Home
Antidisturbios protegen la entrada de El Corte Inglés en Barcelona

Antidisturbis protegeixen l’entrada de El Corte Inglés a la Plaça Catalunya, Barcelona

1

20 de febrer

Catalunya no pot no ser pensada. Hi ha un ofici irrenunciable, si es vol sostenir una posició en un discurs, que és pensar. Si aquesta posició és relativa a la realitat catalana, importa declarar que, simbolitzada com a tal, ja és independent en la mesura del reconeixement simbòlic que té, senyaladament per part d’un altre, Espanya, que en reconeix l’alteritat tant si s’hi posiciona fòbicament com perversament.

En el cas dels posicionaments fòbics, l’altre apareix com a objecte de fòbia perquè demarca un límit que implica amb el de l’altre i perquè senyalitza, en negatiu, quelcom que és objecte de desig. No és casualitat que la defensa de la unitat d’Espanya s’erigeix des d’una contingència que és misèria econòmica i política i sobretot subjectiva, i més concretament d’una posició de submissió pel que fa a la troika, és a dir, l’amo en l’esglaó següent de grandària.

Els posicionaments perversos tampoc no deixen de donar consistència a la posició de l’altre perquè, tot i que aquesta sigui desconsiderada, la il·legitimitat amb la qual s’imposa a l’altre una condició determinada de resta o de part d’un tot – que seria el Jo identificat amb si mateix per una ficció identitària insostenible (Espanya és Espanya) – genera legitimitat per a l’autodeterminació de l’altre. A més a més, no es tracta d’autodeterminació com un altre Jo-mateix (Catalunya és Catalunya) ni tampoc com un altre de l’altre (Catalunya no és Espanya) sinó com un de més: és fals que Catalunya sigui Catalunya, és fals que Catalunya no sigui Catalunya, i és fals que totes dues no puguin ser veritat alhora.

Que Catalunya sigui o no sigui Espanya és una falsa qüestió que s’aclareix, per a començar, invertint els termes i plantejant si Espanya és o no és Catalunya. Si aquest plantejament sembla absurd, l’altre – al qual ens hem acostumat – no ho és menys perquè hi ha una violència de fet: el dispositiu de realització del significant Espanya és més eficient perquè, a la imatge del capitalisme, té una capacitat simbòlica superior; però la dependència fonamental d’Espanya pel que fa a altres significants demostra una escletxa estructural i impulsa una fòbia allà on es podria donar una replicació del plantejament de l’altre. És a dir: la qüestió de la independència no és menys pertinent en el cas d’Espanya que en el cas de Catalunya i probablement l’és més fins i tot perquè la pregunta, exorbitada a Catalunya – perquè Catalunya simbòlicament és independent – està inhibida a Espanya, on un discurs sembla donar per natural una independència que no hi és; si hi fos, la independència de Catalunya no seria una realitat prou significatiu ni prou consistent com per a qüestionar el fantasma espanyol de la “unitat”.

Importa subratllar que, relativament a Catalunya, la qüestió de la independència no pot ser plantejada només pel que fa a un significant Espanya sinó també, per exemple, en relació a un règim monàrquic, una economia capitalista, una educació confessional, una salut privatitzada, un afany colonialista, una pulsió de mort materialitzada com a persecució i aniquilació de les dissidències. Així doncs, la independència no pot no ser pensada relativament a altres significants com ara França, Alemanya, FMI, sense oblidar “la Caixa”, president, Mossos, república, crisi.

Certament, hi ha característiques que Catalunya pot combregar i combrega amb altres nacions, per la qual cosa no es tracta de trobar o inventar una diferència absoluta en allò que permetria articular-ne la identitat nacional. Es tracta més aviat d’admetre a discurs un conjunt de diferències en la discontinuïtat amb els poblats immediatament contigus que conformen quelcom distint amb una certa unitat i, conseqüentment i efectiva, un poblat existent i autodeterminable com a unitat discreta.

En aquest sentit, Catalunya és una lletra. Aquest estatut és veritat perquè el llenguatge el fa palès com a veritat, i una lletra només pot ser negociada o disputada sota la forma del deliri propi de la paranòia. La lletra no és patogènica; és el desmentiment o renegament de la lletra allò que fa símptoma.

2

25 de febrer

La independència d’un país és indefensable. Si la independència és objecte de convicció, no pot ser objecte de defensa perquè només és susceptible de defensa allò que també és susceptible de decadència, ja sigui per demèrit propi o per causes alienes. Una realitat estable, per molt que sigui vulnerable i fins i tot atacada, no pot ser suprimida ni desrealitzada. Aquesta estabilitat no s’ha de confondre amb una qualitat o estatut d’Estat, sinó que ve donada per l’aptitud que té quelcom de tornar a un estat anterior un cop superada una modificació significantiva, fins i tot violenta. Aquesta aptitud es diu resiliència, i se’n pot dir d’un cos parlant o no parlant.

Un país pot ser un cos parlant si el poble té veu. La veu d’un poble és més concreta com més abstreta dels lligams de la representativitat. Així doncs, sense subjectivitat no hi ha cos parlant; un país on té privilegis la veu d’un subjecte per sobre de la veu dels altres no és un país ni una realitat; és una “democràcia participativa”, o sigui, una dictadura per falsificació de consens.

Prenc com a paradigma de resiliència el subjecte de l’inconscient. Malgrat la repressió ideològica – política, social, educativa –, les distraccions, la vigilància del Jo, malgrat les vicissituds imposades per un real relativament dúctil però alhora inevitable, el subjecte de l’inconscient és ferm en el seu caire esquerp, inoportú i sorprenent. Si la independència és una formació de l’inconscient, ella ha de ser el lapsus discursiu, l’acte fallit, el símptoma, la destrempera, el somni entès com a mite singular. Ha de ser això més que no pas el discurs apofàntic, l’acció ideològica, la metafísica de la salut, el fal·lus, l’agenda política.

Posem-hi dos exemples. Cada vegada que un català subratlla o reitera d’alguna manera en el seu discurs que Catalunya no és Espanya, fa el contrari d’un lapsus: actua una definició que no hi és per defecte. Així doncs, aquest subratllar només es justifica perquè la línia imaginària que fa límit entre Catalunya i Espanya no està ni tan sols assumida per aquests parlants. Si la llengua no és independent, com pot ser-ho el país que aquesta llengua parla? Segon exemple: quan es publica un informe sobre la immigració a Catalunya sense tenir en compte els immigrants espanyols, s’estan confonent els dos països. És més: si veritablement la tolerància i l’obertura a l’altre és part del patrimoni del poble català, ningú no pot tenir més privilegis segons el país d’origen, tant si és Espanya com Catalunya, Etiopia o Israel. Aquella confusió entre Catalunya i Espanya o aquests privilegis nacionals són discursos ideològics, no pas realistes, i menys utòpics. La utopia apareix més aviat en un lapsus tan interessant com és ara la col·locació de cartells publicitaris al turisme d’Espanya, per exemple, a la sortida de l’Estació de Sants a Barcelona: “España, el destino que llevas dentro.”

Anunci al Turisme a Espanya.

Anunci al Turisme a Espanya.

Hi ha un discurs dominant sobre la independència de Catalunya que coneix prou bé la conveniència de coincidir amb el discurs independentista oficial, que justament no és favorable a la independència, sinó més aviat contrari. Aquest discurs cau gairebé sistemàticament en la defensa perquè la fantasia de independència que posa en escena revela, per sota del vel de les promesses, la roca viva de la castració: la construcció d’una identitat contra o per oposició a un altre ben arrelat a les seves violències discursives com és el discurs nacionalista espanyol, aquesta construcció i les possibilitats de demanda que ofereix troben el seu fi en el moment en què Espanya o, més probablement, una laxa i mediatitzada “comunitat internacional” reconegui Catalunya com a realitat diferenciada i autoexclosa d’aquell espai continu anomenat Espanya. No faltaran candidats a Pare: ells ja hi són.

3

2 de març

Encerclem "la Caixa", iniciativa del Procés Constituent

Encerclem “la Caixa”, iniciativa del Procés Constituent

Hi ha nacions que no s’han declarat autònomament com a Estat però que, tant si una part del poble ho desitja com si no, mantenen un diàleg amb la nació o les nacions limítrofes, i aquest diàleg passa sovint per termes econòmics: comercials, retributius, tributaris, pressupostaris. És el cas de Catalunya, Escòcia, Flandes, Baviera o Califòrnia.

Encara que en tots aquests casos es podria parlar d’una relació més fluïda amb el diner, no és obvi que siguin nacions més pròsperes que aquelles que les envolten ni és cert que els seus pobles siguin més rics que aquells que viuen al voltant. Parlar de fluïdesa del diner no és parlar de balança comercial o de volum de negocis en sentit comptable sinó reconduir la qüestió de l’economia real a la raó libidinal que informa la seva estructura. Què vol dir això? Vol dir que l’economia tal com l’experimentem està lligada a un imaginari governat per un discurs aliè, i mentre sigui així hi haurà deute intern i extern, hi haurà misèria i especulació; vol dir que aquesta economia que ens sembla real perquè els seus efectes d’escassedat – gana, fred, malaltia, contenció del desig – s’escriuen fàcilment en el cos, aquesta economia té una raó d’ésser que no és natural: aquesta raó que informa l’estructura de l’economia – tal com l’estem pensant actualment – és una raó libidinal, una raó en moviment, que depèn del desig d’algú altre. Aquesta raó, repeteixo, no té res de natural sinó que és un producte específic del discurs capitalista.

Qui vulgui creure que la crisi és natural i que la relació retributiva més normal és el treball assalariat, que ho faci: és el tipus de creença que dóna per superada la tasca de pensar. La normalització de la crisi com a realitat econòmica i subjectiva inevitable és l’últim gran èxit del pensament capitalista, que aconsegueix una vegada més – després de la higiene, la felicitat, la democràcia, el dret al crèdit – instaurar un pretext ideològic tan potent com qualsevol moral o crida a la transcendència. La crisi, com Déu, és arreu, és inqüestionable – i ho justifica tot.

El procés sobiranista d’una nació és un “isme”, és a dir, un significant que porta la marca ideològica. Parlar de sobiranisme no és el mateix que parlar de sobirania, que ja significa un procés, tal com independència. Ni l’una ni l’altra s’obtenen de cop, per molt que hi hagués un cop d’Estat, ni per mèrit històric, ni per superioritat econòmica. La sobirania del país i la independència del poble no poden ser objecte de la promessa d’un Altre sinó que reclamen de cadascú una posició subjectiva que no és la de l’altruisme ni la del compromís, sinó la del caire inalienable de la diferència sexual que s’expressa, en cadascú, com a discurs en nom propi i com a malentès. Perquè? Perquè Espanya no és el Pare que no deixa que el fill s’independentitzi; és un cert discurs a Catalunya aquell que és incapaç de no pensar els catalans com a fills rebels, incapaç de pensar-se amb autonomia, fora de la metàfora familiar, del dret hereditari que estableix les exigències infantils d’una agència tributària o d’un pacte fiscal.

4

2 de març

Jesús Larrañaga, Goiherri (1901-1942), membre destacat del Partit Comunista espanyol durant els anys de la guerra

Jesús Larrañaga, Goiherri (1901-1942), membre destacat del Partit Comunista espanyol durant els anys de la guerra

La independència no és un objecte de demanda; és la declaració autònoma i sostinguda en el temps d’una diferència sexual que es juga en un espai determinat.

El poble pot voler allò que digui aquell a qui va abandonar el timó. Aquest parla en nom del poble, qui el va votar i es deixa fer, democràticament, però el nom d’aquest procés no és independència. En tot cas, allà on hi ha un timoner que no veu més enllà del seu interès, implicat en donar ressò i cabuda als interessos que empenyen o ensopeguen el procés sobiranista, encegat per la libido especulativa que només mira si li surt més a compte explotar el poble per separat, allà parlarem de paranòia. Allà on hi ha un timoner xerraire en període de promesses electoralistes, ambigu quan fa costat a l’hereu de la corona espanyola, i mut o desentès quan se li demana responsabilitats per la corrupció i l’alienació del país de la qual és còmplice, allà parlarem de perversió. Paranòia o perversió li podrem dir, doncs. Independència, mai.

Quan el poble se sotmet a la tria d’un representant, és a dir, d’algú que parli en el nom de tothom, ja no és independent, però quan aquest representant negocia un referèndum sobre la independència del poble, llavors no és només la seva representativitat allò que inadvertidament està qüestionant, sinó la seva responsabilitat la que està declinant per segona vegada: per descomptat, no és capaç de respondre pels altres ni tampoc per ell mateix i les promesses que va fer. Si la voluntat d’un poble és la independència, per què no declarar-la? Emplaçar aquesta responsabilitat a un referèndum és més econòmic des del punt de vista del poder econòmic perquè permet confondre el procés de la independència amb una qüestió de terminis i autoritzacions i introduir la “consulta popular”, és a dir, un nou diagnòstic estadístic i per tant esbiaixat i obert a les interpretacions que, sens dubte, vindran una vegada per la boca dels representants autoritzats.

Un president no pot declarar independència no pas perquè un Altre no el deixi sinó perquè si ell no té independència de voluntat, com podria donar veu a la voluntat d’un poble? Si ell no actua amb independència i subjectivament no és sobirà, què sap de la sobirania dels altres? Què ha de dir o fer sobre la independència si ell simbolitza la falta d’independència i de sobirania d’un poble sencer? En aquest sentit, un referèndum no és un instrument per a arribar a la declaració d’independència sinó un vel, un entrebanc, una mentida que ha de permetre posar en joc la inèrcia democràtica per a excusar les èlits.

En certa mesura, preguntar col·lectivament pel desig d’independència és com demanar-li a molta gent alhora, sense escoltar-ne els motius ni admetre resposta que no sigui sí o no, si volen sortir de la crisi, tot ocultant el fet que qui decideix el què i el com de la pregunta – costosa per a l’erari públic – és còmplice del frau i part del problema.

5

4 de març

Muses. Palau de la Música Catalana (Wikipedia)

Muses. Palau de la Música Catalana (Wikipedia)

La crisi, com la nostra democràcia genèticament modificada, és un producte sofisticat de la indústria capitalista. Parlar de l’economia des de la fluïdesa del diner pot permetre esquivar el discurs hegemònic de la crisi quan parlem de les nostres necessitats, de les formes que tenim a l’abast per a satisfer-les i del desig que de vegades les contradiu.

No identificar aquesta fluïdesa amb els fluxos dineraris controlats pel conjunt d’instàncies especulatives que s’anomena mercat ens situarà fora de l’argument economicista que duu inevitablement als extremismes manifestats per ambdues parts. Aquest argument és emprat per part de la nació suposadament més pròspera i per l’altra, suposadament afectada per una possible separació, emancipació o autodeterminació de la primera. Concretament, és emprat per part de Catalunya quan es parla en termes de robatori per a referir la relació entre la contribució (sobretot fiscal i productiva) percebuda per Espanya i les atribucions pressupostàries i polítiques concedides pel govern de Madrid. Però també és emprat per Espanya quan esmenta un suposat deure de solidaritat de Catalunya envers Espanya, específicament les comunitats més pobres. Val a dir que ningú sembla haver-se adonat del paternalisme i del patriarcalisme presents en tot moment en aquestes al·legacions per ambudes parts.

És en aquest context que apareix qüestionable l’argument del programa independentista institucional, elaborat gairebé sempre contra un altre posicionat com a negatiu i com un mal necessari: qüestionable perquè es formula segons els interessos de la èlit burgesa dels quals el poble no participa en absolut; qüestionable perquè Catalunya esdevé significant-hostatge d’una identificació histèrica basada en el sentiment de ser no-espanyol; qüestionable perquè la independència apareix com a ideologia disfressada d’utopia en la qual es projecten promesses i respostes sense que s’hagi arribat a qüestionar el principi mateix de govern. Quan es concentren les senyeres, sovint es deixen de veure els punys que les sostenen.

Així és com el poble està lligat de mans: amb aquest programa independentista, un poble no té absolutament res més a guanyar que la realització alienant d’una independència imaginària. A més, un poble que no té consciència de classe no pot ser res més que un ramat d’esclaus al qual s’ha fet creure que la llibertat era la independència d’Espanya. Aquest estadi infantil caracteritza la majoria electoral catalana que autoritza, amb el vot irresponsable i silenciós, amb l’acció tímida i avergonyida, la rauxa constant i el sadisme del Clan, també anomenat “els quatre-cents” arran d’unes declaracions atribuïdes a Fèlix Millet. Segons ell, el poder a Catalunya està repartit per uns quatre-cents que comparteixen o no el cognom però que en tot cas es comporten com una gran família, tant sincrònicament, pel que fa als intercanvis de favor, com diacrònica, pel que fa a l’herència del patrimoni i a les estructures de transmissió del secret, on convergeixen sexe i coneixement.

Tal com resumeix José Luis Álvarez en l’article d’opinió “La lucha final de la burguesía catalana” (El País): “El independentismo es la fase superior del proteccionismo.” Evidentment El País és el mitjà escrit d’aquella burgesia espanyola que no s’identifica amb les derives explícitament feixistes d’altres diaris encara més conservadors, però això no treu pertinència a l’argument que identifica l’independentisme català amb un programa separatista burgès que sap capitalitzar la frustració i les ansietats d’un poble majoritàriament empobrit i acrític i transformar-les en vots per la concentració de poder en mans del Clan mentre ho fa tot per a obviar la veritable utopia: que cadascú s’obri pas a la possibilitat d’esdevenir més amo del seu desig gràcies a un decreixement territorial.

Sí: perquè en un país més petit pot ser més fàcil perseguir el fil del pensament que duu a l’acció en nom propi – cosa difícil de suportar pel cognom que sigui, sigui un o siguin quatre-cents.

6

9 de març

Hieronymus Bosch, El jardí de les delícies (detall amb monstre amb cap d'ocell, conegut com a Príncep de l'Infern)

Hieronymus Bosch, El jardí de les delícies (detall amb monstre amb cap d’ocell, conegut com a Príncep de l’Infern)

Pensem la independència d’aquest país com un decreixement territorial. Aquest decreixement del territori, si implica obrir-se a un paradigma de superació de la crisi, és una expressió possible i subversiva del decreixement econòmic. Tanmateix, si la independència com a idea segueix implicada en l’imaginari del creixement, llavors no abandona el territori semàntic de la ideologia i no implica cap transformació real. Aquest és el projecte de gairebé tots els partits polítics independentistes: delimitar el feu.

La reducció d’escala modifica la forma de percebre l’economia, per la qual cosa és fals afirmar senzillament que l’economia serà més petita, més regional, o que mourà menys diners. Això és encara parlar segons l’imaginari del feu, del latifundi, i plantejar la liquiditat i la fluïdesa de diner en sentits purament economicistes. Ara bé, l’economicisme està per a l’economia com el sobiranisme està per a la sobirania: són constructes o peces ideològiques que il·luminen un aspecte parcial, beneficiós només per a la minoria de control que el representa com a totalitat. És clau que la minoria de control sàpiga representar el seu interès com si fos d’interès per a la majoria però, com que no ho és, i de fet se li oposa frontalment, aquesta minoria que és una part del Clan ha d’identificar amb un fantasma col·lectivitzat – la independència – unes promeses que no poden ser satisfetes per l’amo actual, identificat amb Espanya.

Allò que no es diu és que ja hi ha altres amos al mateix mas. Que cap amo no satisfarà aquestes promeses. Que la independència no depèn d’un nou amo sinó de l’abandó dels amos, voluntari o obligat. Que la insubmissió de l’esclau no és més violenta que la posició de l’amo, que sempre haurà estat la primera en introduir la violència dialèctica. Que l’amo no té por de les paraules de l’esclau. És l’acte allò que tem.

Els ismes – economicisme, sobiranisme – són per tant discursos de la parcialitat, metonímies. Són metonímies molt potents, però, i fermament establertes com a simulacres des dels quals és possible operar directament sobre la realitat ultramediatitzada del diner. Per això el capitalisme pot ser considerat una expressió de la postdemocràcia i un règim polític: perquè el diner representa l’amo que l’esclau porta interioritzat, de la mateixa manera que el diputat representava l’electorat que es desobliga de la seva responsabilitat política quan tria algú que parli en el seu nom. Avui dia, el diputat és una expressió anecdòtica de la representativitat, un simulacre defectuós en la mesura en què la democràcia que justifica la seva existència ja no existeix. El representant del subjecte en crisi és més aviat el crèdit, ja sigui en forma de targeta, préstec o hipoteca.

Perquè és tan difícil fer fluir el crèdit cap a l’economia real? És una pregunta ben ingènua. L’amo només li dóna crèdit a un altre mentre pugui obtenir-ne interès. Però no és exactament perquè l’altre estigui endeutat o sigui morós en el pagament del deute que no se’l pot considerar solvent i concedir-li crèdit; és en la mesura que l’altre ja està lligat de mans per la ideologia de la crisi i molt concretament pel deute que ja no fa falta sembrar en ell el petit amo consumista. Ara es tracta, per a l’amo, de posseir l’exclusivitat del gaudi. Per això ser absolutament desconsiderat relativament al gaudi de l’altre ja no és un problema moral: és un imperatiu moral, tal com ensenya el protestantisme.

Només la consciència del caire lingüístic del diner pot donar sortida a la crisi. Només el discurs arrelat en la subjectivitat pot ser efectiu perquè no delega en l’altre la responsabilitat, ni la solució, ni la mediació. El discurs propi no admet alienació, i el diner susceptible d’especulació no hi té cabuda. L’ajustament del valor de canvi al valor d’ús és cosa dels subjectes que bescanvien i no se’n pot responsabilitzar un altre. Fins tal punt no se’n pot responsabilitzar que el capitalista no és, en certa mesura, més culpable del crim que comet que l’assalariat que es complau en una posició que espera seguretat i protecció de l’amo tot i que ningú, i menys un amo, ens pot assegurar res ni protegir-nos de res en absolut.

Allò que s’ha de rescatar no és el país, sinó el significant. El deute és un efecte especial del discurs d’alguns amos però no té realitat. Només té realitat per a nosaltres en la mesura de la nostra fe. I com que el deute és un instrument de creació de dependència, la independència d’un país no pot sinó passar pel rebuig peremptori d’una falsedat tan estesa com és el deute.

7

12 de març

"Metropolis", Fritz Lang.

“Metropolis”, Fritz Lang.

Perquè Espanya hauria de ser considerada envers la diferència que està en joc a Catalunya, si Espanya també és un significant-hostatge per una minoria de control que desconsidera tant o més el poble espanyol, mentre fa servir Catalunya o els partits de l’oposició com a bucs emissaris? No és una lluita de nacions, contràriament als discursos oficials; és una lluita per la subjectivitat que es pot organitzar col·lectivament com a lluita de classes però que tampoc s’esgota en la col·lectivitat.

Perquè alguna institució estrangera o organisme financer o grup d’influència haurien de ser considerats envers la diferència que significa Catalunya, sobretot si aquesta diferència es manifesta amb la força d’una declaració col·lectiva que desborda la minoria de control? És més fàcil controlar una minoria de control que no pas una majoria conscient. En tot cas, la minoria de control ha de regular i fer perdre la consciència de classe de la majoria per tal d’evitar l’increment del malestar. El malestar no sempre duu al pensament crític, no sempre porta a l’acció conscient, però inevitablement és ja un qüestionament de l’altre en posició de poder.

Per això, com que és inevitable, la minoria de control prefereix adherir-se a una falsa identificació amb el poble contra una alteritat com és ara Espanya, tot evitant reconèixer que la posició des de la qual reclama la independència per al poble i en nom del poble és la mateixa que treu i seguirà traient profit de la submissió del poble. Ho faria, a més a més, amb tots els privilegis de no haver de passar pel filtre moral d’Espanya, de no haver de donar comptes a aquesta alteritat que funciona com a buc emissari, com a “banc polític” on dipositar deutes, culpes i responsabilitats. En un sol gest, aquest símil d’independència li permetria al govern del nou país desempallegar-se de la vigilància de l’administració espanyola però també actuar contra el poble amb una impunitat més relaxada que mai.

Tanmateix, la identificació contra Espanya no és només una estratègia discursiva dels partits independentistes amb vocació hegemònica per a obtenir l’adhesió de l’electorat. Té almenys dos altres avantatges.

Per una banda, és una forma de no identificar-se amb el poble de forma positiva, és a dir, posicionant o plantejant qüestions i demandes formulades pel poble – entès aquí com la societat no representada. D’aquesta manera, les qüestions queden sense aprofundir i romanen sense resposta, i les demandes no són satisfetes ni tan sols considerades. Això permet d’evitar i procrastinar les respostes i de sotmetre les solucions a la panacea d’una independència assolida per la èlit. La pregunta no l’ha de fer la minoria del poder al poble, per la qual cosa la consulta popular és més aviat la resposta sorda del poder a un poble que està demanant una altra cosa: habitatge, educació i assistència sanitària de qualitat i gratuïtes o assequibles, ocupació i lleure, pau i sostenibilitat social que passen per la justícia restaurativa, la transparència en la gestió, la llibertat d’expressió, la pluralitat informativa, la consideració per l’altre. La pregunta per la independència és una ironia de mal gust: ella implica demanar permís per a ser independent i demostra la dependència pel que fa al patriarcat.

Però hi ha un segon avantatge adicional en representar Espanya com a instància d’identificació negativa. La identificació simplista d’un l’altre, com si es tractés d’una unitat no problemàtica, crea un efecte d’homogeneïtzació. Aquest efecte parteix d’un biaix que no considera la diversitat de discursos, polítiques i maneres de ser i de fer dels subjectes arrelats en la realitat espanyola i que nacionalment s’identifiquen amb uns significants determinats. És una estratègia de demonització, doncs. Però és sobretot una manera de fer que la mirada dels subjectes que s’identifiquen nacionalment amb Catalunya segueixi ocupada i dispersa amb un païsatge envers el qual puguin dirigir la frustració, la recriminació, el ressentiment. És, per dir-ho d’una altra manera, una distracció política. Mentre la minoria de poder fa servir Espanya com a pantalla, el poble, distret, va projectant-hi sobretot allò que no vol veure, mentre gira l’esquena a l’èlit que controla la projecció. Estem en l’estadi del mirall, i qui controla el dispositiu òptic – podríem dir panòptic – és encara el Clan.

Ja veurem quina imatge en quedarà un cop hagi decrescut el territori.

8

16 de març

Pastor del flabiol. Plaça de Catalunya, Barcelona

Pastor del flabiol. Plaça de Catalunya, Barcelona

Per a copsar el caire de fluïdesa del diner en un territori decrescut i que alhora es creix simbòlicament pel fet de la seva autonomia, ens hem de fixar en els fluxos dineraris principals i en allò que els motiva. Podem identificar-ne quatre. N’hi ha més, associats sobretot a construccions més elaborades del capitalisme tardà que estan relacionades no tant amb l’economia de la necessitat o l’Estat de Benestar sinó amb l’especulació. L’especulació, exercici fonamental del mercat, és la vessant metafísica del capitalisme. Per ella s’intel·lectualitza i moralitza l’acumulació del diner. No la considerarem un flux dinerari en sentit més estricte perquè no mou diners quantificables sinó imaginaris de benefici en què l’altre –necessitat, mà d’obra, llenguatge, fins i tot el diner – és negat i liquidat.

Els primers fluxos que apareixen són aquells en què el diner esdevé necessari per a substituir un bé d’intercanvi. Si no hi ha quelcom per què intercanviar un bé determinat, o almenys no pas en el moment de l’intercanvi, es crea el diner o s’empra un diner ja creat i disponible per a realitzar l’intercanvi. Aquests són els fluxos comercials, en els quals el diner apareix clarament com a significant perquè el significat depèn d’allò que substitueix i d’allò per què es bescanviarà o encara de la raó o finalitat per la qual s’acumularà.

La producció de bens i les operacions per les quals aquests són obtinguts, elaborats, transformats, combinats, distribuïts i comercialitzats requereix uns agents que es coneixen generalment com a mà d’obra que no se sol compensar amb els béns amb els quals opera o està relacionada, sinó també amb un substitut que és encara el diner. Aquests fluxos són anomenats retributius.

En un territori identificat com a Estat que disposa d’alguna forma de governació administrativa dels béns, és habitual trobar esquemes retributius molt més abstractes mitjançant els quals qui rep retribució dinerària aporta diners per a fons estatals que els orientaran cap a la despesa pública, que suposadament els subjectes no són capaços d’administrar. Aquests són els fluxos tributaris, que són la base de l’Estat de providència o de benestar i imposen l’estatut de contribuents a tothom que sigui retribuït. Legalment, no hi haurà, en l’Estat, retribució sense tributació. La llei lliga el sistema de producció a l’Estat i d’aquesta manera encadena el gaudi a la funció proveïdora i fins i tot protectora i paternalista de l’Estat.

Finalment, identifiquem els fluxos pressupostaris, que depenen dels tributaris però que es distingeixen d’aquests per la direcció o sentit que tenen, de l’Estat cap als ministeris i altres institucions en les quals es delega l’administració particular d’uns diners públics. En l’Estat autoritari, l’electorat pot votar els representants polítics però no pot votar els pressupostos generals de l’Estat, tot i que aquesta pogués ser, per les implicacions que té per a tot el sistema de producció i de benestar, una competència particular no delegable en els representants.

És el marc d’aquests quatre tipus de flux aquell en què s’ha de contextualitzar la legitimitat de les polítiques fiscals, l’estatut, localitat o fins i tot la pertinència d’una agència tributària, i les competències susceptibles de reconeixement en un govern nacional. L’articulació dels quatre fluxos suggereix que en una democràcia no es pot decidir unilateralment el valor comercial dels béns, ni imposar retribucions assimètriques segons el reconeixement o el prestigi d’unes activitats relativament a d’altres; i un govern que no sotmet els pressupostos de l’Estat a la votació general informada tampoc no té legitimitat per a condemnar l’objecció fiscal parcial o total. La decisió de no participar en el sistema tributari només pot implicar, com a molt, no gaudir dels beneficis susceptibles de ser proporcionats per l’Estat, que els promet però, a dia d’avui, no els satisfà.

A més, si el govern no té legitimitat per a condemnar una objecció de consciència com és ara la desobediència fiscal, potser el poble no té legitimitat per a demanar que la independència vingui d’un govern il·legítim. Tampoc no té motiu per a obeir a les polítiques fiscals dictades per uns pressupostos que no responen a cap programa electoral, sinó que més aviat s’excusen darrere l’argument fàcil del deute heretat, o de la mala gestió de l’anterior govern. De fet, pot el poble català ser independent si no practica la desobediència fiscal? Serà el govern burgès qui ho farà? Seran els beneficiaris del capitalisme qui bastiran la independència dels qui en surten perdent?

9

22 de març

El vincle entre la independència econòmica i la insubmissió o desobediència fiscal no és específic de Catalunya, però actualment, en aquest país, no només apareixen unes veus molt distingibles en uns subjectes especialment desperts, qualificats i determinats sinó que aquestes veus troben ressó i prosperen discursivament en molts oients. Aquests oients són cada vegada menys passius perquè no s’hi veuen representats a la manera d’electors que demanen polítics sinó que s’hi veuen parcialment significats a la manera de subjectes capaços d’identificar unes demandes comunes. Aquest és un canvi de paradigma: de l’espera messiànica a l’acte “en herba”.

Amb aquest canvi, els subjectes tenen més possibilitats de prendre la paraula, i aquesta presa de paraula és una presa de poder. Si parlo, puc. Per això el sistema polític i econòmic capitalista depèn de la continuïtat pragmàtica. Malgrat les variants formals que s’introdueixen i que tenen un efecte apaivagant sobre les ansietats que generen, com són l’alternància democràtica per a ocultar la dictadura bipartidista, o la figura del referèndum com a simulacre de decisió popular, el poder es perpetua en un sistema essencialment monolític, establert sobre la passarel·la públic-privat, la promesa electoral, l’excusa del deute heretat – i, últimament, de la crisi.

La passarel·la públic-privat és una llotja imaginària on els polítics s’ofereixen a subhasta al més-dient, que sol ser una gran corporació privada. Els impostors treballen per als postors des del moment en què reben el vistiplau de la farsa democràtica que són els processos electorals. Així doncs, cada cicle de governació és com un període de beques pagades amb l’erari públic que trobarà un final feliç en la contratació dels polítics “jubilats” per les empreses a qui hauran fet tants favors com n’hagin estat capaços. Sobre aquesta qüestió, vegi’s per exemple l’article de Francesc Trillas “Por qué debe preocuparnos la presencia de expolíticos en las grandes empresas privadas?”

La promesa electoral i l’excusa del deute heretat estan directament lligades, i no pas per aquest ordre: la promesa electoral es fa en funció de la impossibilitat de ser complerta, la qual cosa permet capitalitzar els imaginaris utòpics com a horitzons de realització i, en un segon moment, frustrar aquests mateixos horitzonts amb l’excusa d’un Real que suposadament es desconeixia. Tanmateix, aquest Real no és el deute públic heretat d’un govern anterior, ni tampoc el deute extern agreujat per les condicions de rescat imposades per la crisi. El Real és la mentida com a sistema de producció de veritats parcials amb les quals es frustra el desig de l’altre i se’l sotmet. Malmetre les condicions vitals de la població és, pròpiament parlant, un genocidi.

Dir que la crisi és una estafa encara és un eufemisme. L’Amo és el creador de deute, qui compra el govern, i el govern és el botxí. Qui pot crear deute és qui és l’amo del discurs, aquell a qui es dóna Crèdit, i només perquè hi ha una majoria de creients li dóna crèdit, ell pot seguir creant més submissió i més deute, i cobrar-ne interès. La paradoxa aparent és que, seguint la interpretació marxista de la dialèctica hegeliana, l’interès de l’Amo no seria la mort de l’esclau, atès que l’esclau és la mà d’obra que ell té, sinó l’explotació de l’esclau, com un malalt crònic, fins el límit imperiós de la mort. Tanmateix, l’esclau esdevé cada vegada més prescindible perquè hi ha altres esclaus que el substitueixen, i no tant perquè hi hagi una automatització dels processos. Una màquina no té angoixa, i l’angoixa de l’altre és el veritable lubricant de la voluntat de poder per part de l’Amo.

Molt significativament, el fracàs dels intents de cooperativisme a la Catalunya dels anys 30 del segle XX va tenir les causes externes que són ben conegudes però també unes causes internes, inherents al petit amo que neix entre els defensors de la cooperació i els que un dia van promoure la posada en comú dels bens. Vegi’s “Las cooperativas de trabajadores y campesinos en la Guerra Civil española”.

La memòria d’aquest fracàs i la consciència de les facilitats que ofereix la retòrica dels amos fan que sigui especialment pertinent considerar, davant de la possibilitat d’un nou model de país, qui en seria potencialment exclòs per motius inherents al sistema en la mesura d’allò que podem intuir. Si és cert que el nostre petit amo sap fer-se lloc i cercar les “oportunitats”, no és menys cert que el nostre propi esclau hauria de saber què passarà si no guanya la partida i queda fora de joc. Ho hauria de saber almenys a títol de l’angoixa que, sens dubte ni retard, se li presenta en l’hora més inoportuna.

10

23 de març

Ens és agraït identificar-nos amb l’èxit i desidentificar-nos del fracàs. Contornem la negativitat, evitem tot allò que senyala la castració inherent a tenir un cos perible i a no poder fer ús de la paraula. Ens costa assumir, més enllà del discurs teòric – sovint refusat per “abstracte” –, que és la paraula qui diu i forma el nostre cos, qui el fa gaudir. El cos està significat per un altre, està atravessat pel significant de tal manera que ni el gaudi del cos és possible sense un altre ni el subjecte és possible fora d’un enunciat. El llenguatge ja és alteritat, i sense llenguatge no hi ha cos perquè el cos és la forma que té un tipus particular de significant d’ocupar l’espai. Aquesta forma està sempre delimitada per un altre i amb altres, i alhora n’està atravessada, permeada.

El subjecte agafa cos en un cos enunciat per l’altre. Algú és enunciat des del moment en què algú altre vol “tenir un fill”, o que ens posen un nom tot assegurant-nos que és un nom “propi”, o que, encara infants, sense parla, trobem en la imatge especular un primer esborrany de la impropietat del nostre cos, que aleshores ja percebem davant no pas dins nostre, alienat, estrany gairebé com els somnis solen ser estranys. És pel significant que el subjecte esdevé considerable, susceptible de ser tingut en compte per l’altre. Pot ser-ho d’una forma més alienada, mitjançant els noms de l’Altre, com és ara el Nom del Pare i les identificacions que venen dels altres, o més separada, quan el Jo se sotmet d’alguna manera a les incidències del subjecte de l’inconscient o a l’escrutini d’un anàlisi o alguna altra pràctica que permeti posar en joc l’estructura subjectiva des d’un discurs el menys condicionat possible.

Els processos de subjectivació no poden ser traduïts literalment a un procés d’identificació nacional però aquests últims són formulats en termes que recorden els processos d’individuació. Efectivament, les narratives nacionals tendeixen a eludir el caràcter de construcció discursiva que inevitablement han de tenir: elles fabriquen una memòria col·lectiva que es diu història i inventen un present consensual que es diu hegemonia. Entre el relat satisfactori i tranquilitzant dels assoliments i les injustícies del passat i l’ordissatge d’un horitzó controlat d’expectatives, la independència de qualsevol nació queda entre parèntesis perquè és incapaç d’arrelar-se en la multiplicitat fragmentària dels records i en la no-coincidència dels desitjos. Si el procés d’independència d’una nació no es basteix des d’unes estructures que garanteixin o almenys afavoreixin l’autonomia dels subjectes que participen d’aquesta nacionalitat, el conflicte d’interpretacions queda sotmès a la falsedat del consens i no hi ha independència possible.

Aquest és el tipus de repressió que permet copsar de quina manera els processos d’individuació típics del Jo prenen el lloc dels processos de subjectivació, que tenen en compte el fracàs, la falta, i tota aquella dimensió de la castració i d’allò reprimit de què el Jo no vol saber absolutament res. La dialèctica d’amo-esclau és producte del procés d’individuació perquè el subjecte queda col·lapsat per la funció productiva que ha de suportar. Amo i esclau estan positivitzats l’un en funció de l’altre, defensivament, i per això es troben recíprocament negats. L’amo sosté en l’altre la identificació del gaudi amb l’angoixa, denegant-li la subjectivitat en el sentit en què està tancant l’altre significant amb un límit que fabrica de forma defensiva. Paradoxa molt significativa: l’amo és la mà d’obra del gaudi de l’esclau. Pel seu costat, el cos de l’esclau posa límit al gaudi de l’amo, ja sigui perquè és, recíprocament, la mà d’obra del gaudi de l’altre, ja sigui perquè és qui pot fer servir la paraula de satisfacció (del llatí “satis!”: prou!), ja sigui perquè la mortalitat del seu cos li recorda de forma intermitent i fantasmàtica a l’amo que ell també ha de morir.

Si el procés d’independència no està informat pels processos de subjectivació i no té en compte les assimetries estructurals i la diferència sexual com a argument de producció de riquesa, no trigarem en ser testimonis d’una reproducció fiel de les estructures de dominació i liquidació de l’altre que ja coneixem. La via que no té present la castració és aparentment més fàcil i joiosa, duu els colors de la rialla i la pau incerta de l’autisme, però condueix inevitablement al desastre de l’exclusió social massiva: darrere de cada manifestació, de cada procés electoral, de cada diada festiva, el rostre magnànim i somrient dels amos en la fotografia que oculta, molt escrupolosament, la mà que retalla, amenaça i fueteja els servents.

11

30 de març

Corredors de la borsa de Nova York (Reuters)

Corredors de la borsa de Nova York (Reuters)

Poder no és casual que aquest moment – en què la separació de Catalunya respecte d’Espanya es planteja amb un sentiment acusat d’urgència i de restauració – coincideix amb l’atipament pel discurs de la crisi. Aquest ha estat un discurs econòmic en fals, una ideologia que arriba al punt màxim de satisfacció negativa, la que diu: prou. El descrèdit de la democràcia i de la banca han permès desvelar que l’Estat de benestar i el deute són mentides estructurals de la democràcia.

Això vol dir que no n’hi ha prou amb alternar entre un partit i un altre, ni tampoc amb trencar aquest bipartidisme amb noves forces partidàries, tot i que el procés pot passar per aquest recurs. Això vol dir també que no n’hi ha prou amb demanar responsabilitats després de que el Banc d’Anglaterra hagi atorgat autoritat a la versió dels fets que un “antisistema” perseguit pel sistema judicial com és ara Enric Duran va exposar amb actes de desobediència al sistema discursiu financer i jurídic. El fet principal és aquest: els diners els crea majoritàriament, sinó gairebé exclusivament, la banca – més concretament, la banca privada.

Els diners no creixen com a dipòsit sinó que es creen com a crèdit. Això vol dir que el deute és l’efecte imaginari de l’autorització de crèdit per la institució bancària. El criteri d’aquesta autorització o concessió no és la capacitat d’endeutament que tinguem, sinó la propietat que poguem hipotecar o la nostra capacitat de produir amb plusvàlua. Aquesta producció està sotmesa a les condicions de retribució que ens imposin els amos del sistema de producció. De vegades es tracta d’un amo particular, de vegades del “mercat”, referent general i anònim que especula sobre el valor del nostre treball. En el moment en què se’ns concedeix un crèdit, hipotequem amb anticipació allò que encara no hem produït més l’interès que se’ns cobra pel crèdit, per la qual cosa haurem de produir més que allò que hauríem de produir per a obtenir els mateixos diners en forma de retribució, no pas de crèdit. És evident la relació entre l’interès i la creació de plusvàlua.

Actualment, és més atractiu per a l’alta finança dedicar menys esforços a controlar els sistemes de producció – aquests estan prou automatitzats com per a comportar-se gairebé com a titelles – i en canvi apostar per la compra dels titellaires, que ja estan lligats de mans pel sistema d’extorsió (i el gaudeixen doblement perquè en són víctimes i botxins), i sobretot invertir en productes financers complexos, molt més aïllats de les regions impures de l’economia. L’alta finança, semblant a un alt clergat, esquiva com sap la brutícia de la producció i del consum i s’apropa al firmament metafísic de la pura especulació.

Aquest canvi operatiu manifesta un desig de depuració del crim que embruta la consciència capitalista, un rentat de mans compulsiu de qui, en última instància, romanen els responsables majors de la guerra global contra la pobresa, és a dir, el genocidi dels pobres, dels més febles i de qui els hi fan costat. Però aquest canvi també significa un abandó de la vigilància directa sobre l’activitat productiva per tal de derivar l’aposta cap a l’extorsió coordenada i aparentment arbitrària que és subjacent al joc especulatiu. Això obre almenys dues vies d’insubmissió: per una banda, el frau concertat; per l’altra, la cerca de complicitats amb els titellaires, que pot passar per exposar informació que comprometi la seva preuada (i falsa) integritat moral.

La integritat dels actes d’insubmissió no és defensable des de la llei perquè la llei està escrita pel sistema que pot comprar els seus escribes. La llei, desplegada en un discurs jurídic hermètic i impopular, té actualment com a finalitat assegurar la impunitat del crim financer i polític i la persecució i càstig de qui desobeeix i qüestiona el mandat capitalista i l’autoritat d’aquells que l’executen.

Pel que fa concretament a la mentida sobre l’origen dels diners i l’existència i legitimitat del deute, també els governs i les universitats han contribuït a la conservació d’aquesta falsedat necessària: els primers escrivint les lleis injustes i antidemocràtiques i traïnt el poble que els va creure i votar, i les segones reproduint una teoria econòmica convenientment falsificada.

12

31 de març

Judicis de Nuremberg (1 octubre 1946)

Judicis de Nuremberg (1 octubre 1946)

La mentida del deute ha permès subjugar països sencers i doblegar les poblacions als ordres dels deutòcrates, que avui dia encara mantenen plens poders sobre les condicions de compliment d’un “acord” que tampoc no ho ha estat. Em refereixo al carreró sense sortida pel qual països com ara Grècia i Portugal, elegits per al sacrifici dels grans especuladors, s’han vist “rescatats” per aquests mateixos messies de l’alta finança.

Rescatar vol dir, molt significativament, tornar a comprar. Aquesta vegada, però, el negoci sembla més rodó que la primera vegada, que podríem identificar amb el Pla Marshall, quan els EEUU van aprofitar les rebaixes proporcionades per la segona guerra mundial per a “ajudar” Europa (“aid” és el terme que va fer servir) creant deute. Si semblava relativament fàcil distingir deute extern de deute públic o sobirà, ara per ara el significant-deute serveix com a significant-Amo relativament homogeni amb el qual els grans Amos sotmeten països sencers mitjançant la creació de diners per a la re-compra o rescat del deute, és a dir, per a invertir en la fallida econòmica d’aquells països.

Així doncs, les economies d’aquests països ja no serien una qüestió d’administració dels fluxos que generen, mouen i consoliden el producte interior brut mitjançant la circulació de béns i diners, sinó d’un equilibri tens i esgotador entre la satisfacció de les exigències dels Amos i la repressió de la dissidència. L’acció concertada de la policia, la propaganda del règim i altres formes de violència sistèmica com ara la limitació de l’assistència sanitària permeten silenciar les veus que denuncien la farsa del deute i la complicitat dels mitjans, partits i sindicats amb els interessos de la banca.

Tanmateix, cada vegada és més difícil mantenir la mentida del deute. De debò els savis que ara ens diuen com sortir de la crisi no veien venir el cataclisme social al qual han conduit les seves operacions sobre l’economia global? O més aviat no van voler admetre els riscos del més elitista i genocida dels jocs d’atzar que mai ha tingut lloc des de l’etnocidi colonial?

Probablement totes les paraules de denúncia no seran suficients per a insistir en la necessitat de jutjar aquests crims – i de fer-ho com més aviat millor, tenint en compte que el sistema judicial espanyol està eliminant precisament les veus que defensen la jurisdicció universal. Aquest principi, que la llei catalana ha de recollir, és el que permetria jutjar no només els criminals franquistes en altres països sinó també de fer seure els criminals financers en els nostres tribunals. Aquest judici, com els de Nuremberg contra els dirigents nazis acusats de complot i crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi, són necessaris per a establir la confiança en què els drets humans no seguiran sent menyspreats i substituïts per l’ordre econòmic actual, imposat per la dictadura financera. Sense aquest judici, no pot haver-hi pau per a cap Amo i en cada nació, en l’hora menys esperada, es pot desfermar la follia més incendiària, que avença sense por ni criteri.

13

31 de març

Tàxis a l'aeroport del Prat, Barcelona.

Tàxis a l’aeroport del Prat, Barcelona.

La via desitjable, però, és de construcció. En aquest sentit, s’han de reivindicar altres fòrmules de producció, encara desprestigiades i mal enteses, com ara la regionalització dels poders, la col·lectivització del sistema productiu, la distribució horitzontal de treball i benefici, i la desmonetarització.

Com és possible que Catalunya, Espanya, o qualsevol altre estat sigui independent sense canviar un sistema de dependència i endeutament per un altre de sobirà i credible? Una de les lliçons del capitalisme és que la globalització només implica un augment d’oportunitats de creixement per a una minoria i durant un temps limitat. Efectivament, ni la distribució és més justa o eficaç ni els recursos són inesgotables. La sobirania i la credibilitat s’assoleixen en petita escala, pensant i actuant a nivell local, no pas global, concretant els acords entre subjectes i pactant el valor dels béns de forma contextual i considerant variables que estan totalment absents del règim de preus de mercat, com ara la necessitat o el desig de desfer-se de o fer-se amb quelcom, la possibilitat d’ús compartit o de reutilització, la possibilitat adquisitiva que té un mateix o l’altre.

Per això les decisions i, si volem, els poders han de ser regionalitzats. Si parlem de federació, no parlem evidentment de Catalunya com a nació integrada en una unitat econòmica més ampla, sinó d’una Catalunya regionalitzada, capaç de federar una diversitat de microregions, cadascuna amb economat propi i autonomia suficient per a generar, transformar i restaurar infraestructures per a la població local. Parlem d’un país petit fet de petits països, una Catalunya on un govern federal només té sentit pel que fa a aquelles competècies transversals com són ara l’articulació cultural del país, l’arbitratge de conflictes entre regions, la millora de la distribució de riquesa, la generació d’infraestructures supraregionals quan sigui econòmicament més raonable no repetir recursos en regions limítrofes.

Podem entendre la població local indistintament com a autòctone i immigrant perquè el règim fiscal a Catalunya, si el païs funciona repúblicament, no pot estar renyit amb l’acollida de ciutadans sempre que aquests demostrin el desig d’involucrar-se en la vida comú, tot i de forma temporal. Els moviments migratoris no han d’afectar de forma significativa els fluxos dineraris – comercial, retributiu, tributari i pressupostari – i per consegüent tampoc no els han d’impactar negativament, si bé és fonamental considerar l’impacte que pot tenir sobre l’estabilitat d’una economia com la nostra un pes excessiu de l’activitat turística.

El turisme, malgrat els beneficis que pugui presentar, no suposa només un risc per a l’estabilitat de la convivència i la bona preservació dels espais construïts i del medi ambient sinó que en si mateix, a partir d’una escala determinada, implica unes infraestructures insostenibles tant a nivell nacional com planetari, com és ara el cas dels aeroports i dels mateixos avions, que tenen un cost econòmic no assumible per l’erari públic i un cost ambiental difícilment justificable. Com que el turisme està associat al gaudi vacacional, i les vacances són objecte d’una concepció del temps subsidiària del capitalisme, on la ocupació laboral és sovint de l’ordre del treball més que no pas del desig productiu, segurament és una activitat susceptible de ser qüestionada en els termes en què l’hem estat planificant i duent a terme.

Després del capitalisme i de l’ocupació espanyola, la Catalunya del decreixement econòmic només té sentit si correspon a una realitat joiosa on el desenvolupament lingüístic dels infants i les condicions socials d’emergència del desig permeten una distribució molt més satisfactòria de les activitats necessàries segons la diversitat de posicions subjectives. Inevitablement, la prosperitat del país depèn de la possibilitat de descobriment i lliure adhesió de cada subjecte a allò que vol fer; dels acords entre subjectes perquè la complementaritat d’allò divers no doni lloc a la competència i a l’homogeneïtat; i també dels pactes nacionals de convivència que contribueixin a la suficiència de recursos en totes les regions.

14

13 d’abril

Chilenos importados por Francia para sus zoológicos humanos. Aquí, el "Jardín de Aclimatación de París" (1899)

Xilens importats per França per als seus zoològics humans. Aquí, el “Jardí d’Aclimatació de Paris” (1899)

Entès d’aquesta manera, el pla de prosperitat del país passa per un nivell subjectiu, d’acord i de pacte. Al nivell subjectiu cadascú és lliure de preservar oberta la pregunta pel desig i d’adherir-s’hi o no. Per a poder fer-ho, s’ha de tenir en compte que el desig és significant i, per tant, no només no està mai realitzat del tot sinó que tampoc no està mai significat del tot. Això genera una tensió que no pot ser menystinguda de cara al segon nivell, el dels acords entre subjectes per tal de complementar-se en allò que són, saben, tenen i volen. Aquests acords estan subjectes a la varietat de relacions comercials i la variabilitat del valor que es posa en joc en un moment o un altre depenent del valor simbòlic, que posa en joc les dimensions imaginàries de l’efecte de tinença o usdefruit i una dimensió real tan inevitable com l’escassedat.

El fantasma de l’escassedat no és un fantasma exclusiu del capitalisme. La possibilitat de que no n’hi hagi, o de que no n’hi hagi prou, o no pas per a tothom, està directament implicada per les demandes més universals – d’aliment, aigua, recer, repòs – que lliguen el llenguatge a la mort pel vincle d’un cos perible i sol. En aquest sentit la psicoanàlisi, un “pas de ciència” menystingut pel model científic imposat, dóna una resposta considerablement original a l’interrogant que ve implícit en aquest fantasma, i és que si l’home és l’animal que té paraula, segons la dita d’Heràclit, i és tenir paraula allò que lliga l’home a la mort, que probablement és de tots significants el més desconcertantment obert, llavors l’escassedat no seria exactament no tenir paraula, tal com ens suggereix el silenci voluntari en certes opcions monacals. L’escassedat seria més aviat no tenir ningú que ens escolti, tal com suposem en l’aïllament social d’aquells que, extrínsecament, anomenem “autistes”.

Fixem-nos com, efectivament, molts polítics i metges insisteixen a referir-se als autistes com a “persones que no encaixen en el puzzle social” (J. Cruells), tot excloent-los d’una normativitat dissenyada des del mateix paradigma biopolític que els representa com a éssers sense llenguatge ni desig. Aquesta normativitat eugènica, que mata per segregació, està concebuda sobre la figura imaginària i homogeneïtzada de l’autista, basada en la psicopatologia greument esbiaixada del DSM i patrocinada per les indústries que més es beneficien de les carències morals de qui no veu els autistes “integrats”; efectivament, la “millora” de la vida dels autistes – que realment no coneixem – passa, en aquest paradigma naturalista, per inhibir-ne la singularitat mitjançant la intervenció farmacològica (moll de l’os del negoci) i l’assistència social, que sovint no està capacitada, ni és remunerada.

El fet que aquells petits amos – polítics i metges – recolzen accions suposadament virtuoses i terapèutiques d’integració amb diners públics o, cada vegada més, oriunds de la indústria farmacèutica i de la caritat o obra social de la banca, demostra la perversió del capitalisme que vincula de forma cabdal la sublimació de la irresponsabilitat a l’escassedat essencial de l’altre. Dit d’una altra manera, es tracta de que l’amo – que és un maltractador – pugui gaudir del prestigi social que atorga l’escenificació de les bones obres mentre nega rotundament el gaudi de l’altre fins al punt d’imposar-li una identitat, un lloc determinat i un límit grotesc a la possibilitat de presa de paraula.

Fixem-nos també que tots podem ser víctimes de l’autisme, entès com a efecte del solipsisme persecutori de l’amo. L’autisme és l’isme del mateix, efecte ideològic de ser un mateix; aquest efecte es correspon a un ideal en què el significant se significaria a si mateix, tancant-se hermèticament. Això és: l’autisme seria el Jo com a signe hermètic, amb la doble lectura de que l’autista roman incomprensible i misteriós però també de que l’autista és aquell a qui no s’ha escoltat, no pas per la incapacitat que tingui ell de parlar sinó per la incapacitat de qui podria escoltar-lo. L’autisme com a construcció delirant de la institució psiquiàtrica és potser l’evidència més obscena del rebuig de la singularitat del subjecte en la mesura en què cada subjecte és un, i aquesta unitat és irreductible en la seva escassedat.

En conseqüència, el pla de prosperitat d’un país ha de tenir en consideració aquesta escassedat essencial, podríem dir ontològica, aquesta falta de ser que, en el pla econòmic, passa per fer sostenible la nostra insuficiència fonamental com a subjectes, és a dir, fer que la singularitat sigui socialment soportable. Saber escoltar apareix com a capacitat bàsica per a poder superar el discurs capitalista, que ens diu qui hem de ser i què hem de desitjar. La psicoanàlisi és inservible per al capitalisme, és clar; però en canvi, com bastir un país nou sense fer el pas de la psicoanàlisi?

15

16 d’abril

10154043_10152343390473094_5057258287513219174_n

És gràcies a l’escolta d’un mateix i de l’altre que el subjecte de l’inconscient es pot pronunciar i sentir en l’anàlisi, i és des d’aquesta capacitat bàsica – escoltar – que es pot superar el principi d’acumulació que informa el capitalisme. La psicoanàlisi, que té com a ofici primer escoltar, no es pot desentendre d’un procés tan traumàtic com és la realització d’un desig.

Si bé la independència no pot ser objecte de demanda, ella és certament objecte de realització. La independència no és un fet sinó un procés, i és important observar que allà on parlàvem d’una data (15M) ara hem après a parlar d’un camí (Procés Constituent). La independència no és fruit d’una revolució que càpiga en un esdeveniment, sinó un devenir, motiu pel qual podem afirmar que veritablement ja hi és però encara s’ha de fer.

La no-coincidència del real que es va fent palès amb l’imaginari d’un país independent que ens han venut les corporacions i els partits de tota la vida, aquesta és la no-coincidència entre el discurs democràtic dels grans beneficiaris i l’acció violenta dels que l’executen al carrer: no només els policies i mossos que netegen l’espai públic de subjectes-símptoma com qui recepta antidepressius contra el malestar de les víctimes, sinó també els cobradors de deute, els comercials de la penúria, els executors del tall de la llum i altres subministraments bàsics, els interventors d’un transport que fa estona que no és públic.

En la mesura d’aquesta no-coincidència i d’aquesta immensa desil·lusió ens hem de fer càrrec d’allò que hi ha darrere de la il·lusió exorbitant dels nacionalismes. Em refereixo a la tasca de realitzar el desig sense el Pare, tant si cal matar-lo com si surt més a compte deixar-lo morir.

L’ideal de sobirania produït per l’amo és creïble perquè ell parla des de l’abundància de qui sempre ha robat; però és fals perquè en realitat no proporciona sobirania sinó un desplaçament de la dependència d’un domini cap a un altre. De fet, el domini és l’espai de l’amo (dominus) per excel·lència, motiu pel qual els amos solen insistir en preservar les estructures dominants tot canviant-ne els noms, l’escenari, la llengua.

Però fixem-nos que aquesta vegada ni tan sols volen canviar la moneda.

Considerem, amb aquesta desil·lusió ben present, per on començar a realitzar socialment l’economia. Potser no cal angoixar-se pel calendari: aquest és un problema de l’amo. Una agenda s’organitza, per definició, com un pla simbòlic. Darrere de la qüestió del calendari hi ha una altra, espectral: per qui començar? Em refereixo a l’imperatiu de no pensar un model econòmic excloent a priori perquè, si l’hagués de ser, no caldria fer l’esforç de canviar-lo.

Si l’objecte de desig és una transformació “des de baix”, aquesta ha de començar pels fluxos més atòmics o microscòpics, és a dir, els comercials i retributius. Aquesta transformació exigeix seguir redefinint la societat d’informació i garantir-ne l’accés tan estès i lliure com sigui possible:

  • que sigui estès implica que sigui assequible a nivell econòmic i lingüístic o tecnològic, i amb un equilibri de cobertura del territori relativament a l’impacte mediambiental i sanitari.
  • que sigui lliure significa que sigui exempt de censura i de vigilància, tot reservant el dret a la privacitat, és a dir, que el subjecte preservi el dret a no compartir amb altres uns espais determinats.

Per això, si les xarxes lliures de la societat d’informació (xarxes digitals) no tenen correspondència amb unes xarxes socials reals, seran instruments potencials d’exclusió social, senyaladament de la gent gran, de la població geogràficament més aïllada o sense cobertura o amb menor alfabetisme tecnològic. Si aquesta construcció és sostenible, serà més fàcil elaborar un millor sistema de fluxos, econòmicament incloent i socialment efectiu. Això passa per:

  • definir fluxos tributaris justos i raonables, és a dir, raonats tant en funció de les necessitats com dels desitjos, que tendeixen a excedir allò que és espontàniament a l’abast,
  • estructurar els fluxos pressupostaris segons uns models de participació horitzontals i transparents, no pas verticals i d’esquenes al poble com és ara el cas. Això permet preservar el dret a la discordància sempre que qui no hi estigui d’acord perservi l’horitzontalitat dels acords i assumeixi la pèrdua de benefici simbòlic corresponent a la no participació en un acord social significatiu.

16

17 d’abril

Figures de Pols. 2010. Estudio Izquierdo

Figures de Pols. 2010. Estudio Izquierdo

L’economia del país independent és una economia de decreixement a raó directa del decreixement del territori – i previsiblement, de la població – i a raó inversa del creixement de la inversió especulativa. Contra l’especulació trobem els valors de l’economia social que no són en absolut valors morals, com desafortunadament s’està publicitant el cooperativisme més oportunista, que correspon a l’anomenat “capitalisme verd”. L’economia social no és aquesta oportunitat de tenyir de verd la percepció que els consumidors tenen de les marques, tot blanquejant les intencions de la nova ecoburgesia, ni tampoc consisteix a fer que els negocis siguin sostenibles – en el sentit en què la sostenibilitat passaria per un creixement sostingut, és a dir, una acumulació i una competència menys salvatges i per tant un capitalisme light.

L’economia social no és pacífica perquè implica l’ús conscient dels recursos, i molt concretament l’ús de paraula. Sense fer ús de paraula des de la consciència de classe, no es pot combatre la desigualtat que la classe dominant ha sabut invisibilitzar. La lluita de classes només és visible entre els clans superiors perquè la classe mitjana es troba en vies d’extinció i les classes baixes han deixat de lluitar. Aquesta resignació s’agreuja quan una certa burgesia emprèn tot un seguit d’iniciatives aparentment ben intencionades i s’apropia de “bons significants” per a neutralitzar-ne l’ús – cooperació, integració, oportunitat, sostenibilitat, bio, eco.

Aquesta neutralització també funciona com a ansiolític per a qui desitja una transformació social però que, en comptes de participar-hi, la delega uns altres, esperant que la solució arribi des de fora o des de dalt. És un gest alienat de desentesa que pot ser recolzat per diverses construccions superjòiques com ara la inevitabilitat del destí, el sentiment religiós de providència, o l’alienació democràtica inherent al sistema de partits. En tots aquests casos hi estan posades en joc representacions imaginàries que tanmateix poden ser interrompudes per la impertinència del subjecte de l’inconscient o per l’esclafament del subjecte pel real.

Llavors s’imposa el decreixement com a expressió econòmica del pas de ciència introduït per la psicoanàlisi. El pas enrere és aquell que permet veure un conjunt de coses que la fuga cap endavant només fa que invisibilitzar, i per tant és un guany de perspectiva. Impulsat o no pel sobreeiximent del real o l’inconscient, el subjecte agafa una posició en què l’escassedat no és un problema de deute sinó un fet amb dues dimensions: la més subjectiva, com a significant de la castració; la més objectiva, com a conseqüència d’una distribució interessada dels recursos que beneficia qui ja en té més.

Així doncs, la justícia no consisteix tant en compartir sinó en repartir bé, no en fer treball de voluntariat sinó en què l’activitat productiva estigui informada pel desig més que no pas per la demanda. Què ens ha fet creure que les necessitats no se satisfan per l’equilibri impossible entre oferta i demanda, sinó justament per necessitat? Si jo em trobo sol i he de menjar, demanaré o faré ús d’allò que tingui a l’abast? No tothom té la mateixa capacitat de satisfer les pròpies necessitats ni de conèixer i realitzar el desig, i aquí és on es reconeix el caràcter comunal de la independència. La independència no s’assoleix mitjançant l’autosuficiència sinó per la capacitat de superar les dependències amb l’altre. En el pla identitari, Catalunya no és independent mentre sigui no-Espanya. En el pla de prosperitat, cadascú pot ser més independent si participa en la distribució, és a dir, si actua económicament per tal que els fluxos siguin beneficiosos per a tothom. Dit d’una altra manera, com més beneficiaris, més beneficiosa i justa serà la distribució.

Donar o proveir a qui pugui quedar-se’n exclòs, per exemple, per incapacitat de producció, és donar retorn al pressupost social, que no és principalment dinerari sinó subjectiu. Perquè tindria interès algú en aportar-hi sense rebre’n? No necessàriament perquè sigui solidari, en el sentit de ser desinteressat, sinó per l’interès de participar en el desig de l’altre, que retorna econòmicament com a crèdit social. Es tracta de recuperar per al pressupost social els drets que el mecenatge corporatiu ha adquirit sobre els estudis musicals, l’òpera, les arts. Això significa començar a rescatar el desig usurpat per l’esperit del capital.

17

21 d’abril

Justícia no és, precisament, tenir la mateixa mida per a tot sinó conèixer la mida pròpia de cada cosa i considerar-la en la mesura de les seves propietats (característiques). Si considerem algú en la mesura de la propietat privada o de l’aportació dinerària que pot fer al pressupost comú mitjançant alguna mena d’activitat productiva, estem fent servir un criteri que denega no només les particularitats, que són raons socials, sinó la subjectivitat, que és la raó diferencial més profunda.

Efectivament, el criteri del patrimoni és purament especulatiu per diversos motius:

  • pel que fa a la distinció entre les activitats professionals, es basa en una escala imaginària de valor que privilegia unes activitats per sobre d’altres (prestigi ocupacional) segons la fal·làcia de la llei d’oferta i demanda
  • prèn en consideració la propietat privada, que és allò que sobre què s’ha aconseguit dret de tinença exclusiva, equivalent a un crèdit social (prestigi de l’acumulació) quan la realitat no preveu propietat (tinença) més que en un nivell purament simbòlic; concretament, jo només puc acreditar socialment que quelcom és meu gràcies a intercanvis simbòlics determinats pel discurs capitalista (la compra, l’herència, el favor)
  • vincula aquell valor a una retribució en moneda astracta, aquella el valor de la qual depèn totalment dels mercats

Si, al contrari, fem servir una moneda concreta, independent dels mercats i per tant amb un valor referit només a l’intercanvi o retribució de què es tracta, és evident que podem tenir la tendència a contrastar el valor de la moneda amb aquell que en podrem obtenir en intercanvis futurs, o amb el valor imaginari de l’esforç, del mèrit, o del temps empleat en obtenir o produir allò que s’intercanvia, i fins i tot del caire excepcional que pugui tenir, i que sovint apareix confós amb el reclam de l’exclusivitat però que no té tant a veure amb la quantitat disponible sinó amb la qualitat de la demanda que serveix de base a l’intercanvi.

Tanmateix, la necessària nacionalització i localització de la banca, que suposa una finança molt més fragmentària i susceptible de ser regulada i fiscalitzada de forma més transparent, col·lectiva i independent, juntament amb la responsabilitat productiva – que no pot coexistir amb l’exportació dels mitjans de producció cap a països amb mà d’obra precària, desertificant el teixit productiu nacional – visen recuperar la dimensió negocial de cada intercanvi particular. Això vol dir que jo no pago un valor predeterminat pel mercat per quelcom que un altre té, sinó que hem de pactar en cada cas el valor que té aquell objecte en aquell moment tant per a qui el té com per a qui el vol.

Es pot objectar que aquest procediment no és pràctic i llavors tampoc no és econòmic, però cal tenir en compte que correspon a una fase de transició ferma cap a la descapitalització, i que sense aquest aprenentatge de valor només estem satisfets amb el valor que paguem per un producte si percebem una diferència a favor nostre entre el temps de la nostra mà d’obra necessària per a adquirir-lo i la que haurà estat necessària per a produir-lo. Així doncs, l’argument dels preus baixos simbolitza la inoculació perversa de la posició de l’amo en l’esclau: el discurs publicitari, literatura magistral del discurs capitalista, introdueix en els consumidors la desconsideració pel procés productiu, preservant el secret de que en el fons aquesta màquina de discurs està dissenyada per a consolidar la capitalització dels propietaris del sistema productiu mitjançant:

  • l’ús irresponsable dels recursos
  • la precarització de les condicions laborals i vitals dels mateixos consumidors
  • l’únic creixement que és econòmic des del punt de vista capitalista: el de la diferència entre qui més té i qui menys

També és difícil evitar que els objectes agafin un valor referencial, un preu determinat, per pragmatisme comercial, o que el treball agafi un valor referencial, un sou determinat, per pragmatisme retributiu. Però cal no perdre de vista que un negoci, és a dir, un procés intersubjectiu de negociació d’un valor, no arriba pròpiament a tenir lloc quan les condicions ja han estat negociades per algú altre que controla el subministrament de matèries primeres, les indústries, els títols acadèmics i tot el sistema productiu, és a dir, els quatre fluxos dineraris. Si no volem negociar el valor dels béns, no té sentit queixar-nos-en perquè amb aquesta desobligació només fem que recolzar la nostra alienació i la nostra dependència.

Demanar la independència de Catalunya sense transformar el sistema econòmic i fins i tot reclamant un “nou Estat d’Europa” és objectivament contractori, per la qual cosa aquesta demanda només pot provenir de qui ja és amo del sistema productiu.

18

7 de maig

Centre Comercial Gran Via 2, Barcelona

Centre Comercial Gran Via 2, Barcelona

No vull perdre de vista el caire econòmic d’allò que està significat per independència i que, per tal de ser assolit, exigeix una altra crisi subjectiva. Aquesta altra crisi és un pas de transformació, no pas una continuïtat, un impàs. Vull dir que la crisi actual, tot i ser una crisi del subjecte, no té en la majoria de casos una causa autònoma, de la qual cadascú es pugui responsabilitzar de forma individual i subjectiva, és a dir, aïllada i conscient; i no tenint una causa autònoma, s’aconsegueix un doble efecte sense sortida que és el sentiment de culpa (retroactiu, per haver gastat) i el sentiment de deute (proactiu, per haver de retornar).

Aquesta és la gran mentida i el “coup de maître”, literalment. De cop, l’amo subjecta l’altre gràcies a una cadena de producció que té totalment controlada – la del diner –, i produeix un dels bens més preuats per ell – l’angoixa de l’altre – gràcies a aquells dos sentiments que són purament efectes del significant, atès que els diners ni es gasten ni es deuen, i menys encara si allò que signifiquen està en mans de l’altre. Això vol dir, en el pla financer, que si la producció – i molt concretament la del diner – està en mans de l’amo, és l’amo qui ha de retre comptes de la crisi que ha produït, i és l’únic responsable d’haver sostingut un imaginari de consum irresponsable i de despesa mediambiental insuportable.

Ara bé, la crisi subjectiva comença per admetre que l’amo no és només l’altre: la posició sembla tan desitjable que el discurs de la competència, la propietat, el mèrit, la salut i la seguretat a qualsevol preu han calat sense entrebancs. Molts de nosaltres hem volgut ser els amos de les nostres vides i de les vides d’uns altres cada cop que hem mirat el preu del producte en relació amb la nostra capacitat d’endeutament més que no pas amb les condicions de producció, contribuint a l’exportar molts sistemes de producció cap a països on el subjecte viu sota un esclavatge sever, que segurament ens arribarà de retruc. Allò reprimit retorna com a símptoma, i ja l’estem patint.

Com ha pogut fer això, l’amo? Després d’excloure el subjecte de tots els fluxos de diners, començant pel comercial i retributiu i acabant amb el tributari i pressupostari, les assimetries deixen d’estar recolzades per un metall relativament escàs com seria l’or, sense parlar de la confiança, que és “metall tou” en què es basen les assimetries entre subjectes que actuen com a tal. Jo et dono allò que tu vols i confio que tu m’ho tornis més endavant, o em retribueixis amb quelcom altre, o fins i tot que ho faci un altre – això últim en un sistema de reciprocitat comunitària, que és encara més elaborat. L’amo crea un efecte de sentit encadenat al sistema de producció del diner, que és el sentit del deute, i ho orienta tot no pas cap al pagament del deute – que no s’acabarà de pagar mai amb aquest sistema de dependències – sinó cap a la sostenibilitat d’aquesta mateixa dependència sistemàtica.

Així doncs, si volguessim elaborar la possibilitat d’una independència sistemàtica, hauríem d’acabar amb l’amo – no només aquell que tenim posat en l’altre sinó també i sobretot amb aquell altre, crític, que conservem dins nostre.

19

14 de maig

Mas - Sharon

La independència és una qüestió de vida o mort. No tant perquè més independència porti més vida, perquè de fet el desig de ser independent pot desencadenar una lluita mortal, sinó més aviat perquè la dependència tendeix a estructurar-se i a esdevenir aparentment natural, i aquesta dependència estructurada, que no pas estructural, duu a la mort en vida com qualsevol inèrcia de resignació.

La independència, doncs, és un projecte vital que presenta la urgència de ser realitzat com a qüestió. No plantejar-la com a qüestió és una irresposabilitat, contràriament a les representations a l’ús: els fills que surten de casa dels pares, els treballadors que s’associen en sindicats o, millor encara, en estructures més autònomes de cooperació, els diputats que trenquen la disciplina de vot del partit, les comunitats que se separen perquè volen consolidar unes formes de govern propi. Arreu hi ha subjectes capaços de deixar de representar allò que vol l’altre o que suposen que vol i parlar pel seu compte. Aquesta renúncia a la representativitat, que és l’alienació del discurs en alteritat i en pluralitat, apareix sovint com a irreverència, i en part és això mateix: un trencament vital amb la reverència, amb la inclinació a uns poders que no tenen més legitimitat que la que els altres li reconeguin. Però la subjectivitat no es descobreix fora de la discrepància i fins i tot del conflicte, que són formes consolidades de la diversitat. Cal absolutament distingir entre pluralitat, que és l’ordre numèric que representa el més d’u, més-que-singular o més enllà del subjecte, i diversitat, l’ordre genèric o del gènere que representa la pluralitat qualitativa de la diferència sexual.

Quan jo parlo en nom propi, parlo en primera persona singular encara que aquesta persona deíctica no es manifesti objectivament en el meu discurs. Precisament, ella es manifesta sobretot subjectivament, motiu pel qual jo puc emprar formes verbals impersonals i seguiré parlant en nom propi. Tanmateix, amb quina legitimitat puc parlar en nom d’un altre, ja sigui un fill menor d’edat, la comunitat de veïns o qualsevol altra associació humana, un partit, un poble? Si parlo en nom del meu fill que encara no sap parlar, que sigui perquè sóc conscient que no ha esdevingut subjecte i sóc jo qui parla en el meu interès fent servir el meu fill com a argument de legitimació del discurs. Això ho saben empíricament aquells captaires que es fan acompanyar de nens de bressol per a suscitar la compassió aliena. Però que un subjecte pretengui saber quin és el desig d’un poble sencer, no pas d’un partit al qual els militants s’adhereixen lliurement – en principi, perquè en aquest país als petits se’ls bateja en l’Esperit Sant o en el Barça amb la mateixa lleugeresa –, això només és possible des de l’exercici ideològic més violent de l’exclusió quantitativa i qualitativa de la veu de l’altre, quantitativa perquè és exclusió en massa, qualitativa perquè l’altre literalment deixa d’existir per al Jo qui parla, perdut en el seu propi interès i en els interessos d’aquells a qui fa reverència. El discurs que seguim i que ens demana creença i adhesió no és cap altre que el discurs que desconeix cadascú de nosaltres i que fins i tot dóna ordres de neteja ètnica, expulsant de l’espai públic tota veu dissident. Aquesta Catalunya no és un país independent, sinó una secta disciplinada que camina cap a un despotisme financer si no es desperta de l’al·lucinació.

A Catalunya, allò que veig és un poble més o menys alienat que penja cartells on es pot llegir “votar és normal” o “SíSí” en referència a una consulta dissenyada pel Clan amb unes preguntes que no deixen evidentment l’opció a voler independència sense Estat ni menys encara l’opció de declarar la independència o adhierir-se a una declaració que el mateix Clan és incapaç de fer, delegant aquesta vegada en el poble una potestat que no li va atorgar ni tan sols per a avalar una revisió constitucional que legitima la privatització ràpida i l’alienació definitiva del país. En aquest país, votar no és normal. És tan poc normal com la independència, i per això l’un i l’altra són encara objectes de demanda i de reivindicació davant d’un govern que només és burgès i ociós, sinó que és inútil i indigne de confiança perquè és còmplice amb el saqueig per la banca.

Per això la independència no és la resposta, ni tampoc una pregunta que es respon amb un Sí tan emfàtic com potencialment buit. La independència és una qüestió de vida o mort, i ens val més que sigui de vida: des de “la Caixa” al Banc Sabadell passant per tot el sistema d’endeutament que recolza l’esclavatge modern, un país que tingui com a president un genocida de la paraula i que ha tingut com a objectiu un pacte fiscal – diguem-li Execució – no pot ser menys que pròsper en botxins.

20

20 de maig

Dones en lluita. (Setmanari Directa)

Dones en lluita. (Fotografia: Victor Serri / Setmanari Directa)

Lluitar per la llibertat fins la mort implica l’intent de deslligar-se de l’Amo – l’Amo amb A majúscula, la funció simultàniament omnipresent, que pot operar des d’un altre autoritari, del Jo mateix, o de la fal·licitat del significant, i inapel·lable, perquè ni l’altre autoritari, ni Jo mateix ni la fal·licitat del significant són capaços d’escolta.

L’altre que dóna ordres – no només superficialment, amb imperatius (fes això, no siguis així, ves allà) – sinó que dóna l’ordre i mesura de les coses que li poden generar benefici i d’aquelles altres que hi poden fer obstacle, aquest altre només pot sentir l’assentiment d’aquell sobre qui té poder, i tota resposta que no sigui assentiment – rèplica, posada en qüestió, dissidència – no són escoltades perquè l’amo només les pot sentir des de la raó que té.

El Jo no pot escoltar perquè la funció que té s’oposa a la consciència i al coneixement, que es descobreixen i renoven gràcies a l’obertura de la llengua. La llengua s’obre i s’eixample primerament amb les formacions de l’inconscient, que poden generar preguntes sobre la significació dels somnis, intents de realitzar fantasies, o fins i tot les dues grans flors de la llengua: poesia i psicoanàlisi. Les formacions de l’inconscient també poden degenerar en la persistència indesitjable i incontrolada de símptomes, en el bloqueig o inèrcia perillosa del subjecte davant d’un acte fallit o lapsus linguæ comprometedors, o en les flors negres de la infermetat de la llengua que són tot mal alt, totes les malalties, des del consentiment en el patiment o la ignorància fins el fals suïcidi, aquell actuat des d’una autonomia significativa sinó motivat per quelcom que l’Amo ha fet o deixat de fer.

Tampoc no és capaç d’escolta, en termes simbòlics, el significant que opera fàl·licament, que s’imposa sobre l’altre tot assimilant-lo, i a la seva diferència, a la própia identitat. La fal·licitat del significant-amo depèn de la infal·licitat de l’altre, de la liquidació i apropiació de l’altre com a semblant, mitjà i pur pretext. El poder de l’amo no es guanya amb independència de l’altre ni li és indiferent: reafirma un poder que alhora infirma o invalida el subjecte de l’inconscient, guardià d’un valor imponderable.

Lluitar per la llibertat fins la mort o lluitar al costat de l’amo a canvi de la supervivència són posicions ben diferents. La primera és una posició vital, inaugurada per la consciència de la mort i d’allò que aquest límit permet apostar, capaç de copsar que la singularitat només s’allibera i es desplega en la mesura en què la paraula no estigui en mans de l’altre. La segona, en canvi, és una posició de complicitat amb els plans de l’altre que passa per una certa credulitat en les promeses que fa, i alhora per una traïció mortal a la pròpia veu. Per a qualsevol que estigui despert, convertir la independència en una senyera, com qui converteix un bé en una moneda, només pot ser objecte de sospita. Però què fan, sinó, qui aspiren a governar el “nou estat”?

Comencen per concebre la independència com un projecte col·lectiu, no pas del subjecte; institucional, no pas espontani; una qüestió de demanar permís, no pas de senyalar una diferència sobirana que sembla que, de tant difícil i negociada, sigui tant de mentida com la unitat d’Espanya – i efectivament, no hi ha unitat a Espanya ni a Catalunya perquè l’estat, com el matrimoni o qualsevol rite alienant, és un efecte d’unitat i aglutinació que fa creure en una homogeneïtat impossible – i desitjable només per qui la controla i en treu bon profit. Conceben una consulta popular per a desobligar-se del poder de representativitat que, aquesta vegada, no els convé perquè delega en ells un pes que evidentment no poden suportar ara ni mai, que és el de governar. I perquè ho saben perfectament, no deixen tan sols l’opció a que el poble expressi, amb un No-Sí, el desig de independència sense la tralla i els àrguens feixucs de l’Estat i de la festa constant i obscena del sistema electoral.

La classe política, a remolc de l’alta burgesia, només fa l’aposta segura, val a dir, l’aposta baladí, la no-aposta. Demanen fe i no creuen. Demanen no un, sino dos “sí” a una pregunta esbiaixada i poruga, malgrat el vestit de frontalitat i coratge que li fan dur. Un Estat, al cap i a la fi, és un repartiment de beneficis. Això que estan venent no és un país, són sobresous.

21

22 de maig

Abajo Izquierdo

Abajo Izquierdo

Com les monedes, la venda del país té cara i creu: sobresous i suïcidis. La venda del país té moltes formes i no és exclusiva de Catalunya ni d’Espanya. Grècia ja ha estat venuda més d’un cop a la finança global, representada per la troika, i el govern PSD (“socialdemòcrata”) de Portugal, que comparteix família política a Europa amb el PP espanyol, parla de “sortida neta” de la crisi amb la determinació impertorbable de qui podria parlar de “solució final”. Le Pen-pare, que no és més de dretes que els partits que governen a la Península Ibèrica, sinó tan sols més demagog i explícit, va suggerir que el vírus Ebola podria contribuir a solucionar el “problema” de la immigració. Està clar que no es tracta d’un lapsus, però sí es pot llegir com un símptoma en forma de sinécdoque, la figura d’estil que representa un tot o una part o extensió més ampla per una de més petita: el problema no és la població immigrant sinó la població “tout court”. I quina és la solució? Els catalans la sentim perfectament: l’€ vola. L’euro – nom-del-pare d’una unió econòmica que sempre ha estat decidida per la èlit financera, símbol d’una política de desigualtats que no ha passat mai pel poble i menys durant la fantasmagoria electoral, moneda especulable i per tant fora de l’abast de qualsevol criteri democràtic de distribució – l’euro vola: vola dels qui menys en tenen cap a qui més n’acumula.

I entre qui menys en tenen, n’hi ha que ho donen tot per dut – per dut, com ho diuen qui s’han pres foc “a lo bonzo” a les sucursals bancàries: m’ho heu pres tot, us n’heu dut tot. Aquesta és la creu que fa de contra al genocidi descarat dels que cobren sobresous. Repeteixo: els sobres de Bárcenas per als dirigents del Partido Pulpular – que és una mafia en tota regla – no són cap delicte i no són susceptibles de ser jutjats com a tal, sinó com un genocidi, i no pas, tampoc, per negligència. Si algun criteri defineix la capitalització de beneficis en el sistema capitalista aquest criteri no és precisament la ignorància de les lleis que l’organitzen.

Suïcidis són decisions per les quals uns cossos singulars es converteixen en significants del robatori de gaudi al qual han estat subjectes. Tanmateix, en el suïcidi aquests cossos encara són gaudits per un significant Amo que ha lligat ontològicament la seva existència al deute. Aquí esdevé especialment palès el caràcter fantasmàtic del deute envers el Pare i la seva potència de mort, per la qual cosa és fals que els subjectes no se suïcidin, perquè actuen (posen en acte i en acta) una sobirania limitada (limitada perquè impossibilita la sobirania futura). Però també és fals que se suïcidin, perquè només fan que actuar el plus de gaudi de l’amo, l’excés que denota el descontrol sobre la mà d’obra que l’amo és incapaç de passar a acte si no és matant. L’empobriment, la despossessió intencional de l’altre és estructuralment equivalent a l’homicidi perquè actua materialment l’escassedat extrema que és la subtracció de recursos materials mitjançant el disseny pervers de l’economia capitalista, que és instrínsecament excloent i genocida.

22
26 de maig

Multireferèndum 25 de maig. Foto: BTV

Multireferèndum 25 de maig. Foto: BTV

Unes eleccions són un text. Pel fet de fer semblant d’una expressió de la voluntat del poble, fàcilment esdevenen pretext. Pre-text per a què, previ a què? Primer de tot, al “conflicte d’interpretacions”, segons la fòrmula de Paul Ricœur. Les eleccions que van tenir lloc ahir – i els resultats estadístics que van tenir, que no sent els més interessants són els més fàcilment observables – em serveixen de pretext per a donar continuïtat al meu argument. Parlo de continuïtat perquè les dades estadísticament més rellevants – l’abstenció i la victòria dels partits de la dictadura d’alternància – persisteixen sense canvis en la majoria de països. Aquest, però, també és un efecte del protagonisme de l’estadística com a mètode de lectura, que proporciona un anàlisi tan maldestre i un resultat tan poc fiable com n’és d’esbiaixada la posició que s’instal·la en la suposada neutralitat i objectivitat de les dades estadístiques.

Aquest malentès sol afavorir resultats tan catastròfics en la clínica (tinguem present fins a quin punt molts “professionals psi” fan el ridícul amb l’ús del DSM) com en la politologia o ciència política que, entre altres tasques, fa la lectura de dades que estima interessants per a la consideració dels canvis estructurals en les formes de governació. Un exemple molt clar de que allò més evident s’escapa als anàlisis ha estat, per exemple, la victòria no reivindicada – i per això menys sospitosa – del moviment Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que va decidir assembleàriament no presentar-se a les elecciones europees tot exposant-ne els motius – la qual cosa no vol dir que hi hagi hagut consens, però el consens assembleari és una figura de raó majoritària incloent per vot directe, contràriament a la democràcia, que és la imposició d’una raó majoritària excloent per vot indirecte.

A més, la CUP es va associar a altres moviments fortament arrelats en la defensa dels drets socials, que són ni més ni menys que drets humans, com ara el Procés Constituent, per a organitzar un multireferèndum sobre qüestions tan rellevants com la il·legitimitat del pagament del deute, els transgènics en l’agricultura catalana, la sobirania energètica per part de la ciutadania, o el caràcter vinculant d’una Iniciativa Legislativa Popular. La prohibició i persecució de membres de l’organització de les meses electorals és una dada prou rellevant sobre la legitimitat democràtica del partit que més reclama els honors de representativitat i els beneficis de la sobirania catalana, molt concretament la coalició Convergència i Unió.

  • Quants electors a Catalunya són conscients de que CiU, la mateixa coalició que prohibeix aquesta consulta popular espontània – el multireferèndum – no pot promoure l’altra – la del “Sí, Sí…” – si no és pel seu propi benefici?
  • Quants són conscients de que el partit que va obtenir més vots a Catalunya a les eleccions d’ahir forma, amb CiU, el tàndem del bipartidisme català, i que en conseqüència són la cara i la creu del suport polític local al negoci del deute i de la privatització?
  • Quants són conscients que els diputats de Unió Democràtica, part de la coalició CiU, pertanyen al mateix grup parlamentari que el Partido Popular, que tant critiquen?
Marine Le Pen "LA FRANCE FN" Primera plana del Libération 26 maig 2014. Libé. La une. Première de couverture. Front National.

Marine Le Pen “LA FRANCE FN” Primera plana del Libération 26 maig 2014

És difícil no fer un anàlisi sense caure en la detecció de patologies socials com les que es manifesten no només en la participació electoral – fet de submissió per se – sinó en l’elecció desinformada i per tant pulsional de representants polítics. Els representants faran, pel seu torn, unes eleccions en nom de la població, hagi o no votat, i hagi o no votat per tal o tal altre representant. L’expressió més massificada d’aquesta tria pulsional pot haver estat l’elecció de Marine Le Pen a França, que el diari Libération va significar tot seguit amb una portada on l’hereva directa del també demoagog Jean-Marie Le Pen i els estels de la senyera europea cedeixen protagonisme al titular “LA FRANCE FN”, amb una disposició tipogràfica que facilita l’aparició equivocant d’una I entre les inicials del partit xenòfob: “LA FRANCE FIN”, la fi de la França – o el fi de la França, la seva teleologia –, França com a significant d’un malestar amb l’altre i, a la vegada, de la necessitat d’un Altre en el país de la “civilisation” i de la “république” i de la tríada “llibertat, igualtat, fraternitat”. Prenguem nota del caràcter delirant, ergo persecutori, de totes aquestes fantasies textuals; i prenguem nota dels efectes que tindran en el Real.

Bart de Wever, alcalde d'Amberes i guanyador de les eleccions europees a Bèlgica

Bart de Wever, alcalde d’Amberes, guanyador de les europees a Bèlgica

En el “No a Brussel·les” de Marine Le Pen ressonen altres negacions, des de la negació a Brussel·les no pas com a capital d’Europa sinó com a capital de Bèlgica, recolzada estadísticament per la victòria dels independentistes flamencs, fins a la negació d’Espanya, un altre fenomen histèric viscut a una Catalunya que no té prou amb la singularitat del seu trauma cultural per a bastir una identitat nova, basada en la diferència més que no pas en la violència de rebutjar un altre identificat amb Espanya.

Si l’atenció – i la tensió – no estigués posada en aquest altre, seria més fàcil atendre a la Catalunya “francesa” com a extensió d’aquesta diferència positivitzada des de les possibilitats no centralistes i no violentes de governació local, tendencialment diversificades, inclusives i no autoritàries. Seria més fàcil també entendre que la posició d’una Candidatura d’Unitat Popular és diferent d’aquella del moviment Podemos, en la manera de debatre, de decidir i de representar-se, i que aquesta diferència potser vol dir quelcom sobre altres diferències entre una manera de fer a Catalunya i una altra manera de fer a Espanya, i que l’una i l’altra poden estar d’acord i cooperar segons convingui recíprocament. De fet, tal com recuperava ahir Jordi Graupera, no puc menys que felicitar un valent Pablo Iglesias que, tot representant més d’un milió d’electors a Espanya, va afirmar quatre mesos abans de la nit electoral: “si los catalanes quieren irse, no hay nada que discutir”.

23
28 de maig

Oriol Junqueras i Risto Mejide (Ecoteuve)

Oriol Junqueras i Risto Mejide (Ecoteuve)

La fòrmula emprada per Pablo Iglesias, amb quelcom metafòric que recorda l’expressió d’un final de relació afectiva, és una declaració implícita però molt inequívoca de la independència d’Espanya. Dir que “si els catalans volen marxar, no hi ha res a discutir” significa tenir en compte no només el desig de l’altre sinó ja la seva realitat expressada, també implícitament i inequívoca, en l’abstenció activa de CUP. Aquesta posició de la Candidatura d’Unitar Popular en les eleccions europees expressa una intenció de no participar ni ser còmplice del projecte centralista europeu. Que no hi hagi “res a discutir” senyala el dret inalienable i inapel·lable de l’altre a l’autodeterminació i situa com un dels més progressistes – i capaços d’enteses futures amb Catalunya – el projecte polític espanyol encapçalat per Pablo. Coses del significant, el nom del pare (Iglesias) es pot llegir com una pluralitat de creences que poques vegades ha caracteritzat l’Estat suposadament aconfessional, i sota una teologia política de fet, que és Espanya.

Pablo Iglesias (foto: Jairo Vargas / Público)

Pablo Iglesias (foto: Jairo Vargas / Público)

Aquests, però, són efectes d’una minoria pensant, també anomenada ociosa per la burgesia treballadora, patidora, acumuladora. La minoria que recolza Pablo Iglesias no inclou ni tan sols l’esquerra disciplinada, la que té fòbia al risc i al lideratge, la que confòn iniciativa privada amb capitalisme i el desig com un més enllà de la necessitat purament capritxós; aquesta és l’esquerra neurastènica i sempre ressentida i rancuniosa, la dels bàndols enfrontats per a gaudi de la dreta, la que mira de reüll l’estratègia subversiva d’instrumentalitzar el marketing polític per a accedir a un espai de decisió que només abastaven els partits de la dictadura bicèfala. Aquesta és l’esquerra que veu dreta i repressió pertot arreu menys en la pròpia autocomplaença, esperit persecutori i de venjança. Podemos, moviment nascut amb la força dels objectes ambigus i preparats, té enemics a la dreta i a l’esquerra perquè evidentment parla d’una independència també pel que fa a aquesta divisió i a les formacions de compromís que se’n han generat, com ara la Tercera Via, on podem situar, a Catalunya, ERC.

La victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya no és de cap manera un trencament amb el bipartidisme, a menys que s’identifiqui Catalunya com la comunidad autónoma del reino de España – que ho és encara per a molts que, no pas per aquesta percepció minoritària tenen menys drets que qui vivim en una Catalunya sobirana amb un projecte d’independència que passa necessàriament i de manera innegociable per la determinació fonamental del subjecte com a única veu política amb plena legitimitat, és a dir, un país on la representativitat està limitada a l’expressió mínima necessària a la millor governació possible.

La victòria de ERC ha estat facilitada sens dubte per l’odi del govern CiU cap al poble la voluntat del qual diu representar, una veritable demofòbia que ERC ha sabut capitalitzar electoralment tot i la conxorxa constant amb la coalició que governa actualment. No podem deixar d’observar com de tancat en els despatxos del poder és el significant Catalunya que aquest poder tant acarona com a nou estat de l’Europa deutòcrata, i que l’endemà de les eleccions europees vam poder constatar una altra vegada com aquest poder no va dubtar en donar ordres al dispositiu policial perquè buidés l’espai ocupat de Can Vies, propietat de TMB, l’empresa de serveis de transport públic moguda per l’interès del màxim benefici. No és qüestió aquí d’analitzar la legitimitat de l’ocupació d’edificis – n’he parlat i escrit en altres ocasions en la mesura en què actua una relació problemàtica amb la propietat i l’espai – sinó de la unilateralitat de les decisions preses, la incapacitat d’escoltar els electors i menys de pactar solucions per als conflictes d’interpretació i d’interessos, i la forma de violència sistemàtica que ha agafat la dictadura també amb una important expressió local per part de l’Ajuntament de Barcelona i de l’invisible alcalde de CiU Xavier Trias.

Per tant, la victòria estadística de ERC pot ser instrumentalitzada per tal de representar una deslegitimació de la política de CiU però, en realitat, no la significa. També es pot llegir com una deslegitimació de la política del PP, però només en la mesura en què aquest és un partit de govern espanyol. En aquest sentit, els resultats a Catalunya demostren un rebuig significatiu dels partits hegemònics espanyols, Popular i Socialista però no pas un rebuig de l’esquema bipartidari de la mal anomenada alternància democràtica, sinó més aviat una reproducció fiel d’aquest bipartidisme. El lideratge de ERC garanteix, en conseqüència, la bona salut d’allò que es dibuixa ja com la futura dictadura bipartidista catalana, inspirada directament en l’espanyola i en altres dictadures europees.

Aquesta victòria dubtosa convida a mantenir els ulls posats a França, on la decepció relativament al govern del partit menys a la dreta (el Socialista encapçalat per Hollande) ha costat un gir primari i grollerament acrític de bona part de l’electorat cap a l’extrema dreta més demagògica, fòbica i polaritzadora, en part també gràcies a la contribució de l’agència de sondejos Harris Interactive, propietat fins el novembre del 2013 del fons Carlyle (que, l’any 2011, gestionava les fortunes de les famílies Bush i Bin Laden), quan va ser comprada per Nielsen Holdings. El resultat de Le Pen pot haver estat amplament afavorit per la forta manipulació estadística de la consulta d’opinió tal com Harris Interactive la va dur a terme.

Decebre l’electorat d’ERC fins a conduir-lo a aquest tipus de moviment d’oposició per radicalització o evitar un gir semblant al que s’ha verificat a França, determinat per la capitalització demagògica de la por com a xenofòbia o fòbia de l’altre pot dependre no només de les polítiques que es durien a terme en un possible govern ERC però també de les aliances transnacionals per afinitat de programa, donant prioritat al nou front contestatari de la deutocràcia més que no pas del projecte europeu. Al nivell del parlament europeu, Portugal i Grècia apareixen formant amb Catalunya aquest nou front potencialment contestatari, concretament mitjançant la coalició comunista-verd CDU a Portugal i el bloc d’esquerres grec Syriza, aquest últim vencedor de les europees a Grècia i CDU assolint un resultat significatiu a Portugal, un altre país atrapat en el fang bipartidista.

En tot cas, en termes globals el centralisme europeu pateix molt més que no pas el bipartidisme perquè aplega vessants tan diverses com els euroescepticismes, alguns partits localistes o amb agendes específiques i els ultranacionalismes. La identitat nacional es construeix amb l’altre i per tant se l’ha d’escoltar. Destruir-lo pot ser l’opció menys económica: tard o hora l’aniquilació farà símptoma.

24
2 de juny

René Magritte, "Objectes familiars"  (1927)

René Magritte, “Objectes familiars” (1927)

Econòmicament, l’exclusió fa símptoma i mata. Ho fa simbòlicament, per l’engranatge ideològic que té, i ho fa estructuralment, modificant el Real, limitant les nostres possibilitats adquisitives, la percepció que tenim del valor dels béns i de nosaltres mateixos com a part d’un sistema de producció, apropiació, alienació i gaudi d’aquests béns.

La ideologia només té realitat gràcies al discurs, però es tracta d’un discurs la força del qual rau en la invisibilitat que té. És així com esdevé més fàcil adherir-se a discursos religiosos que expliquen o fan suportables els límits de la vida i del principi de plaer, o creure en la necessitat de l’Estat per a administrar l’economia, o en el caràcter democràtic i pacífic dels dispositius de poder, que no pas sostenir el dubte que embolcalla tot saber, qüestionar el Pare, viure amb la mort davant dels ulls, com la veiem simbolitzada per una calavera en nombrosos quadres tenebristes.

Els motius ideològics per a l’exclusió tenen a veure amb l’ordre interpretatiu capitalista, que estableix el sentit dinerari – i molt concretament cumulatiu – com a predominant (hegemònic) en significants com ara mercat, economia, iniciativa, necessitat o creixement. Com qualsevol altre significant, per definició, aquests tampoc no estan tancats, però difícilment se’n podran rescatar unes dimensions que estan sent sistemàticament negades i reprimides.

Aquesta negació per part del sistema capitalista consisteix actualment en reforçar l’esquema piramidal de dependències i obediència en la forma de polítiques d’austeritat o, de forma encara més mediàtica, perquè més explícita, en aprofundir estratègies de vigilància. Els efectes de la negació presenten una convergència evident – repressió i escassedat – que es poden llegir a diversos nivells. En l’inconscient, allò reprimit retorna com a símptoma i l’escassedat esdevé desbordament, brot. Socialment, la repressió pot produir disciplina, però també latència d’odi, mentre l’escassedat pot ser un instrument de genocidi – “reduir la població” és l’eufemisme utilitzat – però també nodreix la còlera dels desposseïts. En tot cas, hi ha un davallament dràstic del potencial productiu i una pèrdua substancial, qualitativa, de la capacitat poètica del subjecte de l’inconscient. Si cada dia, un cop ens despertem, ens trobessim les condicions adients per a recordar els somnis, indagar-ne el sentit i dur a terme l’intent de realitzar-los, el sistema de dependències cauria perquè la independència brolla del malic impertorbable del somni. Llàstima: l’escassedat en què ens trobem no facilita gens ni mica aquesta realització crucial.

Per al sistema capitalista, que és un sistema competitiu on el guany queda relativitzat per la pèrdua absoluta (perquè uns pocs guanyin proporcionalment molt, la majoria ha de perdre-ho gairebé tot), els equilibris són difícils i rigorosos. El nivell òptim de dominació es troba exactament entre la construcció d’un benestar ajustat i d’un malestar justificable. Per altres paraules: entre anar molt just i seguir tirant perquè la crisi no deixa cap altra opció. Sabem que això és una victòria de la classe dominant, que s’ha invisibilitzat, com un déu llunyà, en la creença de que no hi ha alternativa, de que no hi ha classes socials i de que qui té més dóna suport a qui menys en té. I tot això és fals.

Aquest règim d’interpretació que està sotmès a la ideologia cumulativa del capitalisme ha facilitat, entre altres, un efecte indeleble sobre el significant “creixement”, que ha deixat de significar, en termes econòmics, una progressió vital cap a la mort (com ens senyalen, a nivell morfològic, els verbs incoatius o, a nivell filosòfic, l’ésser-per-a-la-mort de Heidegger) per a representar l’acumulació per despossesió.

L’acumulació per despossessó és una clau fonamental per a entendre i superar el capitalisme, que ara per ara és una de les pitjors dependències, i de les més sòlides i esteses. Significa que no es tracta només d’acumular moneda com a materialització simbòlica de poder i suport imaginari d’un gaudi exorbitant, sinó que es tracta de sostreure poder i gaudi i fins i tot la mera posició i la mera satisfacció de necessitats de l’altre. No és només una lluita a mort de pur prestigi, en els termes de Hegel, sinó un holocaust objectiu, un malson realitzat com a gaudi negatiu ininterromput, sense malic semántic, sense enigma desencadenant de curiositat ni causa misteriosa de desig. El capitalisme és un sistema de liquidació acrítica capaç de neutralitzar qualsevol significant que quedi atrapat en la il·lusió comunicativa.

És en el malentès que s’insinua el punt d’inversió, i l’inconscient reté el monopoli subversiu d’aquest antimestratge. Rialles involuntàries, actes fallits, somnis, lapsus, col·lapse: el capitalisme hi perd el cap, i comencen les sorpreses inoportunes.

25
3 de juny

Andy Warhol, "Elvis Presley"

Andy Warhol, “Elvis Presley”

Als mitjans tradicionals no solen agradar les sorpreses, per la qual cosa són freqüentats per experts de la comunicació, subjectes que no parlen com a tal sinó que participen d’una escenificació de diversitat on actuen com a individus o com a representants. Entre els discursos egòics de l’individualisme i els superegòics de la representació, és possible acotar considerablement l’escriptura de l’inconscient. Sabem com n’és de difícil, però com a mínim s’intenta garantir que aquests formadors d’opinió funcionin com a amplificadors de perspectiva, uns amplificadors potents que, amb petits efectes discursius, introdueixen variacions previsibles sobre la controvèrsia, polaritzen els debats i distreuen de les subtileses, dels matisos, dels grisos imperceptibles.

Tertulians mediàtics i altres formadors d’opinió venen la feina de pensar per molts altres, amplifiquen els interessos de qui els la compra i, gràcies a la continuïtat de la seva presència, es basteixen una reputació manllevada a les veus ocultes projecten. Aquest origen no declarat de la veu de l’interès els converteix en ventrílocs, imitadors professionals d’una Alteritat que es confón – excessivament, efectivament – amb Autoritat. Els amos, a més d’esclaus i botxins, també necessiten ventrílocs.

Als ventrílocs els pot estranyar de vegades el curs insospitat dels esdeveniments, que és tant important domesticar i encabir en la lògica de la normalitat o, en tot cas, d’una irrupció inesperada que s’ha de reconduir del capcurucull de la intuïció a la plana perfectament llisa i sense accidents de la raó majoritària. Una llengua sense accidents, però, és una llengua artificial, no pas perquè la llengua sigui natural en un sentit evolucionista, podríem dir fins i tot essencialista, sinó perquè, en la mesura en què el subjecte és lingüístic o no és, i més concretament és un significant-parlaltre, llenguatge i inconscient són connaturals.

Si la formulació que va avançar Lacan de que l’inconscient està estructurat com un llenguatge és troba negativament confirmada en què el llenguatge està estructurat com un inconscient, aquesta connaturalitat només pot ser esquivada gràcies a l’operació d’alienació. Aquesta operació, simbòlicament confirmada per la declaració del Tribunal Suprem del passat 19 de febrer de que hi ha “alienitat” (“ajenidad”) en la relació del contertulià amb el mitjà de comunicació, que seria laboral no pas mercantil segons aquest dictamen amb valor de sentència: “la ajenidad se pone de manifiesto, como se ha indicado, en la participación del periodista en un programa diseñado y dirigido por la empresa de comunicación”. El capital que suporta aquesta empresa és l’Altre: l’autoritat que parla com si fos una alteritat mitjançant la veu del ventríloc. Tanmateix, aquesta alienitat no fa referència sinó al principi d’identitat de la lògica clàssica, aquella que exclou definitivament la terceritat invisibilitzada del subjecte de l’inconscient en cadascú dels participants d’aquella escenificació de conflictes.

En la superfície, aquesta representació que mediatitza el pensament, tasca eficaçment postergada i delegada, és un circ d’ombres on els ventrílocs semblen subjectes perquè poden fer servir la primera persona singular. Tanmateix, si furguem el discurs, la subjectivitat està inhibida per l’interès possessiu que la hipoteca i gaudeix. En conseqüència, no hi ha espai per a experimentalismes ni obertures insuficientment calculades: qualsevol imprevist o sortida de to relativament al curs del pensament únic – amb les variants necessàries per a crear un efecte de diversitat, naturalment – s’ha de reconduir a la finalitat cumulativa del capital que sosté la religió del significat.

Com definir els preceptes d’aquesta religió? La creença fonamental és en la coincidència d’un significant amb un significat, liquidant la diferència sexual que, per la seva divisió estructural, fa impossible aquella coincidència. La diferència sexual també és liquidada perquè és la gran xerraire de l’inconscient i, quan treu el cap, exposa la discontinuitat d’allò suposadament identitari, establert, assumible com a veritat. Contra la inèrcia de la credulitat en els efectes de sentit, la diferència sexual no exclou el no-sentit, no respecta el principi de no-contradicció i no té res a perdre contra l’ordre interpretatiu del capitalisme que, malgrat l’avenç cec i sense miraments de la tècnica, és incapaç de contenir la poètica irreprimible de l’inconscient, és força maldestre quan es tracta de respondre a les preguntes prohibides (causa i desig) i no pot donar sentit als fenòmens que desborden el saber referencial.

Això permet identificar unes dependències i escassedats molt fragilitzants en el si del sistema capitalista que, cíclicament, fan símptoma sobre el model productiu que ostenta, i també sobre el règim de veritat que necessita constantment reproduir la liquidació del subjecte. Aquelles dependències i escassedats seran necessàriament reproduïdes en un país que no canviï el model productiu ni el règim de veritat del sistema capitalista, val a dir, un país que no abandoni el capitalisme amb molta determinació.

En un país veritablement independent, poden haver-hi tants sexes com subjectes, tant deure com dret, tants significants com parlaltres, i els ventrílocs sempre podran dedicar-se a la poesia.

26
8 de juny

Taller de confecció del polígon de Mgouga a Tànger. Foto: Carlos Castro, DIRECTA.

Taller de confecció del polígon de Mgouga a Tànger. Foto: Carlos Castro, DIRECTA.

En una posició pràcticament antagònica a la dels ventrílocs, trobem aquells que viuen submergits en l’escassedat, aquella determinació efectiva del Real que resulta de l’exclusió progressiva del gaudi subjectiu. Això vol dir que, com que el gaudi és gaudi de l’altre – o amb l’altre, però mai independent d’un altre –, l’amo pot gaudir subjectivament en la mesura en què es troba en una posició d’usdefruit de l’altre, en què l’altre està al servei del gaudi de l’amo. Aquest fet d’assimetria és allò que distingeix, precisament, l’amo d’un altre: l’amo gaudeix de l’altre, no-amo, ja sigui com a mà d’obra, recurs humà, bé en propietat, font d’angoixa – en tot cas com a cos desposseït –, però l’altre, no-amo, no pot gaudir de l’amo perquè la posició que té és, per definició, la de no gaudi. Per descomptat, no es tracta literalment d’una absència de gaudi, atès que tothom qui no és amo i està governat per un amo gaudeix les conseqüències d’aquesta assimetria i els efectes de la condició ser sobrant, de quedar-se amb les possibilitats que sobren d’un repartiment iniciat i governat per l’amo, qui es reserva el dret de no deixar-li a l’altre cap possibilitat que no sigui l’obediència a la voluntat de l’amo, que és una voluntat de poder.

La posició de l’amo i de qui el secunda o amplifica – com és el cas dels ventrílocs – és sempre la menys legítima, perquè l’amo l’ha usurpada o, si l’ha heretada, no hi va renunciar. En canvi, la posició de qui són al servei de l’amo és una posició de gaudi objectiu: ells són objecte del gaudi de l’altre, hi estan subjectes en la mesura de la dependència que pateixen; i si aquesta dependència encara proporciona uns altres tipus de gaudi, que no pas els mateixos de l’amo, són formes de gaudi en funció de l’amo, és a dir, en funció del gaudi d’un altre que és amo. Tanmateix, aquestes formes de gaudi aparentment democratitzades, que suposen una imitació degradada o una versió o contrafacció de les que només hi són a l’abast de l’amo, són també il·legítimes i injustes perquè obeeixen al mateix règim de distribució assimètrica de la producció que no només divideix un poble en classes socials sinó que esquartella el món en països de recursos, països de producció i països de serveis i consum. Aquestes divisions no són estrictes i no es tracta d’aplicar-les i fer un mapa segons l’estadi de la cadena de consum que prevaleix, però conviden a reflexionar sobre quina independència es pot assolir quan s’ha d’importar tant des de l’estranger, és a dir, quan l’estranger és tant important.

La importància de l’estranger, és a dir, d’un altre relativament a un espai que és governat com a territori sobirà, s’ha de trobar en un equilibri si veritablement es planteja la sobirania, que no és tant una qüestió de govern sinó sobretot de recursos i equitat distributiva. Espanya és un país políticament independent en la mesura en què se’l reconeix institucionalment com a tal, però a nivell de govern no és sobirà, senyaladament perquè el govern que té reconeix com a legítims uns poders supranacionals que mantenen el govern lligat de mans amb l’efecte persecutori del deute. El govern espanyol, pel seu torn, instrumentalitza políticament aquesta dimensió persecutòria com a argument psicòtic de negació dels drets de la població, i molt concretament de drets humans, en la mesura en què el deute es fa representar com a finalitat absoluta, és a dir, com una Alteritat metafísica que permet articular la política de les relacions econòmiques, inclosos tots els fluxos dineraris, a la manera d’una teologia.

El deute s’eleva a déu-te en la mesura en què els amos obeeixen els preceptes de la seva metafísica, tot sotmetent-se al govern imaginari d’aquella finalitat absoluta.

27
10 de juny

Tenint present el caire lingüístic del diner i el déu-te com a dimensió imaginària que sotmet la manera com s’administren tots els fluxos dineraris i relacions econòmiques a la finalitat absoluta de re-pagar el crèdit, podem entendre que des del poder representatiu, des de la burgesia amb els seus ventrílocs, només es pot imaginar un nou país com una rèplica menor d’allò que ja coneixen, una reproducció fiel dels mateixos lligams, institucions i déu-res. Un nou país, no pas un país nou.

La forma del país nou només la poden intuir els desposseïts, i són també qui pot intentar amb propietat realitzar aquella forma.

No és l’amo sinó aquell de qui l’amo gaudeix qui pot veritablement desitjar un país nou, independent, perquè l’amo creu que és independent però l’atrapa la necessitat de l’altre. Tanmateix, l’esclau sap que no és independent i compta almenys amb tres opcions: resignar-se, treure’s la vida, o seguir desitjant. L’única cosa que el pot fer lliure no és lluitar sinó desitjar. És cert que el desig també és un lligam i hom també lluita per un desig, i per això es diu que “la lluita continua”. Però l’altra via, la de submissió, ofereix un semblant de seguretat tan pervers que qui no l’abandona s’hi ha de mantenir i seguir perdent en nom d’un altre. Això vol dir que hi ha dues lluites possibles: hom pot lluitar per a conservar la seva dependència i creure en la promesa d’un reconeixement simbòlic per part de l’amo (pujada de sou, ascens, prestigi relatiu), o bé: hom pot lluitar per a assolir una certa independència tot desacreditant el discurs dels amos, és a dir, traient crèdit a les promeses que facin i als reconeixements que prometin, perquè el desig que alimenta aquesta lluita és molt més proper a l’escassedat, al desnonament, a la penyora que no pas el principi d’acumulació.

La condició d’un ésser de desig és l’escassedat. Acumular i especular són un deliri sobre una fantasia, és a dir: un aspecte del fantasma que fa efecte de realitat.

L’amo només té condicions de declarar el que vol depenent de les condicions d’acumulació de béns i poders que aquesta redistribució territorial li proporcioni. És per aquest motiu que el govern català és incapaç de declarar la independència del país de forma unilateral: perquè el govern representa interessos propis com a instància de representació, com a institució, no pas la voluntat de qui promet representar. És per això que l’alteritat a la que Artur Mas es va adreçar en un cartell propagandístic del 2013 l’exclou a ell mateix, no només perquè en un cartell el polític queda reduït a icona de suport a una frase publicitària, sinó perquè “La voluntat d’un poble” és precisament la que ell no representa ni pot representar.

Amb prou feines “Artur Mas” o qualsevol altre polític en posició de ventríloc pot ser considerat un element de la classe “poble” perquè la democràcia és, al cap i a la fi, el règim que substitueix el desig d’un mateix per la voluntat d’un altre que promet representar-lo.

28
13 de juny

L'or del Rin, de Richard Wagner, en el Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 2013. Foto: A. Bofill

L’or del Rin, de Richard Wagner, en el Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 2013. Foto: A. Bofill

Què vol dir ser català? L’animal que parla pot ser quelcom de què no pugui parlar? Hi ha quelcom que sigui – i no només que hi sigui, com s’ha volgut interpretar el Dasein – que almenys no hagi estat somiat? Aquesta confluència en Martin Heidegger, filòsof del llenguatge, de la poesia com a objecte(a) de l’esperit, de la ètica com a civilització del no-res, li permet anomenar la localitat (Da: allà) del no-acte per excel·lència (sein: ésser): ésser és la inèrcia.

Però a qui va escriure que el llenguatge és la casa de l’ésser – frase habitualment treta del context ètic que li atorga una enorme estranyesa i la vincula a la castració fonamental: jo essencialment no sóc i fonamentalment no puc parlar – se li va escolar la intuïció de que el destí d’Alemanya no era un altre, en aquella primera meitat dels anys 40, que la persecució paranòica i l’aniquilació inefable – per inhumana – de l’altre grollerament identificat amb “aquell que té un altre cos”. Cent-cinc anys després de que Hegel escrivís que “l’esperit germànic és l’esperit del nou món, que té com a finalitat realitzar la veritat absoluta com a autodeterminació absoluta de llibertat, que té per contingut la seva forma pròpia absoluta” (Lectures sobre la filosofia de la història, 1837), una forma identificada amb el “Principi cristià” (l’excusa metafísica més legitimadora), Heidegger no pot ser considerat innocent: en els seminaris de filosofia presocràtica que aleshores va impartir, no va fer suficientment palesa la dimensió exiliada de l’animal que parla, exili que es deu al fet que el llenguatge és un altre i, incapaç d’observar l’evidència d’una violenta biopolítica – que va haver d’esperar el dol funest de la barbàrie de l’Holocaust i l’honestedad intel·lectual de Michel Foucault per a ser nombrada –, va girar la cara per a triar, com a objecte d’enraonament, la màquina d’escriure com a significant tecnològic de la “pèrdua” de la mà!…

…mentre la veritable castració, tan a mà, tan a l’abast, romania tant invisibilitzada com els camps de concentració on l’altre era domesticat per aquell mateix llenguatge que no només era casa de l’ésser sinó instrument d’horror. L’intent de liquidació absoluta de l’altre, perfectament identificat com a jueu, demostra l’error de no copsar l’alteritat del mateix i l’imperatiu de posar-li un cos totalment alteritzat i capaç de suportar el gaudi semàntic d’acabar la frase. Però cap frase no s’acaba en ella mateixa, cap significant no es tanca del tot, i l’intent defensiu de terminar la frase per a significar la totalitat ideal del Jo roman abocat a l’abisme d’exterminar. I l’Holocaust, com qualsevol intent de reducció de l’alteritat a un altre cos, a una identificació que és no del Jo i no del tot, no tanca cap mena de ferida ni resol la dependència com a marca de castració.

Que la independència de Catalunya sigui la independència d’Espanya és un pèssim auguri.

Mentre Heidegger rescatava Hölderlin de la seva prolífica esclerosi i assaboria les profecies poètiques de Rilke, altres prosèlits del deliri hegelià malferien la civilització que prometien edificar i queien en un biaix formalment idèntic al que, en l’Antic Testament, permetia dividir el món, amb normalitat aparent, entre justos i impietosos, donant-se el cas de que els últims no escrivien. El jo, el subjecte d’enunciació, sempre era just o, el que és pitjor, un representant dels justos, mentre l’altre era l’impietós.

És el principi mateix d’identitat allò que cal qüestionar. Jo sóc català perquè és pel català com a llengua particular que jo sóc dit. La llengua em diu. Podria ser fins i tot més entenedor parlar només de dialectes. El català, com el castellà, l’anglès o l’aranès, són dialectes, maneres comunes de parlar, comunes a qui les parla i per això transversals als països. La llengua (langue), en la distinció clàssica que va proposar el lingüista suís Ferdinand de Saussure, s’entèn millor com la forma particular del llenguatge que una comunitat de parlants pot articular per a construir relacions de sentit. Aquest fet d’articulació, que és la paraula (parole) permet operar des del significant sobre una realitat que és, abans de tot, una realitat viabilitzada per un cos propi. Que la meva manera de parlar sigui sobretot en català només vol dir això, en una primera construcció de sentit: que la meva manera de ser està permanentment atravessada per aquesta forma particular de la llengua que és el català, i que si jo dóno cos al català, no sóc català perquè hagi nascut a Catalunya sinó perquè és el català qui em diu. Un país pot declarar independència i fins i tot pot ser un imperi, pot saquejar i eliminar altres països i identificar-se sobre el greuge profund d’una violència sistèmica, però un dialecte mai no és independent perquè depèn dels cossos que diu.

Els catalans som qui parlem català i som qui diu el català, els parlants que el català diu. N’hi ha que parlen des del biaix del principi d’identitat, la qual cosa impedeix gaudir de l’altre, tant si l’altre és l’altre cos com si es tracta del llenguatge que ve, és a dir, la llengua tal com es va transformant. És així com els diccionaris, i alguns en particular, tenen una funció de museu, fins i tot de mausoleu on la llengua s’inhuma: és inhumada i inhumanitzada.

Nascut a Portugal, on he viscut fins als vint-i-quatre anys, vaig venir a viure a Catalunya on, cinc anys més tard, vaig començar a somiar gairebé exclusivament en català. L’inconscient també fa casa. Això encara va fer més evident per a mi que sóc parlat per la llengua i que estic atravessat pel significant. El significant funda la dimensió (dit-mensió) d’allò que sóc, no pas perquè sóc-aquí en el sentit groller d’una territorialitat ni tan sols d’una existència mundana o fins i tot terrestre d’una Alteritat apel·lable – tota una metafísica que no té res a veure amb el Dasein. La veritat de l’ésser, en què en pensament de Heidegger sobre el destí de l’alemany ens dona un referent de contrast o, més explícitament, un camí a evitar, no esdevé il·latent perquè el subjecte adhereix a un amo o a una transcendència vocàlica (el déu que el poble hebreu amagava sota el tetragrama yhwh) sinó perquè, des de la justesa de la poca-propietat (de viure just) es des-cobreix el vel que el capitalisme ha estès sobre la pobresa essencial. Allò que revela aquest vel, si és des-cobert, és la saviesa d’una posició més satisfactòria davant l’escassedat de la vida: la que sap la mortalitat i el caire lingüístic de tot significant, la que sap que jo no dic res. Jo sóc dit, sóc gaudit per l’altre i no puc ser independent sense ell ni malgrat ell.

29
20 de juny

Escena del llargmetratge "Bessones" (De tweeling), dir. Ben Sombogaart

Escena del llargmetratge “Bessones” (De tweeling), dir. Ben Sombogaart

Mentre l’Estat de Catalunya sigui la terra de la promesa no hi haurà cap independència. Per al poble hebreu, la terra de la promesa és la Sió absent, i el poble està lligat per aquesta absència: lligat per l’efecte de cohesió del lligam i pel benefici de l’impediment. Per què enllestir el pas si la certesa és la mort? Llavors la paraula és assignada a qui no pot parlar, el déu de la repressió vocàlica, YHWH.

Fins a quin punt ser jueu no és preservar el significat com a secret? La preservació del significat, simbolitzada per l’absència vocàlica en l’escriptura, representaria alhora, negativament, l’absència de déu. Ser jueu podria ser, finalment, el significat d’aquesta absència, motiu pel qual déu no podria haver elegit cap altre poble que no fos aquell que el trobava a faltar, i que per això podia crear déu-te: per l’Altre.

Parlaltre, finalment, és la dimensió en què dir esdevé possible. L’un esdevé independent per l’altre, no pas de l’altre, i aquest esdeveniment és dona per parlar, és un dir, una declaració que no pot esperar cap terra de promesa o messies ni tampoc el moment oportú. L’inconscient és inoportú i fa temps que s’ha pronunciat.

Què vol dir ser català, si no és ser qui és l’altre parlat per la llengua? El català és allò per què sóc significant. Per la llengua, sóc significant, i per això puc dir: jo sóc català – entenent que català no és un adjectiu ni un aposat al subjecte, sinó el nom de la llengua que em diu. No sé què sóc, però quan dic que sóc, ho dic per la llengua, i sóc parlat per la llengua perquè estic atravessat pel significant. El significant, que m’atravessa, funda la dimensió d’allò que sóc, no pas perquè sóc-aquí (Dasein) en el sentit d’una territorialitat ni de l’existència d’una alteritat apel·lable, sinó perquè no tinc. La veritat de l’ésser, en què el pensament de Heidegger sobre el destí de l’alemany ens dona un referent de contrast, no esdevé il·latent perquè el subjecte adhereix a un amo o a una transcendència vocàlica sinó perquè, des de la justesa de la poca-propietat (de viure just) es descobreix el vel que el capitalisme ha estès sobre la pobresa essencial, vel que es manifesta con a saviesa davant l’escassedat de la vida: la mortalitat i el caire lingüístic de tot significant.

Per això allò que es pot rescatar no és el país, sinó el significant. Només la consciència del caire lingüístic del diner pot donar sortida a la crisi. Mentre el diner funcioni com un significat, se’l desitjarà. Per això és tan important el rescat del significant respecte del significat.

El déu-te, com el gènere, és una construcció discursiva, com a tal susceptible de deconstrucció. I cal fer la pregunta sobre els efectes de les biopolítiques que insisteixen a biologitzar el gènere, a desprestigiar el joc de rols com si la fluïdesa es tractés d’una qualitat virtuosa en el mercat especulatiu però d’una aberració en l’expressió de gènere. La biopolítica no és només el fantasma del retorn al cos com a lloc d’una identitat suposadament natural; és la Defensa científicament armada de la identitat del cos que hauria de parlar per ell mateix, que hauria d’ensenyar explícitament, amb marcadors somàtics, quin gènere té, eludint la paraula. La biopolítica, en conseqüència, no és pas un aspecte menor del sistema de dependències, sinó la guerra oberta al subjecte polític.

En l’article “Vectors of the biopolitical”, Malcolm Bull afirma:

seguint a [Carl] Schmitt, [Giorgio] Agamben defensa que el sobirà és aquell que decideix l’excepció, i torna a incloure dintre de la llei precisament allò que n’havia estat exclòs, senyaladament l’estat natural (state of nature). Zōē, no pas bios, és la forma de vida característica de l’estat natural, per la qual cosa en l’estat d’excepció (state of exception) el sobirà efectua la reinserció de la “pura vida” (‘bare life’) en la polis. Com que la sobirania és exhaustivament definida per la seva capacitat per a decidir l’excepció, d’aquí resulta que “la inclusió de la “pura vida” en l’àmbit polític constitueix el nucli original – fins i tot amagat – del poder sobirà. Es pot arribar a dir que la producció d’un cos biopolític és l’activitat original del poder sobirà.” (…) Defensant que “la qüestió “de quina manera l’ésser vivent té llenguatge?” correspon exactament a la qüestió “de quina manera la pura vida habita la polis?””, Agamben suggereix que l’estat d’excepció es caracteritza per la producció de formes de vida privades (deprived) de comunicació.

Així doncs, el cos biopolític definitiu – central per a la producció de Catalunya com a Estat de consens – és el cos de la simulació: el que té la paraula però esdevé ventríloc de l’amo i cos programàtic de l’Altre. El cos biopolític s’absté de pensar: el pensament posaria en perill la son del no-pensat. Producte estrella del sobirà, el cos biopolític és sense nom, sense substantiu – el cos que encarna la majoria, el consens, la neutralitat, i que pot sostenir la creença irrisòria en la prosperitat d’un país fantasmàtic, o l’objectiu delirant de pagar un deute metastàsic: aleatori, exorbitant, finalment genocida. El cos biopolític està selectivament permeat pel discurs de l’amo, però no es mullarà de cap altra forma, no prendrà mai posició gràcies a l’argument que desprestigia la violència del rebel. La única violència legítima és la que prové de l’amo, fins al punt de que no és malgrat el deute als bancs, o les promeses electoralistes, o la violació policial del cos que crida, sinó gràcies a aquestes violències endèmiques a la déu-tocràcia que l’esclau, des d’aquesta dimensió zoològica, ensuma i reconeix el seu amo: no pas gràcies al pensament, sinó a la Sensació.

I no cal allunyar-se del significant per a oir la perversió dels cossos biopolítics de la Babel de les llengües – “Gerede”, la xerrameca, diria Heidegger. La paraula insana, insalvable. La Sense-Sió.

30
25 de juny

Representació d'Afrodita en un vas de vidre Portland

Representació d’Afrodita en un vas de vidre Portland

 

Un gran Jo, amb promeses perilloses de seguretat social i de consens, ocupa la creença científica i s’estableix en el cos biopolític. Es tracta d’una encarnació en fals, sens dubte: en fals perquè res no agafa cos si no és per l’acte d’un subjecte determinat; en fals perquè la Sense-Sió és una fàbrica de sentits, no pas de realitzacions.

En aquest procés de fabricació en què eugenisme i genocidi esdevenen indissociables, el cos biopolític suposa l’encarnació d’un oblit cultural – el de la memòria històrica – i d’una desentesa essencial – aquella en què el dictat social, escrupolosament ideològic, silencia tan bé com pot l’emergència de la subjectivitat. És així com el resultat social de les guerres mundials i altres conflictes transnacionals i lluites de poder no és un espai de transformació d’aquests efectes en una memòria creadora de noves possibilitats sinó una reproducció cíclica de les causes. Això es deu a que aquest resultat no és el producte natural d’una multiplicació rizomàtica sinó el retorn – fatal, endèmic al fantasma – del residu, la resta sempre assegurada pel quocient imperfecte. El dividend és el capital, però el capital no són diners sinó mà d’obra: l’abstracció que redueix el subjecte a cos biopolític. Què ha de fer el capitalisme amb tants cossos sobrants, sinó matar-los o, millor encara, abandonar-los al destí segur?

La demanda d’un “nou Estat d’Europa” respon a un error de càlcul lamentable. En aquesta operació matemàtica, fins on ha d’arribar l’extermini perquè sigui evident qui sobra? O fins on ha d’arribar la crisi perquè la classe obrera sigui concient de ser el nou exèrcit desarmat? I no parlem d’un desarmament pacífic, sinó d’un poble desposseït de l’arma de la consciència, massa cansat com per a poder somiar.

La crisi és un estat de guerra no declarada, una guerra freda on l’enemic és el poble, democràticament servil i desentès de qualsevol consciència de classe.

Com que la independència no és un fet d’imperialisme ni de colonització i espoli sinó de justícia distributiva i restaurativa i potser de decreixement econòmic i territorial, difícilment Europa sembla un horitzó de governabilitat, si no és per a la concentració de capital en un número ridícul de subjectes que no saben com sortir del negoci de la crisi perquè ells mateixos també encarnen un oblit: ignoren o han oblidat el gaudi de l’oci.

L’oci és quelcom molt diferent de l’habitual oferta de lleure, en principi no és comercialitzable com tampoc no és susceptible de retribució, per la qual cosa no s’ha de tributar per ella i no cal dedicar-li cap pressupost. L’oci es troba exclòs d’aquests quatre fluxos dineraris. De fet, un capitalista difícilment el pot arribar a conèixer perquè segueix la corrent d’aquells fluxos i perquè el principi d’acumulació, que té com a ideal la progressió geomètrica dels beneficis, es troba en oposició directa a la possibilitat d’oci, que tindria a veure amb tot allò que el negoci nega. Aquest és, de fet, l’origen del significant negotium: negatio otionis, la negació de l’oci.

No és cosa d’avui dia que es parli més de negoci que no pas d’oci, i això és un símptoma de fins a quin punt el discurs quotidià roman atrapat pel discurs de l’amo. Literalment, si volem, som esclaus perquè ens falta temps per a dormir, menjar, meditar, socialitzar. Aquestes són les activitats principals que s’identifiquen amb el sentit que tenia l’otium a la Roma clàssica. Elles signifiquen, però, accions improductives i, en conseqüència, faltes d’acte. Es pot objectar que el capitalista pot fer tot això perquè té diners o senzillament perquè ha agafat la via prefabricada del sentit d’acumulació. Però la falta de temps en uns, la falta de diners en altres, i la falta d’acte en uns i els altres, que estan lligades encara a una incapacitat de pas, fan inviable l’oci en tota la seva grandària i amb totes les conseqüències transformadores que pot tenir.

Allò que fan diversos analitzants havent fet algun tipus de pas a l’acte és, almenys aparentment, metaforitzar aquestes no-accions reemplaçant significants com ara dormir, menjar, meditar i socialitzar per altres com ara descansar, alimentar-se, descobrir i follar, respectivament o no, però la substitució de superfície podria incloure somiar, cuidar-se, aprendre i gaudir. No es tracta d’una mera substitució de contingut sinó d’un exercici permès per la neurosi (que roman un mode de parla après, tot i quan es descobreix l’altre) d’empènyer la cadena significant cap a l’intent de traduir allò inefable.

Inefable és allò que hom no pot rescatar.

31
11 de juliol

Beguinatge de Bruges, Flandes.

Beguinatge de Bruges, Flandes.

I tanmateix, allò que podem cercar a Europa és quelcom que no es pot rescatar.

Si veritablement volem un país ric i ple, no anem a buscar-lo allà on fabriquen el déu-te. Però n’hi ha que es presenten com heralds de la independència i se’n van a demanar el rescat, com qui demana el Grial, vora els autors morals de la guerra financera. Aquests són còmplices del capitalisme i no poden voler la independència perquè depenen de qui els ofereix impunitat a canvi. Per això no trobem massa diferències entre els partits amb vocació de poder, ja siguin catalans o espanyols, perquè uns i altres es beneficien de la condició excepcional de les titelles: semblar que tenen poder i semblar que parlen en nom del poble. De fet, a uns i altres, a Espanya com a Catalunya, només els hi queda l’opció de desobediència civil entesa de la seva forma molt peculiar, com a falta a les promeses electorals, infidelitat al compromís de govern, i atemptat permanent contra els interessos de la ciutadania. És la posició perversa pròpiament dita, i la que convé a la lògica sense pietat que és l’acumulació del capital. Si sóc poble, sóc cada cop més pobre, i si sóc ric, cada cop més ric.

El rescat, arriscat i per tant innecessari, fal·laç com tota promesa, és políticament il·legítim perquè els beneficiaris no declaren guanys i perquè l’interès que el poble hi té és nul. La imposició d’un canvi en la Constitució del país per tal d’inscriure el deute com a prioritat va ser un gest autoritari de la troika que el discurs oficial independentista no ha gosat desobeir. Per què no ho ha fet? Perquè l’independentisme és l’enemic de la independència: converteix en ideologia allò que reclama llibertat de pensament. L’independentisme entès com a ideologia que desplaça la falta de sobirania popular i de maduresa política cap a l’ansietat d’un país autosuficient i autodeterminat pels seus representants és la façana perfecta per a tranquilitzar les consciències que la crisi i la pobresa semblaven haver despertat.

No serà doncs més aviat algun aspecte relacionat amb els efectes de la crisi allò que podem rescatar a Europa? No podria la pobresa, en alguna de les seves formes, inspirar-nos per a la recerca d’una sortida a la crisi? No serà aquest empobriment generalitzat, l’efecte més obvi de l’acumulació cada cop més concentrada de capital, un significant capaç – com molts diuen – d’empoderar?

És absurd pensar que el rescat podria consistir, com se’ns l’ofereix, en un endeutament adicional que abocarà els pobles europeus a la misèria definitiva i a uns nivells de mortalitat que faran reviure la Pesta Negra del segle XIV si seguim creient que la nostra independència arribarà per mans alienes. No, allò que cap rescatar no és ni el déu-te ni les quimeres federatives de la CEE, després UE, ni de l’espai Schengen, ni tampoc de les beques Erasmus i del multiculturalisme. El federalisme ha estat fagocitat, com “democràcia” i qualsevol significant creïble, per l’oportunisme capitalista (actualment, a Catalunya, aquest significant és independència). No, allò que cap rescatar podria ser allò més difícil de rescatar, és a dir, una altra pobresa, voluntària i plena, que no trobarem en cap territori però sí en moments històrics concrets, excepcionals – com aquell que vivim, potser – que conformen allò que es coneix, poc, com la tradició mística negativa.

Aquesta tradició, que no és exclusiva del cristianisme ni tampoc és identificable amb cap religió o sistema metafísic, es va desenvolupar a Europa sobretot gràcies a posicions teològicament marginals de subjectes que estaven informats per un pensament dogmàtic, normalment catòlic, però que, per algun motiu, se sentien interpel·lats per una recerca de sentit que anava més enllà de la interpretació oficial transmesa. Obres com les de Margarita de Porète o del mestre Eckhart, entre els segles XIII i XIV, donen testimoni d’un desig despullat de qualsevol voluntat de poder o de tinença, però que pertorbava tan profundament les estructures discursives que en pressentien la ruptura, que a la primera la van condemnar a la foguera, i al segon el van perseguir arran de les lluites de poder entre franciscans i dominicans. De fet, aquest dominicà de qui poc se sap, encarregat de predicar en comunitats de beguines, és especialment susceptible de ser rescatat, en aquests moments, com a paradigma de dissociació de dependències.

Familiaritzat amb els textos bíblics com és de tarannà entre els de l’ordre de sant Domènech, i coneixent bé la filosofia tomista i els Grecs, Eckhart va excel·lir en els sermons a les comunitats a les quals pregonava. És lícit pensar que, intel·lectualment, els pagesos i fins i tot les beguines no acompanyaven els raonaments del “mestre”, però llegint els sermons avui dia, també és poc probable que no entenguessin de què parlava o que no intuissin cap on es dirigia la seva lectura: una paraula de desposseïts sobre un déu absolutament desconegut i fora de tota identificació amb l’humà, i per tant no passible d’ocupar la posició de totpoderós que la teologia oficial li havia atorgat per tal d’usurpar-la i esdevenir-ne intèrpret i executora. D’alguna manera, la presència de Eckhart en els beguinatges dona lloc a una possibilitat de conceptualització de quelcom que les beguines ja experimentaven amb la forma que tenien d’actuar.

Efectivament, sembla que aquestes associacions lliures de dones (després també d’homes, anomenats begards) es constituien amb una vocació assistencial, però la intensa activitat reflexiva i intel·lectual que també duien a terme i la capacitat d’autogestió i l’autosuficiència notable que tenien són factors que contradiuen qualsevol semblança amb els voluntarismes d’avui dia, aprofitats per les hierarquies religioses i financeres mitjançant les obres socials. Les beguines, tal com demostra la persecució de què van ser objecte, eren més aviat les antisistema – si s’entèn per Sistema aquell, totalitari, que dominava i perseguia. Ni tan sols els hi faltava la consciència de la importància de la llengua: laiques, majoritàriament dones, lliures d’associar-se i d’abandonar el beguinatge quan volguessin, és a elles, juntament amb els trovadors, a qui s’atribueix actualment el pas de la transmissió oral a l’escrita amb la constitució de la llengua literària francesa, alemana i flamenca.

A Europa doncs, no demanem un extermini vestit de rescat econòmic, sinó que rescatem, del cor de la mística negativa, la cultura i la irreverència dels beguinatges, expressió d’independència relativament a l’Església i a l’Estat, en l’autonomia i petitesa de les quals es recollia una part del mite cristià però també s’anticipava, per segles, la “teologia debole”. Així va batejar Giorgio Vattimo un corrent de pensament i escriptura que, en termes analítics, no tindria com a argument l’Altre indivisible (A), que li serviria de suport i fonament, sinó que es bastiria des de l’experiència d’un altre escassament present – potser no totalment absent, com voldrien Jacques Derrida o John D. Caputo, però sí un residu (objecte a). És en aquest objecte de reducció, no pas d’acumulació, on poden ser preservades i tingudes en cura l’ombra de la insatisfacció i la “diferèncea” del record, els indicis inequívocs de que el desig té, finalment, una dinàmica mortal.

Podem afirmar que aquest corrent de la teologia dèbil, parent de la teologia mística i que va informar l’hermenèutica negativa, va ser doncs anticipat per un seguit d’experiències subjectives a Europa i també concretament a Catalunya, de les quals ens arriben relats significatius en l’obra de Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Guilhem de Belibasta, cadascú irreductiblement singular.

32
29 de juliol

Eugeni d'Ors, per Ramon Casas

Eugeni d’Ors per Ramon Casas

Si la independència vol dir separatisme econòmic, ens situarem en els anhels imperialistes d’una certa Catalunya noucentista perquè l’aïllament d’una nació que pretèn ser pròspera imposa la creació de noves dependències, és a dir, la conquesta d’altres territoris, l’espoli dels recursos naturals que tenen i l’esclavatge dels seus habitants. Aquest és el model dels grans imperis colonials, que no va deixar de ser el resultat lògic del feudalisme i dels grans propietaris de latifundis, els quals, no podent crèixer més dintre dels límits territorials existents, van avançar cap a la invasió d’altres territoris fins a sotmetre’n les poblacions amb els mateixos instruments de dominació que empren a dia d’avui els partits que governen per a la burgesia: por, proselitisme, armes, comerç injust. Poc ha canviat.

Avui dia, la por a la superioritat de l’altre es manté, recolzada per la ideologia de la crisi; el coaching, la psicologia per a empreses i en general la doctrina del pensament positiu i l’esperit emprenedor complementen la catequesi cristiana; la capacitat bèl·lica i de vigilància la té l’Estat i la indústria que el proveeix; les relacions comercials pateixen cada vegada més l’alienació del valor i del context productiu arran de la hiperconcentració de capital i de la globalització del sistema productiu, que ha permès abaratir la mà d’obra, potenciar el consumisme tot empitjorant la mercaderia, i neutralitzar la consciència de la classe obrera, atrapada en un esglaó acinglat entre l’ambició de l’ascensor social i la misèria de l’exclusió sense retorn.

Molts s’estimen més centrar la defensa del separatisme pel que fa a Espanya en arguments com ara la fiscalitat i l’autonomia de decisió sobre els pressupostos generals, com si aquestes demandes proporcionessin algun tipus d’alliberament per se. Aquesta és una demanda formulada per qui se’n beneficiaria, és a dir, la mateixa burgesia que ja governa Catalunya però que estaria molt ufana de veure engreixar-se el pastís. Si el greix li ve per la mà d’un monarca, tant se li fa, i aquesta és una de les proves de que qui està reclamant un nou Estat independent és en realitat la classe a la qual menys importa en quin país viu mentre pugui seguir enriquint-se arran d’espoliar aquells a qui fa promeses.

Que la president d’Omnium Cultural es desdigui sobre el recolzament a la consulta popular, que per se és un gest de submissió d’un poble incapaç de declarar-se independent d’una vegada, diu molt del tipus d’interès que té en la llengua. Que un expresident dipositi els diners en un banc del paradís fiscal més proper fa pensar si el model de govern que somien els seus no serà un Estat políticament i fiscalment corrupte.

Hi ha, però, altres formes d’entendre la independència que no tenen a veure ni amb el passat colonialista ni amb les dictadures del segle XX, feixistes o roges, ni per descomptat amb la dictadura financera transnacional actual. Es pot pensar la independència fonamentalment com a sobirania popular, la qual exigeix una autodeterminació del poble com a tal, és a dir, com a classe i després com a nació, no pas al contrari. Si el poble català fos veritablement conscient del robatori del qual és objecte tant per part de la burgesia espanyola com de la catalana i, mitjançant aquestes, de l’alta finança global, no caldria ni tan sols fer una consulta popular. Què cal preguntar-li a algú que ja té clar què vol? No serà la consulta, a més d’un instrument paternalista, una estratègia patriarcal de diversió per a anar guanyant temps fins a les properes eleccions? Quants anys va trigar l’aprovació de l’Estatut perquè finalment CiU hi sortís a la foto? Efectivament, la lluita pel poder també és una qüestió de fotos perquè, essencialment, és una qüestió de representació. Són aquells que aconsegueixen erigir-se com a representants de la voluntat del poble els mateixos que són capaços de pervertir l’autonomia dels espoliats fins que parlen per la boca de tothom sense responsabilitzar-se mai de cap dels actes que fan, ja siguin promeses electorals o delictes financers i de mala gestió.

La sobirania popular suposa almenys dos contratemps per als poders fàctics actuals: a més de l’evident pèrdua d’impunitat que suposa governar un poble amb consciència de classe, que té accés gratuït a un ensenyament de qualitat i pot produir i compartir una cultura de marca roja (en comptes de la cultura de marca blanca dels ministeris), la sobirania del poble no comparteix l’ansietat territorial de l’alta burgesia, heretada del sentiment de possessió del latifundiari, perquè no és una sobirania basada en el creixement indefinit sinó en l’autosuficiència, i per tant no pateix l’empenta cumulativa del capitalisme sinó que es veu més aviat motivada al moviment cooperatiu. La sobirania no és imperial ni expansionista sinó, en el pitjor dels casos, gelosa i proteccionista.

33
30 de juliol

Josep Maria Subirachs, Detall de la Porta de Sant Jordi, Palau del Lloctinent (Arxiu de la Corona d'Aragó), Barcelona

Josep Maria Subirachs, Detall de la Porta de Sant Jordi, Palau del Lloctinent (Arxiu de la Corona d’Aragó), Barcelona

Hem vist néixer de la irreflexió i del lleure una falta de consciència molt profunda que ha permès el pacte ideològic amb un sistema excloent i sempre insatisfet, una mena d’alto al foc permanent en què aquest sistema, basat en la justificació moral de la desigualtat, segueix duent a terme una autèntica guerra freda contra els desposseïts, els espoliats, els condemnats a la pobresa.

Hem vist com aquesta falta de consciència està sent aprofitada per un discurs independentista que confón deliberadament la promesa d’independència amb el respecte per la llibertat del poble, i que mentre disposi de la veu del poble i la posi al servei dels interessos de la minoria governant, fins i tot aquella promesa és en va i no serà complerta.

Hem vist també que, segons sigui entesa, la independència pot abocar a un principi cumulatiu i expansionista, seguint la tradició colonialista dels antics imperis i, avui dia, de les corporacions multinacionals; o pot tractar-se més aviat d’una qüestió de sobirania, que prefereix l’establiment de relacions de proximitat, en línia amb l’experiència dels beguinatges i altres comunitats amb un alt nivell de suficiència, on es poden reconèixer dos eixos definidors, de forma no exlusiva ni mútuament excloent, de la catalanitat: l’espiritualitat i el cooperativisme. La primera ha estat marcada per un caire heterodox o especulatiu des del matemàtic i filòsof Abraham Bar Hyya fins a la teòloga i metgessa Teresa Forcades, passant per l’escultor Josep Maria Subirachs i el poeta Salvador Espriu; mentre el segon, de testimoni més recent, apareix associat a la història de les colònies tèxtils fins als moviments autogestionaris més recents, com també a les agrupacions sindicals, als ateneus llibertaris i a les fraternitats maçòniques.

Això ens permet reconèixer que, potser, Catalunya no és un país de multituds ni de “grans narratives”, en el dir de Jean-François Lyotard, sinó més aviat de singularitats irreconciliables i gestos trencadors. Seria estrany que la declaració unilateral d’independència hagués de ser fruit d’un discurs aglutinador i de continuïtat, que promou “un nou Estat d’Europa”, fòrmula que causa tres perplexitats:

  1. La primera rau en rescatar aquesta idea economicista d’Europa, unió comercial catastròfica per a l’automomia fiduciària, les condicions laborals i la regulació dels sentiments nacionalistes, i presentar-la com a condició de sostenibilitat del país quan, en tot cas, n’ha estat un dels factors d’enderroc social i econòmic.
  2. La segona, en mantenir la fòrmula socialment desactualitzada de l’Estat com a contracte social exclusiu i fins i tot desitjable quan, en tot cas, l’Estat és una figura paternalista i policial, que imposa un model biopolític de control justificat per un caràcter assistencial cada vegada més opac i inexistent: l’Estat de benestar ha estat una ficció totalitària, com és ara la crisi.
  3. La tercera perplexitat és la idea mateixa de novetat. Catalunya existeix des de fa segles, parla una llengua pròpia i es distingeix socialment i cultural de qualsevol de les nacions amb les quals delimita. El biaix cartogràfic que esborra el tret d’unió amb França i Espanya fa del mapa un exemple clar de discurs hegemònic: una interpretació que s’invisibilitza com a tal, que fa semblar natural el mapa que s’ensenya i artificial qualsevol altre, encara que res no pugui esborrar la memòria històrica que s’escriu com una manera de parlar compartida, repetible i absolutament singular.

La promesa d’un nou Estat d’Europa és inútil i ofensiva. Només cal fer la declaració inequívoca per a realitzar el desig. Tot allò altre és excusa, oportunisme i mentida. No és respondre per la voluntat del poble, és incomplir amb la paraula, és prevaricar i servir interessos no declarats. Un president que està més pendent del moment oportú i de què diran els altres ja no representa el poble: l’està traint.

34
31 de juliol

Un pare jueu ultraortodox subjecta el seu fill just abans de la circumcisió, a  Jerusalem, 24 setembre 2012. REUTERS/Ronen Zvulun

Un pare jueu ultraortodox subjecta el seu fill just abans de la circumcisió, a Jerusalem, 24 setembre 2012. REUTERS/Ronen Zvulun

El president parla d’un “nou Estat d’Europa” perquè sap que com més extensa sigui la comunitat, menys directa la participació en les decisions i menor l’afectivitat als actes propis. Així s’augmenten els intermediaris i el recurs a la representativitat, que és el fonament de la institució.

Quan el poble cerca representants, els legitima més enllà del límit que en l’ús ple de llibertat no ho faria, i s’estalvia responsabilitats pel fet de no parlar cadascú en nom propi sinó de delegar cadascú el discurs en un altre. Així s’aliena també la diferència més radical, anul·lada pel “nosaltres” masculí: la diferència sexual és solemnement sacrificada pel Nom del Pare des de l’acte simbòlic de la circumcisió. Ella sotmet el cos infantil a una llei que no ha estat acceptada. Aquesta mancança d’acord fa possible preguntar si tal filla ha estat o no desitjada, i impossible preguntar si la família, la classe o la nacionalitat han estat desitjades, perquè no poden ser-ho. És la funció circumcisiva la que permet situar el Pare com a objecte pervers del desig, de tal manera que la circumcisió, fonament metonímic del trauma cultural, pot representar la castració, suport definitiu de la falta. La falta, inscrita en el cos, gaudirà de credibilitat, justificarà el deute i es farà palesa, reiteradament, com a instatisfacció. Allà on el desig no pot ser satisfet, poble i nació – i raça, i religió… – s’institueixen com a metàfores d’identificació per les quals el subjecte és desplaçat i exiliat del Nom Propi, fonament d’autonomia i sobirania. Com més extensa la comunitat, com més gran el Nom del Pare, menys evident serà la perversió de desitjar aquest Pare funcional que és, objectivament, un Amo.

En certa mesura, no s’ha de preguntar pel Pare del Pare perquè, en certa mesura, el Pare no va néixer. Preguntar per l’origen del poder o pel motiu de la castració és qüestionar el dret natural, la llei. Tampoc no importa gaire la nacionalitat dels capitalistes perquè l’Amo no té nació. L’acció sobirana del pervers és per definició sense límits. El capitalisme pot exportar la producció i reimportar-la en pitjors condicions per als esclaus, pot orquestar el final de l’espai Schengen amb tancaments massius d’oficines de bancs estrangers i l’anunci repetit d’una guerra de divises, pot facilitar l’atorgament de nacionalitat o de “golden visas” als estrangers que comprin immobles o facin inversions o altres aportacions significatives de capital. No existeix la mobilitat com a dret universal ni com a efecte de democratització dels diners, sinó un salconduit per a les classes privilegiades. Fins i tot el programa Erasmus, tot contribuint a l’imaginari d’una Europa cosmopolita, és part d’una gestió apolítica que concep la universitat com a embut social d’accés als centres de poder, en la cruïlla de la transmissió iniciàtica de coneixement i la desigualtat del poder adquisitiu. Des de Skull and Bones, bressol de futurs presidents nordamericans i cor de l’èlit acadèmica, la Lliga de l’Heura podria ser un dels Noms del Pare d’aquesta Heuropa del mèrit, reproducció cada cop més fiel d’aquells altres Estats Units.

35
2 d’agost

Josep de Togores, Paisatge (Altafulla, 1917)

Josep de Togores, Paisatge (Altafulla, 1917)

 

Ni aquesta Heuropa, ni un Estat més, però sí quelcom nou: un país independent dels vicis heretats, independent de la corrupció, de la violència policial i del desencís dels últims anys, un país independent d’administracions centrals, en la mesura del possible, ja siguin a Madrid o a Barcelona.

Si algú vol un país dependent, de ben segur en trobarà arreu: una Espanya confessional i servil, dependent d’una església i d’una monarquia; una França positivista i acomplexada, dependent d’un Estat hegemònic que no contempla cap altre contracte social i d’un complexe de superioritat econòmica compartit amb l’Alemanya, un altre hereu de la moral cristiana i d’un afany imperialista mai del tot satisfet; un Israel hostatge de la seva por a la pèrdua d’identitat, tràgicament fosa en un territori ple de sang; uns Estats Units no menys dependents de la minoria que governa, autors morals de la guerra freda del petrodòlar, de la guerra contra el terrorisme que alimenten, de la guerra financera contra la igualtat.

Ni Estats Units d’Amèrica ni d’Heuropa: perquè Catalunya sigui independent, no pot ser un nou Estat. Ha d’esdevenir un país nou, ha de poder fer real aquest desig de novetat. Ha de ser una terra on tothom gaudeixi d’unes oportunitats més equivalents, ja que mai no seran iguals, donada la diversitat i la història de qui hi vivim. S’ha de permetre una fòrmula de govern novedosa que faci justícia a l’esperit innovador i emprenedor que als últims governs tan els agrada pregonar amb aquest sentit ideològic, enganyós i empobrit que li han donat.

Catalunya no es pot permetre discriminar formes d’espiritualitat ni de cooperativisme, trets fonamentals del caire econòmic del país, si entenem l’economia en el sentit de “fer amb allò que tenim”, no pas amb allò que no tenim o que tenen els altres, però tampoc amb allò que il·legítimament se’ns vol facturar a títol de deute. Qualsevol polític s’ha de fer la pregunta sobre què és més legítim: la sobirania del poble o l’especulació financera a què el país segueix sotmès? I qualsevol polític que no li degui diners o favors a un banc –en trobarem?– no hauria de tenir gaire dubtes al respecte.

Per això, per a evitar un Estat de portes giratòries i de malbaratament en campanyes electorals, un Estat SICAV on la terra i els recursos naturals són propietat privada, que es pretèn legitimat per una democràcia que només dóna senyals de vida de quatre en quatre anys – si això és democràcia –, s’ha de facilitar l’exercici democràtic perquè el poble, el “demos”, n’assumeixi la responsabilitat i pugui conquerir no pas un altre país, no pas allò que té el veí, sinó la maduresa política i econòmica de qui produeix i administra, l’autonomia de qui coopera per a obtenir allò que necessita i també lluita per a abastar allò amb què somia. Un altre país on la dignitat i el somni no tinguin cabuda, senzillament no té cabuda.

36
3 d’agost

Vall de Boí-Taüll. Foto: Alberg Taüll

Vall de Boí-Taüll. Foto: Alberg Taüll

 

Llavors què té més cabuda en aquest país nou?

Un govern de funcionaris afiliats o una administració més descentralitzada i transparent regida per competències i capacitats demostrades?

Una policia al servei de polítiques totalitàries o una agència de seguretat al servei de tota la ciutadania?

Una política ambiental lligada de mans per la indústria energètica, agroquímica i immobiliària, o una ecologia d’acció sistemàtica que trenqui els “plans de sostenibilitat” del vell capitalisme i faci front per la protecció dels ecossistemes i la vida de les generacions futures?

Una educació que consisteix en transmetre coneixements i regular la dispersió dels alumnes, que segrega per gènere, edat i classe social, o que crea desig de saber i fomenta la genialitat en els catalans i les catalanes, la gent nova i gran d’un país més lliure?

Un sistema de sanitat que gestiona usuaris malalts o un sistema col·lectiu de promoció de la qualitat de vida – d’un habitatge idoni a una dieta suficient i equilibrada passant per unes condicions laborals atractives i motivadores, capaces d’invertir el sentit actual del flux migratori?

Una moral avergonyida que tem i persegueix la diferència i que socialitza d’amagat en aplicacions i xarxes digitals o una obertura social i sexual cap a l’altre que faci possible un gaudi més real?

És precisament en aquesta obertura on la sexualitat i el coneixement, fruits prohibits i reprimits, es troben l’Altre, però la repressió els hi inspira discursos de por i inseguretat, de perversió i terrorisme, i en tot cas de biopolítiques que fan palesa la implicació dels límits del cos amb els del país. Això pot explicar per què la sobirania pot arribar a ser gelosa i proteccionista, com he dit abans, i també per què un govern pot arribar a justificar l’ús de les armes per a representar el poble o una part del poble, fins i tot autòcton, com a cos estrany: un Altre cap a qui dirigir aversió, odi, pulsió de mort. És a aquesta resolució cruel i maldestra, és a aquest punt cec i mesquí que una sexualitat malmesa o infantil o un coneixement falsificat o absent poden abocar.

Des d’aquí a la xenòfobia – que vol dir “por de l’altre” – el camí no té pèrdua. És necessari que hi reflexionem, sobretot si demanem un nou Estat però no gosem pensar i fer un país nou, o si estem excessivament segurs de saber què volem i com ho volem tenir. Ens és més fàcil creure en promeses que no pas en desitjos perquè la promesa crea un efecte de certesa. Aquesta certesa de qui parla per nosaltres i que “promet” ve sempre per la boca d’algú que coneix la dependència del poble i que compta amb la credulitat del poble per a seguir donant el vistiplau electoral a la seva veu, que no és la del poble. La veu que fa promeses és la que demana sacrificis i no els fa, és la veu d’una èlit per a la qual representativitat no significa una relació de defensa dels interessos de l’altre sinó la capacitat de representar la farsa d’aquesta relació. Per això a l’Amo li és més fàcil fer promeses que no pas realitzar desitjos: perquè el desig crea un efecte d’excitació però també de incertesa.

En aquest punt on la sexualitat i el coneixement tornen a estar en joc, silenciats per l’Amo però impregnant el somni, el Clan parla d’ordre i de seguretat, insinuant que la pau és viure en un Estat policial, no pensar gaire i que l’altre no molesti. A inversors i turistes s’obre el país de bat a bat, però s’entrebanca l’acollida a refugiats i es detenen immigrants en camps de concentració. Es controlen comptes de xarxes socials d’activistes que defensen minories ètniques i immigrants que poden pagar un advocat. Es promou la denúncia de sobrelotació de vivenda (pisos patera) i de renta no declarada per aquests immigrants sense recursos. El missatge del Clan és molt clar: casa nostra és cosa nostra, només entra qui volem. Vista així, la política migratòria de Catalunya és pròpia d’un porter de discoteca.

El cas és que un país es pot reservar el dret d’admissió si qui vol entrar o tornar-hi es troba en incompliment d’una llei internacional o ha violat drets humans i està pendent de judici per una instància supranacional situada fora del territori d’aquest país, però ni la insuficiència de mitjans de subsistència pot ser un criteri d’exclusió si un nouvingut té la intenció de fer una aportació positiva a l’economia social del país, ni la presumpció d’inocència es pot deixar d’aplicar relativament a algú que no ha estat jutjat per les màximes instàncies que asseguren el compliment del dret internacional i de l’observació dels drets humans, que són la seva expressió més decisiva.

Sense una política migratòria inclusiva i un sentit de justícia universal i restaurativa que segueixi els criteris més exigents disponibles en el conjunt de les Constitucions de països democràtics, Catalunya no serà un país nou. De fet, la continuïtat de la línia actual, excloent i discriminatòria, indicia un imaginari elitista de prosperitat – basat en rebutjar o promoure l’altre segons criteris purament economicistes – el qual obriria pas a la fundació d’un nou paradís fiscal, a la imatge d’Andorra. Aquest model fiscalment oportunista i socialment irresponsable premia les rentes més elevades i en conseqüència accentua més encara l’escletxa entre classes socials.

37
7 d’agost

Derrick Adams, "Fun Fabulous Friends" (2014). Tilton Gallery, NY, 10 setembre - 18 octubre 2014.

Derrick Adams, “Fun Fabulous Friends” (2014). Tilton Gallery, NY, 10 setembre – 18 octubre 2014.

Un país on ningú no hi vol anar és un país on gairebé ningú no s’hi vol quedar. En canvi, un país on el poble s’hi troba a gust atreurà no només la immigració estacional de consum (el turisme) sinó també una immigració més estable que podrà aportar una capacitat productiva doblement enriquidora: unes motivacions i capacitats que permetran reforçar la mà d’obra existent i uns horitzons i recorreguts que dotaran la personalitat col·lectiva d’una dimensió més àmplia de potència cultural.

Excloent les dictadures, amb una distribució pràcticament nul·la de la riquesa obtinguda a partir de l’esclavatge i del tràfic internacional de recursos naturals, les economies més fortes presenten en general, a dia d’avui, polítiques migratòries restrictives perquè anteriorment han obert les seves portes gairebé de bat a bat. Així doncs, quan algú acusa els Estats Units de ser un país sense cultura, sembla obvi que parteix d’un doble desconeixement: una idealització que només concep la cultura com un fet elitista o com un fet autònom, i una ignorància de que tant un fet com l’altre estan presents en la cultura dels Estats Units, del Metropolitan al National Museum of the American Indian, de la Marlborough o la Tilton fins l’art performatiu d’uns irònics Guillermo Gómez-Peña i Coco Fusco, qüestionant la reivindicació dels origens. Unes i altres poden ser excloents, però és la possibilitat de coexistència la que fa dels Estats Units una potència també cultural que, havent acollit una diversitat de tradicions, s’ha apuntat al comerç de les idees i s’ha inscrit definitivament en la història intel·lectual i artística. Aquesta inscripció que li ha permès fins i tot reinventar tradicions no autòctones és una senyal inequívoca del domini i influència que exerceix encara com a potència mundial.

Per molts motius, els Estats Units no són comparables a Catalunya, i la dimensió particularment maniquea, imperialista i fratricida del capitalisme que practiquen, derivat d’una moral protestant plena de contradiccions i prejudicis, només la trobaríem si, donant per conclòs el procés d’independència un cop declarada, abandonessim el govern del país a un número reduït de famílies, tal com hem fet fins ara. Llavors, en comptes d’un país nou tindríem efectivament un nou Estat d’Heuropa, una presó d’alta seguretat amb vistes cap al Mediterrani on els interns estan al servei de la èlit autòctona i de les classes executiva i turística, que conserven el privilegi de la mobilitat; però estic parlant d’un territori degradat en destí turístic, no pas d’un país petit elevat a potència sobirana, atractiu no només per a fer-hi vacances sinó per a realitzar un projecte comú compromès i vitalici.

La persistència de forces socialment i culturalment antagòniques i de tota mena de contingències que afavoreixen el sorgiment de conflictes demostren que amb el nivell actual de civilització no és possible prescindir de la llei. L’experiència psicoanalítica també mostra, en sentit invers, que l’operació subjectiva d’aquest pas de civilització – que implica fer-se càrrec de la realitat de la castració, inventar l’objecte de desig des de la divisió del subjecte, fer la travessia d’un fantasma que es revela inestable… – proporciona una dependència menor pel que fa a la llei, rebutjant l’horitzó terapèutic o conciliador en pro d’un procés positiu de decidir, en funció d’un Real també inestable, cap a on vull anar des del sòl on sóc.

En termes col·lectius, si el flux migratori està recolzat per una diversitat de contractes socials articulats per una Constitució Mare, inspirada en la ètica de la jurisdicció universal i en el nou dret dels pobles, haurem reunit condicions excepcionals per a regular políticament els antagonismes latents, i aquest recolzament legal del pluralisme serà un avenç històric en el sentit d’evitar formes extremes de descontrol social: emergència de fanatismes discursius i formes actives de fonamentalisme i terror que només legitimen qui les practica dintre dels cercles dels quals sorgeixen, però que invariablement malmeten la seva credibilitat. De fet, ser percebut com a terrorista implica una pèrdua irreversible de legitimitat, i la defensa fonamentalista o extremada d’una posició sovint li treu legitimitat. Fins i tot la democràcia, si admetem que, com a doctrina de govern, també és susceptible de proselitisme, pot perdre legitimitat si es vol practicar des de la rigidesa de certs valors, com és ara el de civilització.

En el sentit de matisar la idea de potència cultural, s’ha de tenir en compte que els pobles que gaudeixen de pau civil poden desenvolupar uns sentiments de superioritat envers altres pobles que pateixen més conflictes, així com els països més pròspers poden arribar a percebre’s com a més civilitzats i desenvolupats. Tanmateix, sabem que el creixement económic és un conjunt de dades estadístiques que representa la riquesa real sota un greu biaix, atès que no considera la forma com aquesta riquesa es crea ni com està distribuïda.

Així doncs, el millor proselitisme no és aquell que dona lecció sinó el que dona testimoni des de l’acció continuada. Això s’aplica a la democràcia que, per exemple, en un procés electoral no passa només per la normalitat de la votació i del recompte de vots, o pel respecte entre adversaris i envers tot l’electorat, sinó també per la transparència i adequació de les normes de representativitat que decideixen el valor de cada vot, i per la manera d’entendre la universalitat del vot i la importància de l’acte electoral.

A Catalunya, un país que segueix patint l’especulació immobiliària i la dependència pel que fa a una indústria relativament inestable com és ara el turisme, hem de considerar els avantatges de ser un país d’asil, capaç d’acollir apàtrides, refugiats, minories, sempre que la integració social estigui mínimament afiançada per un ritme de creixement demogràfic sostenible, tant quantitativament – pel que fa als canvis produïts en els fluxos dineraris –, com qualitativa – relativament a la capacitat d’integrar la diversitat, que no és en absolut l’acomodació de ghettos.

Per a assolir la integració òptima amb una certa igualtat d’oportunitats, em sembla imprescindible considerar almenys aquests tres aspectes: llengua, territori i Constitució: l’aprenentatge i l’ús efectiu d’una llengua comuna que enforteixi la cohesió social; una evolució del pla urbanístic i de repoblament que faciliti la normalització de la convivència amb l’altre; i una Constitució actualitzada que consideri la diversitat del contracte social.

38
12 d’agost

Ciutadans aborígens veuen el primer ministre Kevin Rudd demanant disculpes als aborígens australians mitjançant una gran pantalla a l'exterior del Parlament a Canberra, 13 de febrer del 2008. REUTERS

Ciutadans aborígens veuen el primer ministre Kevin Rudd demanant disculpes als aborígens australians mitjançant una gran pantalla a l’exterior del Parlament a Canberra, 13 de febrer del 2008. REUTERS

El contracte social apareix com necessitari arran d’un pessimisme il·lustrat que ja no pot no tenir en consideració que la diversitat dels límits de la justícia. Aquests límits, efectivament, els posa cadascú – si és lliure. Una causa evident és la singularitat de la crida del desig i de la falta en cadascú: a tal subjecte li falta tal aprenentatge o tal realització, i a tal altre li falta tal experiència o tal satisfacció. En aquesta doble dimensió gnòstica i sexual, la falta està jogada; està posada en joc en aquesta dimensió inevitable de la immersió lingüística. Això no vol dir primerament l’hàbitat institucional més favorable a l’ús d’una llengua, concepció que afavoreix l’obligatorietat de la llengua i que per tant la representarà com a indesitjable per a molts, com és ara el cas a Catalunya; immersió lingüística vol dir, abans que res, que encara no ha devingut subjecte, no parla, i fins i tot abans no hagi nascut, cada cos està determinat per la benedicció d’un significant, i també per la seva maledicció.

En aquest frenesi aparentment bondadós que decideix que tal cos serà un especimen del gènere masculí, català i culé, o que tal altre serà del gènere femení, espanyol i hereu d’una Corona o de qualsevol altre poder o fatalitat, es dóna per natural un contracte social escrit per una minoria per a controlar els límits de tothom i cadascú. Tanmateix aquest control, que la religió de la història fa creure imprescindible i que l’oblit del pensament fa veure com si fos natural, no només fa prevenció d’abusos i d’excessos destructius entre subjectes; també permet naturalitzar el gènere, la nacionalitat i altres creences. L’existència de l’Estat i de les lleis apareix naturalment justificada, encara que les lleis hagin estat escrites per una minoria per a tothom i en conseqüència siguin, ja només per aquest fet, potencialment injustes.

Amb el mateix esperit pessimista, mantinc la creença de que no és possible la convivència sense un acord de mínims, que poden coincidir grosso modo, i d’una forma relativament estable, amb els drets fonamentals recollits per diversos tractats i cartes de drets humans o del ciutadà. Si aquest acord fos respectat i estiguessin satisfets els principis mínims que s’hi recullen, sembla força creïble que la llei no apareixeria sota una llum tan natural, i que el desig brollaria amb una llibertat de descobriment ben diferent. Però això, lluny de ser sinònim de caos social, sembla que sigui la clau del país nou que serà Catalunya – si cadascú és conseqüent amb el desig que té.

Una llei democràtica és una llei que no exclou les minories, com serien els aborígens australians o la població Suomi escandinava. Amb menys motiu exclou aquests perquè s’hi inscriu quelcom diferencial, que va en sentit contrari al de l’homogeneïtzació de la cultura. Els utòpics, qui volem bastir un país nou – un país nou de debò, no pas una còpia d’institucions estatals i lligams de dependència sinó un model d’independència –, nosaltres tenim la funció inaugural d’aborígens de Catalunya en el sentit en què l’horitzó de la utopia és aquell que dóna sostenibilitat intrínseca i consistència a llarg termini a un projecte de govern que no sigui la reproducció d’un altre que només va bé per a una minoria, i que fins i tot per a aquesta minoria només li anirà bé durant algun temps.

Mentre valgui la promesa de que tothom serà lliure en un país governat pels bancs que estem condemnats a alimentar, els mateixos bancs que abans han venut el país als inversors i s’han excedit en les seves funcions instaurant una guerra freda sense precedents, permanent i global, mentre valgui la promesa d’un nou Estat amb les mateixes dependències que ja patim, la única novetat serà l’efecte de real del significant del país. Catalunya no serà el nom d’un somni, d’una intuïció reveladora, una Cata, sinó d’un espoli i d’un exili: Llunya, terra més saquejada i llunyana que mai.

La utopia d’un model de país nou d’origen és el fonament que pot sostenir intrínsecament una cerca de llarg recorregut. Sense aquesta mena de formació compartida de l’inconscient que és la utopia, no es despertarà una visió de novetat que inspiri un horitzó més alt de governabilitat: un país petit que admet l’atomisme legal com a forma d’alliberar-se progressivament de la representativitat i del paternalisme estatal. Per això parlo d’una Constitució Mare, no pas la dona del Pare sinó una Mare autosuficient que dóna l’opció de triar quin Pare es vol tenir, si se’n vol tenir un. El somni dels aborígens no és no tenir Pare; és poder haver-lo tingut i prescindir-ne per a ser veritablement sobirà.

I per a això no cal matar el Pare; n’hi ha prou amb deixar de viure com a fill.

Habitants de la illa de Bathurst, Austràlia

Habitants de la illa de Bathurst, Austràlia

39
15 d’agost

Joaquim Sunyer i Miró, La Oropéndola. Museu Nacional d'Art de Catalunya

Joaquim Sunyer i Miró, La Oropéndola. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Els fills esperen el permís, o bé esperen una majoria d’edat que no arriba veritablement mai si segueixen en dependència dels pares.

Els països, però, no són fills, tot i que, sota el domini de la identificació amb l’Estat, es comportin com a Pares envers la població, que deixa de ser veritablement pagesa – “del país” – per a ser mà d’obra. Aquest mandat productiu està contingut, ni més ni menys, en el significant reproductiu, funció del Pare entès com a element de l’espècie que n’ha d’assegurar la continuïtat. Però el Pare també és el model – patriarcal, justament – de governació: és així com una minoria apoderada de la funció governativa, amb tota la credibilitat i paternalisme que el fantasma democràtic ofereix, sotmet una majoria que espera protecció i benestar a canvi d’obediència a la llei i impostos sobre el treball propi i aliè.

La funció de la Mare no és la única que queda pràcticament fora del camp de visió; és també i sobretot la funció intel·lectiva, base de la raó i de l’espiritualitat, del sentit ètic i de l’enginy tècnic, i òbviament del tipus de creació no necessàriament productiva que distingeix definitivament l’espècie humana de les altres, i que és la creació artística. Però és alhora el reconeixement d’aquest tipus de creació, la presidència de l’exercici ètic a tota empresa tècnica i el desenvolupament racional de l’esperit allò que obre pas a l’alliberament simbòlic del país; no pas del país com a fill o com a Pare, ni com a deutor o hereu, com és el cas en tots els colonialismes territorials, financers o lingüístics, sinó del país amb aquesta vocació doble de nacionalitat i acollida. Què vol dir això? Que el país no és només propietat dels que hi van néixer, sinó que està obert als que vénen – sempre que respectin l’estabilitat existent de la mateixa manera que els nacionals o autòctons han de respectar el moviment migratori de qui vol ser “del país”.

Montserrat Nord, la cara oposada des de Gelida.

Montserrat Nord, la cara oposada des de Gelida.

No cal dir que el país és més dels que vénen que no pas dels que el venen, siguin d’allà on siguin.

Així doncs, amb la mateixa vehemència amb què cal rebutjar un déu-te creat per especulació i el principi constitucional apòcrif que el reconeix tot sotment-hi la sobirania popular, cal també portar a judici aquells que han posat el país a la venda i restaurar com a principi constitucional explícit el dret inalienable a la terra, que implica la llibertat d’ocupar-la cadascú responsablement i sobirana, fora dels pressupostos que identifiquen un país amb un Estat. Aquest principi serà l’expressió per excel·lència del nou “ius gentium” (dret dels pobles) en la mesura en què substituirà el principi jurídic de la “raison d’État” per la raó del subjecte, la qual ofereix una traducció més encertada dels drets fonamentals que van inspirar les repúbliques del XVIII. Si la “raison d’État” sotmet el dret del ciutadà a unes institucions jurídiques que veiem claudicar davant de poders econòmics i lleis religioses, la raó subjectiva ha de garantir l’accés de cadascú a una institució supranacional o a un judici més favorable mitjançant una nova nacionalitat, tot fent justícia al dret de mobilitat i a la justificació última que cadascú pugui, de forma conscient i en nom propi, donar com a resposta pels actes propis.

Qüestiono, efectivament, la legitimitat de l’Estat i la voluntat expressada en nom del poble de ser un nou Estat, no pas un poble independent. La qüestió de la independència em sembla certament més inclusiva i també més urgent que no pas la qüestió de la forma (un Estat), que tanmateix n’és un dels aspectes cabdals. És amb aquest sentit d’urgència que estimo oportú obrir aquesta reflexió al dret d’autodeterminació democràtica dels pobles, al dret internacional, i molt concretament a la legitimitat de les declaracions unilaterals d’independència (DUI).

Un argument recuperat pel magistrat Santiago Vidal i que va gaudir de ressó mediàtic es refereix a la resolució del tribunal de la Haia pel que fa a la DUI de Kosovo l’any 2008: “en la seva sentència de 22 de juliol de 2010 va dir una cosa que per a mi és cabdal i que serà la clau de volta per a resoldre aquest presumpte atzucac en el que ens vol posar l’Estat espanyol: ‘Declarem que no existeix en dret internacional cap llei que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessària la legalitat.’ Sembla que queda prou clar.”

Tot i que la decisió d’aquell tribunal internacional va ser favorable, és interessant llegir els arguments dels jutges que presenten, cadascú pel seu nom, les interpretacions que fan sobre el dret internacional i la qüestió per la qual se’ls va demanar jurisdicció. Entre aquestes, destaquen les raons que aporta motu propio el jutge Cançado Trindade per a recolzar el perquè d’haver-hi votat favorablement. Aquest magistrat brasiler esmenta les responsabilitats que incumbeixen a aquell tribunal, qüestions humanitàries i socioeconòmiques, la legitimitat de qui fa la DUI (si és “ultra vires”, és a dir, si se salten la veu del poble que diuen representar), la qual cosa nega degut a la presència de la representació (Charter) de les Nacions Unides. Afirma que el reconeixement d’una DUI – i per tant d’una nova democràcia sobirana – per part del tribunal de la Haia no és una facultat que té aquest tribunal sinó una funció, per la qual s’ha de posicionar segons el cas i en el marc del dret internacional, del passat fàctic (fets històrics: “factual background”), dels aspectes humanitaris (preponderants en el cas kosovar), i oposar-se (en el cas kosovar) al que considera el pitjor dels crims: la neteja ètnica. Amb base en aquestes consideracions, defensa el retorn al nou “droit des gens” (dret dels pobles o “ius gentium”) i al renaixement de la visió humanista en la fidelitat als pares fundadors de la llei de les nacions.

Entre aquestes referències i reflexions sobre el “droit des gens”, trobem per moments un llenguatge humanista amb el qual podem estar menys d’acord atès que una ideologia – com és ara l’humanisme – no per ser “bona” és menys ideològica. Però el nucli argumentatiu, sense menystenir la desproporció entre els efectes de la crisi a Catalunya i el desastre humanitari causat per la mal anomenada “neteja ètnica” a Kosovo, manté una actualitat innegable si considerem el pensament detergent que imposa el genocidi pel deute, la fòbia de l’altre i la militarització de l’espai, indicis preocupants d’un altre mode rizomàtic, més insidiós i diluït, de neteja ètnica.

Esperar que un representant declari independència és follia; seny és declarar-la immediatament. Els catalans demanàvem independència: ara l’estem guanyant a qui ens heu près la veu, i no depenem de cap consulta que ens digui que hem de ser un Estat obsolet. Per cada català que ho digui, Catalunya avui és un país nou.

40
18 d’agost

"La bèstia puja de l'abisme". Manuscrit Beatus de la Seu d'Urgell, finals del segle X

“La bèstia puja de l’abisme”. Manuscrit Beatus de la Seu d’Urgell, finals del segle X

 

I com a català que sóc, proposo formalment que sigui reconegut el principi constitucional del dret ciutadà a la sobirania jurídica i a la diversitat del contracte social.

Tot català té dret a la pròpia sobirania com a subjecte polític i a la lliure elecció del contracte social. Tot català té el deure de respectar i observar la Constitució, la igual dignitat del proïsme i la diversitat d’estils de vida i de formes del contracte social.

Aquest principi garanteix els drets fonamentals tot constituint el fonament racional d’una legalitat aborigen capdavantera i probablement pionera a nivell mundial en els termes en què es presenta.

Bíblia de Ripoll

La sobirania jurídica i el contracte social

En una nació civilitzada, és a dir, lingüísticament consolidada i capaç de fer productiva la diferència a favor d’una identitat en comú, és possible que aquells individus més conscients de ser subjectes polítics es trobin en condicions d’organitzar-se en associacions humanes enmarcades per codis legals de complexitat diversa a aquella existent. És possible que aquestes condicions formin part d’un context de resistència i contestació a un sistema permès per la majoria, o recolzat per la inèrcia, però també és probable que la novetat de les solucions socials aportades representi, pel risc experimental i caire diferenciat que presenten, un benefici excepcional per a la realitat més ampla de la nació segons un paradigma identitari estrictament novedós.

Les contínues modificacions del contracte social hegemònic, que sotmet el dret natural a la raó d’Estat, obliden les causes subjectives de la construcció filosòfica del dret com a objecte natural. Aquesta suposada naturalitat del dret està basada en uns ideals de naturalesa humana respectuosa (bon salvatge) o potencialment desconsiderada (superhome). Es tracta d’un argument especulatiu no susceptible de consens, que només dóna compte de perspectives parcials. La seva realització simbòlica com a filosofia del Dret és l’efecte del rigor formal però no legitima les idealitzacions de la naturalesa humana ni el mateix ideal de dret natural presentats sota el biaix essencialista. Per aquest motiu, la necessitat d’una raó d’Estat no és una realitat transhistòrica sinó una reacció intel·lectual i històricament determinada a la llibertat de l’altre. Si hi ha necessitat en la raó d’Estat, es tracta d’una necessitat d’argument per tal de bastir la legitimitat de l’Estat de dret. En aquest paradigma irresolt, l’Estat és una institució capaç de centralitzar el poder polític i capitalitzar una part dels drets individuals, sancionada per l’opinió pública, la democràcia o altres efectes de consens, i per la violència del registre d’identitats i de la regulació de les dissidències.

Aquest contracte social del dret polític, que consisteix en l’administració unidireccional de la majoria de la població, deixa de ser polític en el moment en què requereix la fabricació de consensos (Estat de benestar, crisi, deute) i deixa de tenir dret quan es desentèn del deure administratiu i de la defensa dels interessos col·lectius, i comet la irresponsabilitat d’alienar el govern de la societat a individus o associacions empresarials que no tenen cap obligació de respectar interessos que no siguin els propis, havent arribat a la desconsideració sistemàtica dels drets humans.

L’Estat que no és capaç de reformar el contracte social per tal de subsanar aquest greuge històric és un Estat socialment inconsistent i jurídicament inconstitucional, que respòn a la figura financera del deute abans que a la sobirania del dret, que avantposa l’interès econòmic particular al benestar comú i la guerra mercantil a la pau socioeconòmica. A l’Estat que vol declarar-se independent en qualitat d’Estat només li queda l’opció de reformar constitucionalment el contracte social de tal manera que prevegi la legitimitat de contractes socials diversos, susceptibles d’acord amb el contracte Estat però en absolut estatals ni deudors envers l’Estat. La denegació d’aquest interès irreconciliable que és un dret humà inalienable constitueix una prevaricació del dret dels pobles a l’autodeterminació, motiu pel qual Catalunya només serà independent si cadascú hi té el dret i la possibilitat real de ser-ho, i si aquest dret no el concedeix l’existència de l’Estat, que n’és una interpretació contractual, sinó justament la no interferència de l’Estat i el caire inclusiu que pot tenir com a contracte social per defecte.

41
24 d’agost

Hannah Arendt fent una classe. Autora del polèmic "Eichman a Jerusalem" i "Els origens del totalistarisme", Arendt va teoritzar el pluralisme com a fonament d'una democràcia menys representativa i més directa, organitzada en consells. És un dels referents en la teoria del pluralisme agònic de Mouffe i Laclau.

Hannah Arendt fent una classe. Autora del polèmic “Eichman a Jerusalem” i “Els origens del totalistarisme”, Arendt va teoritzar el pluralisme com a fonament d’una democràcia menys representativa i més directa, organitzada en consells. És un dels referents en la teoria del pluralisme agònic de Mouffe i Laclau.

L’obligatorietat és contrària al desig. La pertanyença a l’Estat només pot ser desitjada des d’una aboriginalitat entesa com a forma particular del dret ciutadà i com a figura d’autoexclusió pel que fa al sistema majoritari.

En el context de la independència dels catalans i les catalanes, el dret aborigen suposa un intent novedós d’habilitar una democràcia de fet, respectuosa envers els drets universals tant per a qui es regeix econòmicament per la lliure iniciativa i jurídicament pel contracte que vincula a l’Estat, com per a qui decideix organitzar-se econòmicament cap a la col·lectivització i a unes formes no representatives de govern, és a dir, jurídicament més autònomes. Així doncs, abans de considerar i desplegar dues qüestions cabdals relatives a la territorialitat (extensió i ordenació) introduiré la problemàtica de l’àmbit legislatiu d’aplicació d’aquest nou principi constitucional i esmentaré un parell de casos amb els quals espero poder senyalar-ne l’abast.

En aquesta Catalunya de la independència que presenta un model de país nou, el contracte Estat-nació ja no és exclusiu ni excloent. Tanmateix, cal garantir, tant quant siguin desitjades, una convivència pacífica, unes condicions vitals estables i la possibilitat de progrés. El dret aborigen només és subjectivament significatiu si s’entèn des d’alguna d’aquestes vessants o, en el millor dels casos, de totes tres:

  • com a intrument de pau (en el sentit del pluralisme agònic defensat per Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, qui articula una crítica a la teologia política de Carl Schmitt tot situant-se al marge dels teòrics de la democràcia deliberativa i de la “tercera via”; efectivament, Jürgen Habermas i Anthony Giddens poden ser considerats dos dels principals ideòlegs del pacifisme, agent neutralitzador de la lluita popular, i d’una socialdemocràcia letalment desfigurada, que ha permès consolidar el capitalisme com a doctrina única);
  • com a via d’estabilitat social (tenint en ment les aportacions valuoses de Wendy Brown a Regulating Aversion i com a marc comprensiu de petits nuclis amb economies alternatives, col·lectius okupas, o comunitats religioses amb particularitats legals, com és ara la shari’a; entre altres exemples)
  • com un progrés de civilització (inspirat per l’existencialisme acràtic de Hannah Arendt, qui teoritza el pluralisme com a fonament d’una democràcia menys representativa i més directa, i la crítica epistemològica de Jacques Lacan, qui rescata el subjecte de l’estat de repressió a què el discurs científic l’havia sotmès i dóna fonament al pas de civilització que és la psicoanàlisi).

Els objectius d’una bona convivència, estabilitat i progrés no responen a criteris ad hoc ni són sense conseqüències, sinó que regulen i en certa mesura limiten la sobirania jurídica del principi que alhora despleguen. Seria utòpic renunciar a tota necessitat d’un contracte social, per la qual cosa garantir-ne l’experimentació i el reconeixement de formes diverses és un pas cap a la sobirania del subjecte, no pas la realització d’aquesta sobirania primera i última. Si parlar de dret natural implica una idea de naturalitat a la qual la llei és més aliena que el mateix llenguatge, pensar en l’home com a bon salvatge o en la tendència o inclinació natural per a fer el mal és insistir en una moral que desconeix, més ençà del bé i del mal, el conflicte d’interessos que habita la consciència i que, sens dubte, caracteritza també les relacions. Per això sembla convenient que les lleis, ordenances o recomanacions que afecten a fets comuns han de ser d’aplicació comuna, com ara el respecte pel descans del veïnatge, els límits de velocitat dels vehicles motoritzats, o fins i tot el finançament públic dels partits polítics (com a mesura paral·lela a la prohibició del finançament privat, auditoria als comptes, control de la propaganda, i formació de la ciutadania per a la participació electoral).

És imperatiu cercar l’equilibri entre l’abandó de la contractualitat exclusiva amb l’Estat i el respecte de les lleis comunes, entre sobirania jurídica i exercici democràtic, entre el respecte pels drets fonamentals i la formació per als deures i responsabilitats civils que poden garantir la invenció social d’una catalanitat no necessàriament estatal però sí decididament democràtica i exemplarment justa.

42
24 d’agost

Aula d'una escola pública en els anys 40. Entre els retrats dels dictadors Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, el crucifix.

Aula d’una escola pública en els anys 40. Entre els retrats dels dictadors Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, el crucifix.

Insisteixo que el principi constitucional de la sobirania jurídica i de la diversitat del contracte social no és sinó la declinació lògica del dret d’autodeterminació que va instruir el parer final del tribunal de la Haia sobre l’estatut kosovar. Aquella resolució va ser l’exemple del paradigma jurídic del nou dret dels pobles, el qual representa una empenta decisiva cap a la humanització de la justícia.

[+] La Contribució del Jutge Antonio Augusto Cançado Trindade per a l’Adjudicació dels Drets Humans Internacionals al Tribunal Internacional de Justícia (en anglès)

Aquesta humanització, més enllà d’una lectura parcial i conservadora, és una base inalienable de comprensió de les conseqüències que pot tenir la nul·litat del contracte social previ (i que podrien ser reversibles si hom volgués recuperar aquell contracte). De l’abandó del contracte amb l’Estat podrien resultar:

  • resolució de deute (deute il·legítim);
  • amnistia (en delictes contra la banca, justificada per la impunitat dels crims financers que els motiven; en delictes d’insubmissió fiscal, justificada pels entrebancs a l’exercici de l’objecció fiscal parcial, senyaladament en els conceptes de despesa militar i religiosa, ambdós de legitimitat interpretable, i no diré qüestionable, considerant el dret a la llibertat religiosa i a no defensar-se ni sostenir econòmicament cap institució militar);
  • sorgiment de fòrmules híbrides o de transició en la sanitat, educació, energia, habitatge, contractes laborals, plans d’estalvis i jubilació, herències, impost successori, relacions creditícies, reconeixement i bescanvi de monedes, llengües, permisos d’ús o cessió de l’espai comú, ús d’infraestructures);
  • revisió de les condicions d’admissió al territori (equilibri entre dret d’asil i sostenibilitat de la comunitat autòctona).

En aquest nou marc, i atesa la població immigrant de confessió islàmica, sembla prioritari tractar l’excepcionalitat de la llei que estimen sagrada, la shari’a. La llei islàmica qüestiona la universalitat del contingut de la Carta dels drets humans i difícilment pot ser assimilada a un contracte social únic, segons es desprèn de l’anàlisi de David Littman “Universal Human Rights and Human Rights in Islam”.

Tanmateix, la cerca de la convivència pacífica, l’estabilitat i el progrés desaconsellen qualsevol tipus de proselitisme que no sigui aquell estrictament intern a les comunitats i que constitueix la transmissió de creences, així com la visibilització desitjable de la diversitat d’usos i costums, creences i festes religioses que organitzen els calendaris i l’activitat econòmica i social de les diverses comunitats que integren el país. Així doncs, el dret aborigen també serveix per a qui vulguin viure en obediència a la shari’a sempre que observin la llibertat religiosa – que inclou, també entre els seus, homes, dones i infants, la llibertat de no creure o de creure altrament i la llibertat fonamental de no pertanyença a la comunitat original –; i sempre que respectin les altres llibertats fonamentals, la sobirania de Catalunya i el dret a viure exclusivament en català.

Amb independència de les conviccions particulars i de l’imaginari de cadascú, també és convenient trobar un equilibri pel que fa a la memòria i a l’herència del cristianisme i en particular de l’Església catòlica. Ni és desitjable oblidar la petjada traumàtica de las Creuades, de la Inquisició o de la connivència de la jerarquia eclesiàstica amb el règim autoritari de Franco – per la qual cosa han de seguir sent investigades, jutjades i, sempre que possible, reparades – ni és possible una aconfessionalitat veritable sense un divorci efectiu entre l’Estat (forma dominant de contracte social) i l’Església. L’Església o les societats que en depenen segueixen controlant una part significativa de l’ensenyament concertat i de l’assistència sanitària privada, sense comptar amb una part del patrimoni artístic, participacions en diverses societats mercantils, relacions privilegiades amb partits polítics que representen els interessos que té (particulars, no comuns, per tant qüestionables), avantatges fiscals que la situen ben a prop del frau sistèmic, i tanmateix un prestigi institucional que li assegura una credibilitat i una capacitat d’influència política úniques. Una situació possible en el marc del nou principi constitucional serà assimilar el dret canònic com a forma particular del dret aborígen, atès que el Concordat no sembla compatible amb un Estat aconfessional.

Adoració del Crist de Lepant, l'abril de 1944, a Barcelona. De l'exposició "Barcelona a la postguerra 1939-1945. Foto: Pérez de Rozas / AFB.

Adoració del Crist de Lepant, l’abril de 1944, a Barcelona. De l’exposició “Barcelona a la postguerra 1939-1945. Foto: Pérez de Rozas / AFB.

43

10 de setembre

L’espai lingüístic és l’àmbit de declinació fonamental del principi de sobirania jurídica del subjecte i de la diversitat del contracte social. Això vol dir molt més que la identificació imaginària d’un territori amb una llengua nacional; vol dir, per exemple, que el català com a llengua del país nou s’ha d’ocupar de la construcció simbòlica de l’espai de convivència tal com s’ocupa de la convivència amb altres llengües nacionals. Així com el coneixement d’altres llengües s’ha d’afavorir sense perjudicis en la mesura en què suposa un desenvolupament conceptual i cultural que falta en els països de llengua única, el coneixement i la cohabitació amb altres estils i formes de vida en un espai comú és una condició per a la construcció democràtica del país nou, tot evitant l’aïllament econòmic o lingüístic que facilita els fonamentalismes i l’escletxa “classial” insuportable a llarg termini.

El model de ciutat i ordenament del territori ha fracassat probablement perquè s’ha anat decidint sense escoltar la veu de l’altre, qui viu en aquest espai comú. Enfrontaments com ara els de Can Vies es podrien haver evitat si aquella escletxa no s’hagués aprofundit per la falta de canals de comunicació entre qui ocupava l’immoble, qui se’n beneficiava de l’activitat duta a terme, qui reclama propietat per l’immoble, i el veïnat. És un fenomen que no pretenc simplificar però que fa una “mise en abyme”, una representació en miniatura, diguem, de les dues qüestions relatives a l’espai polític que la llei aborigen implica: l’extensió o àmbit territorial d’aplicació del principi de diversitat i l’ordenació del territori segons la sobirania jurídica.

Convivència i territorialitat

El nou principi constitucional s’ha d’aplicar qualitativament als principals aspectes d’organització social, que inclouen els fluxos dineraris, la divisió administrativa i l’organització del territori. Extensivament, però, no ha d’afectar a territoris coincidents en tot o en part amb el territori dels Països Catalans que manifestessin el desig d’autodeterminar-se, com podria ser el cas de la Vall d’Aran.

La pregunta és: cal ordenar el territori i dividir la població segons el contracte social? En termes de cohesió lingüística i territorial, de simplicitat administrativa i sobretot de l’afavoriment de les relacions culturals i econòmiques, aquest tipus de divisió sembla indesitjable.

L’experiència mostra que la segregació tendeix a agreujar fenòmens com ara el ghetto i la gentrificació, nodreix sentiments d’intolerància i aversió (arran de la falta de coneixement, proximitat i convivència amb els altres) i degrada les diferències en trets discriminatoris i elements de sospita. Podem parlar, de fet, d’una hermenèutica de la sospita, tal com l’escola deconstructivista de Yale en els anys 70, encara sota el signe de la Shoah, però ara, uns vint-i-cinc anys després de la Perestroika i de la caiguda del Mur de Berlin, ho fem sota les runes del comunisme, sobre les quals ha prosperat la bombolla del capitalisme.

La barbàrie que ha possibilitat el creixement cancerígen de l’especulació immobiliària i alimentària, arribant a l’alienació de gairebé tot allò estatal o públic, també ha accelerat la producció d’assimetries socials palesa en l’escletxa entre barris nobles i obrers a la gran ciutat (signe de la separació per classes), i en la consolidació del cosmopolitanisme com a privilegi de les classes altes o del neoparasitisme. Podem dir nous paràsits (amb la mateixa simpatia amb què es parla de “lumpen”) d’aquella part del proletariat o de la petita burgesia que s’ha colat en l’ascensor social per a servir una classe dominant amb qui comparteixen l’excusa moral de la supervivència i els fantasmes del mèrit i del sacrifici. Qualsevol en pot ser víctima, per descomptat, però els símptomes que manifesten el retorn d’una lluita reprimida (amb èxit, de moment) per aquests nous paràsits poden ser tan evidents que obliguen els discursos de repressió a reinventar-se molt ràpidament: la publicitat es literalitza, els telèfons mòbils són subvencionats, el chic és auster.

Aquests símptomes ho són també, lògicament, d’una societat que no conviu gens bé malgrat el contacte permanent entre el món de la pobresa i el de la prosperitat. Per això és tan desencertat centrar el debat previ a les polítiques socials en l’exclusió i les seves cures pal·liatives. És més econòmic assumir que hi ha classes socials, condicions que fomenten aquesta organiztació social, gent que en surt guanyant i d’altra que en surt perdent i que és la majoria, i que és pel fet que sigui majoria que les èlits prefereixen no remoure una interpretació de democràcia que perpetua l’estat de crisi i el sistema de dependències. Però aquest estat no és de pau, ni tan sols d’estabilitat social, sinó de tensions i inèrcies que no es poden reprimir de forma indefinida.

Un govern i una administració corruptes i una oposició popular irrisòria han conreat una coexistència falsament pacífica, tolerada per part dels primers i resignada per part dels últims. D’aquesta resignació s’en diu hegemonia i d’aquella tolerància, evidentment, se’n diu dictadura. La ciutat de Barcelona és la icona catalana per excel·lència d’aquesta tragèdia – tan guapa i maquillada com grisa i avergonyida.

Paulatinament, tot esdevé més mediocre, vigilat i moralitzant, mentre la pujada dels preus del transport públic, la nova onada d’especulació amb el sòl i la vivenda i la militarització galopant de l’espai públic dibuixen les noves fronteres entre un país de botxins i còmplices, i un altre de servidors i ociosos (recordem la “ley de vagos y maleantes”?). Les platges nudistes, les associacions de fumadors, els clubs de sexe o un barri gai són exemples que mostren com el fracàs del model de ciutat és inseparable de la dimissió de la participació ciutadana en el procés democràtic, aprofitat evidentment per qui se’n pot beneficiar a títol individual.

De fet, cal tenir molt present que l’ús del territori no és només una qüestió d’establiment d’habitatge (padró) o de drets de mobilitat, sinó d’explotació sostenible del sòl, i que recuperar la sobirania del govern del nostre sòl és prioritari quan falten pocs anys per a l’anomenat “oil peak”, la poc anunciada guerra de l’aigua i altres conseqüències d’abast imprevisible.

44

11 de setembre

La llei aborigen com a forma constitucional de discreció legal (relativament al contracte per defecte que és l’Estat) representa una ampliació de l’objecció fiscal tal com la defensen qui estan en contra de la participació en la despesa religiosa o militar. Entesa d’aquesta manera, la llei aborigen reitera l’accés a la jurisdicció universal, que no denega la sobirania del subjecte polític sinó que n’ha de ser un recurs d’última instància; ni substitueix els deures del sistema jurídic sinó que n’ha de promoure el sentit de justícia i l’eficàcia judicativa.

La llei aborigen, com li podem dir més senzillament al principi constitucional que declara i protegeix la sobirania jurídica del subjecte i la diversitat del contracte social, tampoc ve relativitzar el concepte de traïdoria, sinó que el desplaça d’una comprensió estatalista cap a una interpretació intersubjectiva del dret, el qual s’ha d’actualitzar en el sentit de donar cabuda tant a la seguretat del territori com a la singularitat de cadascú dels habitants, subjectes polítics de ple dret que només han de perdre drets si violen ells mateixos els principis que els protegeixen com a tal. Sembla agosarat en aquests temps de pessimisme creure en l’entesa i la concòrdia, però no parlo pas d’una utopia sinó d’un imperatiu urgent. Entendre’s cadascú amb la nacionalitat i les llengües que té, aprendre a escoltar i conviure amb altres, i finalment participar en els processos de la democràcia no és desitjable com qui parla moralment d’allò que seria bo; és desitjable, sí, com quelcom que és necessari i que seria molt imprudent no considerar en la construcció del nostre estimat país nou, un país on ser diferent no és obra del dret sinó un fet viu en la llengua comuna.

Aquest és el meu desig per a Catalunya: que el català sigui la llengua d’entesa; que el poble decideixi i la democràcia ho sigui de fet; i que se senti la veu de l’altre, perquè tothom és un altre.

Malgrat el meu acord fonamental amb el desig de Francesc Macià, no puc subscriure el triomfalisme ni l’estatalisme ni la dependència federativa de la declaració d’independència que va fer el 1934, ni tampoc el victimisme o l’antiespanyolisme de les seves declaracions en el judici a Paris arran de l’intent d’invasió des de Prats de Molló el 1926. No puc parlar per la boca de ningú com ningú no pot representar la voluntat d’un poble on cadascú és un altre, ni estic segur que la república sigui un projecte suficientment just i novedós, i per tant idoni per a un país que vull que sigui nou. No puc idealitzar la llibertat ni el futur, com no puc demonitzar un passat que segueix tan viu en la dictadura financera i un esclavatge tan endinsat en l’ànima del poble oprimit. No puc perquè no vull i perquè no es donen les circumstàncies ni els motius per a fer-ho. El poble no és només Catalunya sinó la classe popular aquí i arreu.

Així com en un procés analític cal assumir la roca de la castració per a fer la travessia del fantasma, em sembla que si Catalunya no es reconeix com a signe d’aquesta classe submissa i expropiada pels Amos, no podrà tampoc declarar-ne independència. No es tracta de la independència d’Espanya si no entenem que Espanya, signe també d’una opressió històrica, tampoc no ha assolit la independència; però potser és hora de que cadascú de nosaltres, un per un i en nom propi, prengui la paraula i se’n faci responsable.

Jo, Francesc, no representant ningú més que a mi mateix, em declaro català i independent de l’Estat i del deute. Pau a la terra!

1714×2014.wordpress.com/

3 pensamientos en “La independència d’Espanya (2014)

  1. Pingback: La independència d’Espanya 30 | teorificios

  2. Pingback: La independència d’Espanya 20 | teorificios

  3. Pingback: La independència d’Espanya 11 | teorificios

¿Quieres comentarlo?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s