, vostè ha vist algun cop que un senyor deixi les visites al saló per a venir a parlar amb un captaire? Tingui paciència, això no pot ser. El món és com és. Hem de tenir paciència.
L’home va girar cap a la criada del saló i va demanar:
— Escolti, li demano a vostè: vagi allà dalt i digui-li a l’Amo del Mas que necessito parlar amb ell aquesta mateixa nit.
— Jo tinc ordres de no anar mai a donar encàrrecs al saló quan hi ha visites. Cada cosa al seu lloc.
De lluny, començava a tronar.
Gertrude va treure un plat de l’armari, va posar el culler en l’olla, va ficar la sopa al plat.
Després es va apropar a la taula dels pobres, hi va col·locar el plat i li va dir a l’home:
— Segui i mengi.
L’home va seure amb el cansament al rostre, però no va començar a menjar.
La porta del passadía es va tornar a obrir i va entrar una de les criades de cambra.
Venia malhumorada.
L’home va dir:
— Bona nit.
Ella va contestar amb altivesa i li va preguntar a la criada de taula:
— Vostè on va deixar les claus de l’armari de la roba?
— Es van quedar al quarto de planxar — va contestar l’altra criada.
La criada de cambra va sospirar, va seure en un banc i va bordar:
— Tot i l’hora que és i encara em venen amb encàrrecs.
— Però què hi ha? — va preguntar la cuinera.
— El que hi ha és que li han oferit al nou hoste, el Senyor Importantíssim, quedar-se a dormir aquí. I a aquesta hora de la nit encara he d’anar a endreçar el dormitori i fer el llit.
— Deu ser realment una persona important — va comentar la Gertrude.
— Això ja se li nota — va dir la criada de taula. — Quan parla sembla que és l’amo de tot.
— Escolti, sisplau — va dir el pobre, aixecant-se i avançant un pas cap a la criada de cambra.
Però la cuinera el va interrompre una ltre cop.
— No es mogui pas, no m’embruti més la cuina.
Després es va girar cap a la criada de cambra i va tornar a dir:
— Vol parlar, avui, ara, amb l’Amo del Mas. Ja li he explicat que és impossible, però no ho entén.
— Escolti! — va dir l’home, dirigint-se a la criada de cambra. — Escolti allò que li demano: vagi vostè a cridar l’Amo del Mas.
— Jo sóc una criada de cambra, no tinc ordres per a anar al saló a donar encàrrecs. Això no és cosa meva.
La tronada ara semblava que era més a prop. Un llamp va blavejar els finestrals i el tro es va sentir des de la serra. Tothom es va persignar.
— Déu guardi els pobres! — va dir des del seu lloc la vella Joana. — Hi ha sempre una raó per a dir-los-hi que no. Els pobres tenen fam i fred però encara en tenen més de solitud. Si jo fos jove pujava allà dalt a demanar per tu. Però ja estic vella i ja no puc puhar l’escala.
— Si vostè anés allà ningú no li faria cas — va dir durament la Gertrude.
I dirigint-se un altre cop a l’home va continuar:
— No val la pena seguir demanant. Ja ha vist que ningú no l’atén.
Un nou llamp va revelar allà fora el jardí lívido i transfigurat i just després un tro es va sentir, fent trontollar el mas des dels seus fonaments.
La llum elèctrica es va apagar. Els criats es van persignar en la foscor on amb prou feines lluïen les brases de la llar.
Veloça, la Gertrude va rascar un llumí per a encendre dues espelmes.
— Doni’m-en una — va dir el criat —, haig de pujar ràpid allà dalt a encendre els candelers.
La cuinera li va donar una de les espelmes i el criat va sortir secundat per la criada del saló i per la criada de cambra.
La Gertrude va treure d’un armari un candeler petit on va clavar l’espelma. Després va col·locar el candeler a sobre de la gran taula que hi era al bell mig de la cuina.
La pluja colpejava desesperadament en els finestrals. La tronada era cada vegada més forta. El paisatge blau i fulminat sorgia en les finestres i desapareixia, empassat per la tenebra, en un dir ai. La batzegada dels trons despertava la immensitat.
— Valgui’ns Santa Bàrbara! — va dir la vella Joana. — La tempestat és sobre de nosaltres.
La Gertrude va obrir un calaix.
— Què vol vostè? — va preguntar la vella.
— Vaig a cremar abatzer. Diuen que és bo — va respondre la cuinera.
I va treure del calaix una branca seca de romeguera que va llençar al foc. Però de nou la claror del llamp va traspassar els vidres i de nou el tro va fer trontollar el mas.
— Resem el Magnificat — va dir na Joana.
— Resi vostè, que d’això no en sé: ja no són coses del meu temps — va respondre la Gertrude.
Llavors, a través dels cops de pluja i del sacseig de la tormenta es va aixecar del fons de la cuina, vella, cansada i tremolosa, la veu de la Joana:

La meva ànima és la glòria del senyor.
Al meu esperit li abelleix el déu salvador.
Perquè ell va recolzar la mirada en aquella que en té cura i a partir d’ara totes les generacions em diran joiosa.
Perquè em va fer coses grandioses qui té el poder de fer-les; i el seu nom és Sant. I la seva misericòrdia s’escampa de generació en generació sobre aquells que estan amb ell.

De sobte la Joana va callar.
— Aixó és tot? — va preguntar la Gertrude.
— No, no és tot; però ja sóc gran, la resta se m’ha oblidat.
Tanmateix, de l’altre racó de la cuina, la veu de l’home assegut a la taula dels pobres es va llevar i va continuar:

Ell va manifestar el poder del seu braç i va dispersar qui, en la intimitat del seu cor, formavem pensaments altius.
Va destronar els poderosos i el poder el va atorgar als humils.
Va omplir de béns qui tenia fam i als que eren rics els va acomiadar amb les mans buides.

Joan, el fill de l’Amo del Mas, era al passadís quan la llum es va apagar. Havia acabat de donar les bones nits a tothom que hi era al saló i se’n anava cap al dormitori.
Es va quedar tot sol en la foscor tallada pels llamps. Recolzat a la paret, veia a l’exterior com sorgia de les tenebres un jardí blavós, desconegut i fantàstic. La bellesa, l’abisme i el crit de la tormenta el tenien suspès. Va estar escoltant, immoble, durant algun temps. Després va començar a tenir por. Es va sentir sol enmig de la tormenta. Va voler córrer cap al saló però es va recordar de l’ombra enorme de l’hoste. Llavors la seva por va crèixer. No gosava anar, en la foscor més plena, a l’encontre del convidat desconegut. Es va cosir contra la paret i va cridar. Al fons del passadís va aparéixer una llum.
Era el criat Antoni, que portava les espelmes, i les dues criades. Joan va córrer en la seva direcció i els va seguir.
Els criats van entrar cap a la recuina al costat del saló-menjador.
Antoni va encendre dos grans candelers i va dir:
— No recordo una tormenta com aquesta.
— I jo no recordo cap pobre captaire que hagi volgut l’Amo del Mas vingui a veure’l a la cuina — va dir a criada del saló.
— Què ha passat? — va preguntar Joan.
— És un pobre que hi és a la cuina i vol que cridin el seu pare perquè vagi a parlar amb ell.
— I perquè no l’heu cridat?
— Perquè tot té el seu lloc i la seva ocasió.
— Com és ell?
— És com els altres pobres, és com la gent de Varzim.
— Dóna’m una espelma — va dir Joan —, jo vull anar a veure’l.
La criada li va donar un candeler amb una espelma i Joan va sortir. Quan va obrir la porta de la cuina va veure, assegut a la taula dels pobres, un home amb el rostre jove i cansat. Era com la gent de Varzim, tal com havia dit la Júlia, la criada del saló. A en Joan li va semblar que feia molt que el coneixia.
Tot aixecant l’espelma, va caminar cap a l’home i, quan va arribar a prop d’ell, va dir lentament i en veu baixa:
— Bona nit.
— Bona nit — va respondre l’home.
Va haver-hi un moment de silenci. Semblava que la tormenta s’havia allunyat i ja no plovia.
— Ha acabat la tronada — va dir el xic.
— Ha acabat.
— Ets tu l’home que va dir de cridar el meu pare?
— Sóc jo.
— Vols veure el meu pare?
— Vull que el teu pare em vegi.
— Com et dius?
— Diguis al teu pare que vinc de part del Pare de Varzim.
Joan va tornar a mirar l’home en silenci. Va aixecar l’espelma una mica per a poder veure’l millor. Va dir:
— Vaig a cridar el meu pare.
Quan Joan va arribar a dalt de l’escala la llum elèctrica es va encendre de sobte. El xiquet va bufar l’espelma, va recolzar el candeler a sobre d’una taula i va anar cap al saló.
Va entrar i va aixecar els ulls: l’ombra del Senyor Important seguia enlairant-se per les parets i ocupant tot al voltant. Hom diria que ella dominava totalmente aquella reunió de persones.
I arraconat vora la llar de foc, gaudint de la calor dolça del tronc de la vinya, l’amo de l’ombra desmesurada xerrava amb el Bisbe i amb l’Amo del Mas.
— Pare — va dir Joan —, a la cuina hi ha un pobre que et vol parlar.
— Ara, no. Diguis-li que vingui dissabte.
— Però ha de ser avui. És molt important.
— Perquè és important?
Joan no sabia contestar.
— Perquè no el va a veure? — va preguntar el Bisbe a l’Amo del Mas. — Un pobre sempre ve de part de Déu.
— L’home que hi és — va explicar Joan — diu que ve de part del Pare de Varzim.
L’Amo del Mas es va ruboritzar. Va fitar el fill i va dir, pronunciant clarament i secament les paraules:
— Diguis-li que el Pare de Varzim ja sap que només rebo els pobres al dissabte. Que torni dissabte aquest home.
— Pare — va tornar a demanar-li Joan — vingui ara a veure’l.
— No — va respondre l’Amo del Mas.
Joan va sortir del saló i va tornar a la cuina. Durant un moment va fitar el pobre en silenci.
La pluja havia cessat. Només se sentia el soroll de la Gertrude rentant les olles. La Joana en el seu racó fitava el foc amb la mirada absent i destenyida.
Finalment, Joan va dir:
— El meu pare no ha volgut venir. Jo he demanat, però ell no ha volgut venir.
— Gràcies — va dir l’home.
— Quan tornaré a veure’t? — va preguntar Joan.
— Vine a veure’m a Varzim — va respondre l’home. Després es va aixecar, es va acomiadar i va sortir. Joan el va veure desaparèixer en la foscor, mentre per la porta oberta entrava un perfum verd de jardí mullat.
La Gertrude es va apropar a la a la taula dels pobres per a recollir els coberts.
— Mireu — va exclamar —, l’home no ha ni tastat el menjar!
— Ah! — va dir la vella Joana, alçant el cap com si es desvetllés sobtadament —, Déu tampoc no va rebre les ofrenes de Caïm.
— De què va aquesta història? — va preguntar la cuinera.
— És una història del principi del Món — va dir la vella. — És la història dels fills d’Adam i Eva. Es deien Caïm i Abel. I Caïm va matar Abel, el seu germà.

sophia de mello breyner andresen

III

Mitja hora més tard, el Bisbe, dintre el cotxe, seguia per la carretera. Anava trist i amb l’ànima pesada. Pensava al Pare de Varzim.
L’Amo del Mas i l’Home Important l’havien marejat amb les seves bones maneres i els seus arguments lògics. Ell ja era gran. Ja no tenia inteligència ni força per a lluitar. Estava cansat del món. Els amics que tenia eren els enemics que tenia; i els enemics que tenia eren més forts que ell. La seva ment estava ofuscada. Se sentia sol entre els homes i i Déu li semblava infinitament ocult i velat. I la carretera que els fars treien de la tenebra, desolada entre fileres d’arbres nus, coberta de fang, despullada per l’hivern, enfosquida per la nit, li va semblar la vera icona de la seva ànima.
El cotxe va sortir dels tombants de la serra i va entrar en una recta.
De lluny estant, els fars van il·luminar un volum que es movia per la vorera. El volum d’un home que caminava tot sol.
Quan el cotxe va passar vora seu, el Bisbe li va dir al xòfer:
— Pari. — Portem aquest home.
El Bisbe va obrir la finestra i va cridar el captaire:
— Cap on vas?
L’home es va apropar i va respondre:
— Vaig a cal Pare de Varzim.
— Ah! Que vens del Mas Gran?
— Si, en vinc.
— Ets tu l’home que va demanar parlar amb l’Amo del Mas?
— Sóc jo.
El Bisbe el va mirar. Era un home igual a molts d’altres. Li recordava la gent de Varzim. Tenia fang als parracs i l’escriptura de la fam al seu rostre. A les mans hi havia un gest de paciència. Un gest molt antic de paciència. I de sobte li va semblar al vell Bisbe que tota la desemparança del món, tot el patiment, tota la solitud, el miraven de front en el rostre d’aquell home. Cosa difícil de mirar de front.
Per això el Bisbe va baixar el cap mentre deia:
— Varzim és lluny i el camí cap allà és difícil. El terra està transformat en fang i la rierada ha omplert de pedres els viaranys de la serra. Vine amb mi i queda’t aquesta nit a casa meva.
El captaire no va respondre.
El Bisbe va aixecar el cap, però davant seu va veure no res i la nit.
— Home, on ets? — va cridar. Però ningú no li va contestar.
Llavors l’ancià va baixar del cotxe. Va mirar i escoltar: a la carretera i als camps no va albirar cap volum. Ni tan sols va sentir el soroll mínim d’unes passes. Va manar al xòfer que cerqués el captaire. Però el xòfer tampoc no el va trobar. Els peus del Bisbe estaven totalment inhumats en el fang. La Lluna va sorgir d’entre els núvols. Però el clar de lluna ensenyava només un pla buit, on ningú no s’en allunyava. El silenci era atent i suspès.
El Bisbe va amagar el rostre amb les mans. Ara intentava reconèixer en si mateix l’home que havia trobat. Així es va quedar una estona. Després, tot desvelant el rostre, va murmurar:
— Allò que he fet, això s’ha de desfer.
Se’n va tornar a pujar al cotxe i li va dir al xòfer:
— Hem de tornar enrere.
Quan van arribar al Mas Gran, els llums encara estaven encesos. Però el soroll del clàxon a la cotxera, a aquella hora, va produir un gran avalot.
Un criat va baixar l’escala corrents i va venir a obrir. Amb dures penes la clau va donar la volta en el pany i les portes de ferro van gemegar en les xarneres. El cotxe del Bisbe va entrar, va creuar el pati i va venir aturar-se davant de les escales de pedra.
Encuriosida per qui seria el visitant a aquella hora enmig de la nit, l’Ama del Mas va aguaitar entre les cortines a través del vidre.
— És el Bisbe un altre cop! — va exclamar, sobtada. I se’n va anar a prevenir el marit.
Carranc, carranc, el vell Bisbe pujava l’escala. Pujava amb passes pesades, l’esquena doblegada i la mà tremolosa recolzada en el passamà de pedra i molsa. Duia les sabates brutes del fang.
Quan va arribar a dalt, el marit i la dona ja l’esperaven a l’entrada.
La lluentor de la nit feia lluir les rajoles de blau cobalt.
— Necessito dir-li una cosa — va dir el Bisbe a l’Amo del Mas.
— Fa fred aquí. És millor entrar al saló.
En el saló, les cadires semblaven astorades i reixinxolades i la lluentor de l’hora tardana planava en els miralls sobtadament despertats per la llum. El Bisbe no va voler seure i va romandre d’empeus vora una taula.
— No val la pena que segui, no trigaré pas, allò que haig de dir es diu ràpid.
Però no sabia com començar.
— Que va passar alguna cosa? — va preguntar l’Amo del Mas.
— Va passar una cosa.
Va haver-hi un silenci nou. Després, poc a poc, el Bisbe va dir:
— No sé explicar allò que he vist. Avui, aquesta nit, ha estat acusat un home just. Però el mateix Déu ha vingut a ser-ne testimoni.
— No l’entenc — va dir l’Amo del Mas.
— Avui, aquí, el nou pare de Varzim ha estat acusat.
— I Déu ha baixat del cel per a testimoniar per ell?
— Així és.
— Disculpi, senyor Bisbe, disculpi però jo no m’ho puc creure.
El Bisbe va mirar l’Amo del Mas, l’amo dels quadres, dels coberts de plata, dels camps, de les vinyes, dels pinyals i de la serra. I es va adonar que era com si totes les coses que aquell home posseïa haguessin format al seu voltant un mur espès que el separava de la realitat. Ell estava tancat en la certesa dels seus drets.
I, amb tristesa, el Bisbe va respondre:
— Jo sé que no hi pot creure.
Després, poc a poc, va continuar:
— El pare de Varzim no només ha estat acusat. També ha estat venut. Venut pel sostre d’una església. L’església de la Verge de l’Esperança.
L’Amo del Mas gairebé no hi donava crèdit a les paraules que estava sentint. Perquè ell no tenia cap intenció de confessar-se. Era com si fins i tot ell hagués rebutjat temps enrere la possibilitat de reconèixer-se ell mateix. Per això va respondre sec, dominant la còlera:
— No entenc perquè vostè ha dit venut. No hi ha hagut cap venda. Jo li he donat una caritat i, d’acord amb la meva consciència, li he demanat una cosa.
— Però jo — va respondre el Bisbe, confessant-se amargament — he promès canviar de lloc aquest nou pare. He fet una promessa i he rebut diners. No puc complir la promessa i vull entregar a qui me’ls ha donat aquests diners.
I la mà arrugada va deixar dos xecs a sobre de la taula.
L’Amo del Mas va observar el gest amb una barreja d’enfuriament, esglai i indignació. El Bisbe, aquell prelat tan polit, estava traïnt les regles del joc. A les regles de la bona educació hi responia amb problemes de consciència. L’acusava, a ell, Amo del Mas, de fer negocis inconfessables i confosos. L’acusava amb paraules clares, inequívoques. Ni tan sols s’expressava indirectament i mitjançant al·lusions. I, en el fons de la seva ànima, l’Amo del Mas va tenir moltes ganes de rebre els diners i donar-li al Bisbe una resposta crua. Però va tenir present que no convenia tenir dissencions amb el Bisbe, va recordar la seva fama, la seva reputació i la bona educació que havia rebut de petit. Per això es va contenir i va dir amb alguna pompa:
— No l’entenc. Els diners que li he donat no tenen res a veure amb el Pare de Varzim. Són dos qüestions completament diferents. Reverendíssim, vostè s’està confonent d’una manera lamentable. He donat una almoina i mai no torno a rebre allò que he donat. Però aquest tema no pot ser resolt només per nosaltres. Cal saber quina opinió en té el meu hoste.
L’Amo del Mas va cridar el criat pel timbre i el va fer cridar l’Home Important.
Però el criat Antoni va recórrer la casa en va. L’Home Important, l’hoste imprevist de la nit. Havia desaparegut. No hi al dormitori ni als salons, ni a les escales, ni als passadissos. El cotxe i el seu xòfer s’havien volatilitzat, i fins i tot el solc de les rodes del seu cotxe s’havia apagat en la grava mullada del pati.
Aquestes notícies van pertorbar l’Amo del Mas. Va deixar la dona al saló fent-li companyia al Bisbe i ell mateix, davant dels criats, va revisar la casa i els jardins. Van pujar a l’àtic, van anar a la planta baixa, van sotjar el pou, Antoni va mirar darrere les cortines; Mariana, la criada de cambra, va aguaitar sota el llit. L’Amo del Mas va aguaitar darrere dels arbustos. Però el desaparegut no havia aparegut.
Acabada la cerca, el Bisbe, l’Amo i l’Ama del Mas, el criat Antoni, Júlia, la criada del saló, i Mariana, la criada de cambra, reunits per l’esglai, van formar un cercle al saló, comentant allò esdevingut. L’Amo del Mas li va demanar al Bisbe que li perdonés l’estranyesa de la situació. No hi havia cap explicació possible. S’havia instal·lat en l’aire un malestar pesat. L’Ama del Mas s’estremeia quan les fustes cruixien i, allà fora, les ombres del jardí havien près un aspecte sospitós.
Finalment, va parlar el Bisbe:
— És tard. Demà pensarem millor. El seu hoste apareixerà segurament o donarà alguna notícia. Jo me’n vaig. Li deixo aquí els dos xecs.
Però quan van mirar cap a la taula només n’hi van veure un de sol. Era el xec de l’Amo del Mas. L’altre, el xec de l’Home Important, havia desaparegut.
Els que hi eren presents es van mirar trastornats. Mans i mirades van recórrer amb nerviosisme el saló cercant el paperet.
— Mira sota la taula — va dir l’Ama del Mas al criat.
Antoni es va posar a quatre grapes i va submergir sota les estovalles de seda vermella que cobrien la taula. Un instant després, amb el gest d’un fotògraf antic treient el cap del vel de la seva màquina, va tornar a aparèixer i va dir:
— No hi és.
— Era nominal o al portador? — va preguntar l’Amo del Mas al Bisbe.
— No ho sé, no he mirat — va confessar el Bisbe, atabalat. La confusió creixia.
— He d’avisar el banc — va dir l’Amo del Mas. — Reverendíssim, ha vist de quin banc era el xec?
— No, no ho he vist.
La complicació s’apujava.
Però aleshores el Bisbe estava molt cansat dels negocis del món.
— Deixaré el tema a les seves mans — li va dir a l’Amo del Mas. — La nit portarà consell. I el dia de demà ha portar algun aclariment. Em retiro.
Va tornar a acomidar-se i va marxar.
Després del comiat del Bisbe, l’Amo del Mas va posar els criats a cercar el xec. Es van aixecar les catifes, els coixins dels sofàs, les revistes que estaven sobre la taula. Tanmatex, al cap de mitja hora, el xec encara no havia aparegut.
Finalment, el cap va dir als criats:
— Me’n vaig al llit. Seguiu buscant; el xec no pot haver desaparegut. Bona nit.
Va sortir, i l’Antoni, la Júlia i la Mariana es van mirar amb desànim.
— Quedeu-vos aquí buscant, jo buscaré pels passadissos. Pot ser que el xec hagi volat amb els corrents d’aire — va dir el criat Antoni.
— O pot ser que el dimoni se l’hagi endut! — va dir la criada Júlia.
Antoni va llençar una mirada sense esperança al terra dels passadissos i se’n va anar a la cuina per a desfogar-se amb la Gertrude.
— Però, al cap i a la fi — va preguntar la cuinera —, qui era aquest senyor, tan important?
— No ho sé — va respondre el criat —, només sé que sembla que ha entrat el dimoni en aquesta casa.
— Qui sap! — va dir la vella Joana, ficant sobre el foc la seva mirada esgotada. — Qui sap! Potser era el Dimoni de debó! Avui dia bé que podria ser.
— Avui dia — va dir la cuinera — ja no hi ha Déu ni Dimoni. Només hi ha pobres i rics. I que se salvi qui pugui.
I la Gertrude va passar un drap sobre les petjades que el captaire havia deixat en les rajoles.

 

“El sopar del bisbe”, traducció al català de Francisco Serra Lopes publicada per primera vegada entre el 15 d’agost i el 15 de setembre del 2012. Conte original en portuguès de Sophia de Mello Breyner Andresen “O jantar do Bispo” in Contos Exemplares (1ª ed. Portugália, ss. Figueirinhas).

Anuncios

¿Quieres comentarlo?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s