Home

Inici

Llavors van arribar aquells dies en què el vent era tan suau que ja no escombrava el polsim de la superfície de les coses. A la granja, la vida era insoportable. La plana sempre horitzontal, el firmament immutable, el bestiar quiet, les flors esperant no res. Al fons, el camp de blat més aviat modest es precipitava, amb la llum del vespre, cap al riu, a ponent, fins que l’or de les espigues es fonia en una boira enlluernadora amb el sol segat.

De bon matí, perquè era juny, els companys que havíem vingut a cuidar la masia ens aixecàvem per a saludar el sol. El cataclisme ecològic no només havia fet que morís afamada gran part de la població sinó que havia devastat els latifundiaris, grans perdedors de capital per la seva set de riquesa i la credulitat cega en els beneficis que reportarien les noves llavors.

Els autors de la realitat que havia conduït al genocidi van quedar lliures de judici i ningú no sabia on eren. A diferència dels capatasos que van ser jutjats per crims de guerra, i que van seleccionar una subespècie humana a la que van anomenar raça ària, i un poble al qual representar i tractar com a boc emissari, aquests van sembrar la mort mitjançant la destrucció indirecta de collites, l’esterilització de terrenys, la creació de quimeres – híbrids imprevisibles en la flora i en la fauna, i combinant totes dues, de vegades amb informació genètica humana.

La crisi econòmica ja va ser fruit de l’home modificat. Era com si poble i pobre fossin, quasi de sobte, la mateixa paraula. L’ús de la paraula igualtat era molt agraït: feia oblidar que se’n parlava com de qualsevol altre ideal. Però alhora era la dialèctica hegeliana perfectamente encarnada, com un missatge diví, en un cos social malalt. Tots els esclaus desitjaven ser amos i vivien, ansiosos, el parany d’aquesta fantasia.

Els dies solars d’aquell estiu que se’n podria dir apocalíptic – perquè tot era imperfecte i, paradoxalment, tot semblava possible – revelaven, a cel obert, que el món havia tornat a ser la terra, i que la terra, depauperada i exhausta, suplicava que algú en tingués cura. Amb tot, hi havia dos motius fortíssims per a la insospitada esperança dels qui restàvem: no teníem res a perdre perquè la vida ja no hi era; i el temps s’havia consumit, per la qual cosa ens quedava l’eternitat limitada només per la mort circumstancial de cadascú de nosaltres.

Érem vuit. Però en realitat érem set altres, i jo només comptava en la mesura en què els altres m’escoltaven o tenien cura de mi. Llavors, al començament per supervivència i després per consciència de la nostra mortalitat peculiar, teníem molta cura de no deixar d’escoltar. Va ser la nostra manera de decidir no morir. Cada nit cercàvem que la veu de cadascuna de nosaltres romangués més enllà del cos, cosa que semblava evident perquè la parla, quan algú parlava, ja era fora del cos. Agafàvem objectes que fessin ressó o que el projectessin, objectes existents o fabricats amb les nostres mans, o bé ens els imaginàvem en l’espai, que projectava per se el so que vocalitzàvem.

Aquest imaginar era molt diferent del que ens tenia lligades en el món anterior al cataclisme. Aleshores se’ns feien promeses i se’ns oferia allò que no era per quelcom que se’ns feia creure que era. Totes les coses funcionaven com el déu del poble perseguit: no existia però manava; no el veien sinó en la successió dels esdeveniments, que interpretaven com a signes de providència o càstig d’aquell ésser de fantasia. Tot venia en un embalall d’irrealitat i absència. Però nosaltres, a la nit, després del desastre ecològic que gairebé tot ho havia aniquilat, necessitàvem deixar que les paraules s’unissin al buit del futur. En certa manera, allò que ens guiava era, literalment, el desconeixement: el comiat d’allò que coneixíem només perquè algú altre ens havia dit que era la veritat.

Ens acostàvem al camí de terra iniciat després de l’hort davant de la masia, abans d’arribar al camp de blat, i caminàvem cap a l’esquerra, de tal manera que, un cop ens giràvem cap enrere, ens quedàvem orientats cap a l’est, d’on es veuria aparèixer la gran claror del dia. De lluny estant, la masia, a la nostra esquerra, es mostrava com allò que era: una propietat, no pas perquè ens fos pròpia, sinó com un recer que manifestava la propietat que tenen els parlants de desitjar un lloc on arrecerar-se del bestiar salvatge o dels insectes, del fred o de la calor extrema, com la que feia en aquell estiu.

Era l’estiu més tardà de la humanitat. Però què volia dir tardà quan ja no hi havia el temps?

Anuncios

¿Quieres comentarlo?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s