Home

Video

Feia molts anys que la Catarina treballava a l’empresa que havia creat el meu pare. Ella hi era gairebé des del començament, quan jo encara no era nascut. No puc dir que mai m’hagi tractat amb condescendència, però sí amb una confiança i unes atencions que, poc a poc, i sobretot després de la mort de la meva mare, van crear en mi una enorme empatia envers ella. Tanmateix, no deixava de ser una col·laboradora fins el dia en què el meu pare, adonant-se de la pèrdua de les capacitats que sempre havia tingut per a orientar el negoci, li va atorgar el control de l’empresa i la gestió de part del patrimoni, la qual cosa no em va sorprendre perquè jo aleshores era menor d’edat.

A més a més, ella tenia molta confiança en mi, i això em semblava una manera de retornar la confiança que el meu pare havia tingut en ella confiant-li decisions importants. Sobretot després de complerts els vint, sabent que jo vivia sol en el pis que havia estat la vivenda dels meus pares, Catarina sempre em deia que podia anar a casa seva, que no tenia cap problema en què jo hi anés, fins i tot quant fes vacances. Ella vivia en un pis de lloguer a cinc minuts de l’oficina. Era molt pragmàtica i no li agradava perdre el temps amb desplaçaments, tot i que el pis de propietat, que efectivament quedava gairebé a una hora de camí, a la costa, era magnífic, mirant el Mediterrani, en una urbanització tranquil·la i aïllada, decorat amb gust, assolellat i molt càlid.

Jo en realitat el feia servir sobretot per a portar els nois amb qui lligava. Aleshores no em veia tan atractiu però no em costava gens presumir d’una persona que no era jo: un empresari extremadament jove i exitós, amb prou empleats com per a tenir temps lliure, un cotxe que no passava desapercebut i un pis de disseny davant del mar. Allò que els altres no sabien era que jo ni treballava a l’empresa ni tan sols era soci majoritari per mèrits propis, sinó per la inèrcia de ser-ne l’hereu. El cotxe l’havia aconseguit venent-ne dos que tenia mon pare, i el pis senzillament no em pertanyia. Pel que feia al temps lliure, jo feia allò que em donava la gana, i en general allò que em donava la gana era cardar com un malparit.

Un dia, la Catarina em va convidar a sopar a casa seva. Jo era a casa, avorrit, fent unes crispetes per a acompanyar una sèrie de hentai que jo mirava de tant en tant. Em vaig afaitar, dutxar i perfumar com si hagués quedat amb algú per a cardar. Vaig volar cap allà, encuriosit per la invitació, vaig deixar el cotxe mal aparcat a la porta de la finca, davant de la porta del garatge privat, segur de que només hi havia el cotxe de la Catarina. Ella havia fet preparar una bona sopa de rap i un filet de vedella meravellosament tendre acompanyat amb un syrah voluptuós. Al fons, una butaca de lectura em distreia recordant-me un bon clau que hi havia fotut. Però ràpidament la meva atenció tornava al rostre enigmàtic i serè de la Catarina, qui em va revelar, sense gaire preàmbuls, com si no es tractés d’una novetat absoluta, que era la meva mare. Crec que vaig sentir aquelles paraules com un soroll molt distant al qual no dones importància fins que s’apropa o que tot al teu voltant va fent silenci fins que aquell soroll s’instal·la i ja no pots ignorar-lo. Com que jo no devia fer cara d’espant, va seguir parlant. Em va explicar com s’havien conegut després del matrimoni del meu pare i com, sent ell casat i feliç amb una dona que sobretot havia estat una gran amiga i confident, van decidir que ella, embarassada, no avortaria i que, un cop jo hagués nascut, el meu pare i la seva dona dirien a la gent que m’havien adoptat.

Tot seguit no en vaig ser conscient, però allò que més m’era incòmode era acceptar que la meva fesomia peculiar, que d’altres consideraven exòtica i que jo atribuïa a l’enigma dels meus progenitors – la versió que m’havien transmesa també era la de l’adopció – fos fruit d’un polvo entre el meu pare, difunt, i la dona que jo tenia davant meu, amb la complicitat d’aquella que per a mi sempre havia estat mare tot i no haver-me parit.

Vaig sentir que aquella dona reivindicava quelcom que era meu, que el meu exotisme o singularitat estava en les seves mans. La meva decisió va ser clara des d’aquell moment: no estaria en pau fins que no la destruís. Vaig agrair el sopar, i que m’hagués confiat una part del seu passat, com si tot allò no anés amb mi. Això tampoc no li va sobtar. Potser estàvem fets tots dos de la mateix anestèsia o perversió que li permetia a ella assolir els objectius de l’empresa i, a mi, dur al llit tot allò que em proposés. Però no, no podia ser de debò. Aquella dona havia seduït el meu pare i s’havia quedat prenyada perquè el meu pare li deixés la gestió de l’empresa. A més, m’acabava de confessar que havia estat ell qui li havia comprat aquell pis. No podia ser. I jo em vaig adonar, en aquell moment, que ja no podia fer cap pregunta als meus pares, que eren morts i que jo ja no era fill.

A partir d’aquell dia, sense saber per què, cada cop que quedava amb algú no marxava del seu pis sense endur-me un parell de vestits o sabates o fins i tot unes calcetes. Tot i anar molt enfeinada, ella no va trigar més d’un parell de setmanes en adonar-se que li faltava roba. La dona de fer neteja i jo érem els únics qui teníem les claus del pis, però la Catarina confiava totalment en mi i per tant va acomiadar aquella dona. El caràcter absolutament prioritari dels meus objectius van fer que jo no sentís cap tipus de remordiment. Un dia se’m va acudir cremar la roba que li havia agafat però no ho vaig fer; me’n vaig anar al seu pis a la tarda, segur de que ella no hi tornaria perquè era un dimarts i entre setmana sempre es quedava a dormir al pis de lloguer que tenia pràcticament al costat de l’oficina. Vaig aplegar una bona quantitat de roba, gairebé tots els vestits de nit i els abrics més cars que tenia. Me’ls volia endur i cremar-los, i fer-ne un video que li enviaria perquè se sentís avergonyida d’haver-me dit que era la meva mare. Ella, tan treballadora i respectuosa amb la propietat, tan rigorosa i conservadora, no podia tenir un fill lladre i mentider, que l’hagués fet acomiadar injustament una dona de fer neteja.

De sobte, la vaig veure arribant en el seu cotxe, però qui el conduïa era un home. Em vaig donar pressa desant tota la roba que jo havia aplegada en el vestidor i només vaig tenir temps de fer-me un cop d’ull davant del mirall del rebedor. Em vaig veure mudat i amb una cara irresistible de cabronàs. La veritat és que jo no podia deixar d’estar enamorat de mi mateix. Segurament ella havia vist des de fora que hi havia llum a dintre, i quan va obrir la porta em va fer un petó a la galta i ens va dir: “Ricardo, Effrem.” “Encantat”, vaig afegir, saludant aquell noi que, vist de prop, no em portava més de cinc anys i que segurament no era més que un amic de la Catarina perquè a mi, sens dubte, em va mirar amb desig. Li vaig dir a la Catarina que havia vingut a passar l’estona però ja estava de sortida perquè havia quedat per a sopar a Barcelona.

L’endemà, quan em va trucar a migdia per a explicar-me, com una nova confidència, que estava sortint amb aquell noi, li vaig contestar que me’n alegrava, que feia anys que el meu pare era mort, que ningú no vol estar sol i que ells feien molt bona parella, i no sé quina altra bestiesa que ella va agrair, molt emocionada. Jo ja ho tenia clar: la destruiria humiliant-la.

L’oportunitat no va trigar gaire en arribar. Al cap de dos dies, em va avisar que ell aniria al seu pis perquè havia quedat amb un parell de noies que havien respost a l’anunci per a venir a fer la neteja. Li vaig demanar a una amiga que la Catarina no coneixia que també contestés a l’anunci. Ell mateix va agafar la trucada però, segons la meva amiga, li va dir que ja tenien algú. Llavors li vaig demanar el cotxe a la meva amiga per a anar al pis de la Catarina, i vaig aparcar uns metres més endavant. No vaig haver d’esperar ni mitja hora. Ell va aparèixer amb un altre noi i van pujar a casa. Després de cinc o deu minuts, que era el temps que jo pensava que trigarien en enrotllar-se, vaig pujar i vaig obrir la porta per a enxampar-los mig despullats en el sofà, just a temps de fer-los un parell de fotos. Ell, nerviós; l’altre, indignat: “¿Quién es ese?”. Veient que ens coneixíem i pensant, potser, que érem parella, va marxar en un tres i no res mentre l’altre es vestia, desorientat. El vaig amenaçar dient que li enviaria les fotos a la Catarina, i així el vaig obligar a fer allò que ell en el fons havia desitjat, tot i que no exactament d’aquella manera, i mentre ho feia vaig fer un video on no se’m veia la cara, tot i que estava segur que la Catarina reconeixeria que era jo qui se la feia menjar.

Contràriament a tota predicció, la Catarina em va dir que ho entenia, que hi havia alguna cosa que no li acabava de quadrar en aquell noi i que naturalment jo era més jove i atractiu, i que qui era ella per a jutjar-me per no haver-li comentat res si ella no m’havia dit fins feia poc que era la meva mare. L’únic que la sorprenia era la manera com jo li havia presentat les coses, amb aquell video, i que si no era massa preguntar com jo havia aconseguit el número de mòbil d’aquell noi. Jo li vaig contestar que ell mateix m’havia trucat i que segurament havia buscat el meu número en el seu mòbil, i que si jo era fill seu, quin problema hi havia en què em veiés sense roba? Confosa, em va respondre que jo tenia tota la raó i que la perdonés, i que jo era molt atractiu i estava molt orgullosa de mi. “Jo també l’estic”, vaig respondre. La veritat és que em vaig sentit profundament orgullós de com m’estava venjant d’aquella puta a qui el meu pare havia deixat la gestió dels negocis. Però no n’hi havia prou.

Jo volia que ella s’assabentés de que jo la odiava. Vaig tornar a trucar a en Ricardo, a qui tenia amenaçat, perquè ell seguia pensant que senzillament la Catarina era una dona molt moderna a qui no li importava sortir amb un noi bissexual mentre aquest noi fos mínimament atractiu i la fes sentir-se més jove. Jo li vaig prometre que ho faria tot perquè ells tornessin a estar com abans, que no hi havia cap ressentiment. Vam quedar al pis de la Catarina, i li vaig dir que tot té condicions, que ell només havia d’estar per nosaltres dos. Llavors em vaig posar un dels vestits que la Catarina no trobava enlloc i que havia acusat l’altra dona d’haver robat, i així vaig fer un altre video mentre me’l follava per segona vegada.

Aleshores, mentre subjectava la càmara i el tenia sotmès, em vaig començar a sentir molt marejat i vaig començar a pensar si no era ell qui s’havia de posar la roba de la Catarina. Jo ja l’havia acusat d’haver-li amagat a ella que li agradaven els homes, d’haver-li mentit a aquesta dona que també m’estava mentint dient-me que era la meva mare, i ara tenia l’oportunitat d’acusar-lo d’haver fet desaparèixer la roba d’aquesta dona, de ser un lladre que només volia estar amb ella pels calers. Em va agafar un neguit incontrolable, la impressió de que jo mateix era l’ombra d’un home, un fantasma: perquè havia de vestir-me de dona? Perquè no s’havia de posar ell la roba que li havia robat a aquella dona? I alhora em preguntava perquè havia de ser humiliant per a un home posar-se un vestit, i em venia al cap una pel·lícula en què dos nois, per a humiliar un tercer, el violaven i el feien vestir-se de dona. Ella també li havia robat el meu pare a la meva mare i allò que jo volia era que ella veiés que no l’estimava ningú, que fins i tot a aquest miserable només li interessaven els diners que ella havia aconseguit gràcies al meu pare. I mentre penetrava, sense cap plaer ni afecte, el xicot de la puta que havia robat el meu pare, sentia que era jo mateix qui desapareixia. Jo no era capaç de treure’m la roba i fer que aquest noi se la posés, ni tampoc de dur-la jo a sobre. Estava xop de suor, destrempat i atònit. Vaig esborrar el video sense que ell ho veiés i el vaig acomiadar amenaçant-lo que si digués alguna cosa a la Catarina jo mateix el mataria.

Aquella nit vaig llençar a les escombraries tota la roba de la Catarina que jo havia portat a casa meva. I quan hi vaig tornar era com si res no hagués estat real. De fet, obrint la porta del microones, em vaig trobar unes crispetes ràncies i resseques.

Anuncios

¿Quieres comentarlo?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s